“A
les set del matí, amb el pica, un tren al qual se li havia
donat aquest nom perquè només arribava fins a Picamoixons —via
Lleida—, venia la senyora Josepa, una dona que vivia al Prat i que
era d’Arbeca, mandonguera d’ofici. Amb ella al capdavant,
procedíem a preparar el mandongo. El més pesat era trinxar la carn
perquè calia fer girar i girar la màquina de trinxar. Abans
d’embotir, fèiem els tastets: posàvem a la paella unes
cullerades de carn picada de cada varietat, les fregíem i, abans
d’embotir-les, les tastàvem per saber com estaven de sal i pebre,
per si calia rectificar.
Fer
foc, lligar botifarres a peu dret, salar la cansalada, fregir el llom
i el magre, i la costella i les menudalles que servien per fer el
caldo de tot l’hivern. Una vegada fregit es posava en una tupina,
una olla amb nanses i tapadora de pedra en què l’oli es refredava
de seguida. Les botifarres negres i blanques, abans de posar-les a la
caldera a bullir, les punxàvem amb una agulla saquera perquè no
rebentessin. Després de bullir-les, ja fredes, les penjàvem en una
canya o barra de fusta a una alçada on no poguessin arribar els gats
i els gossos. Tot en una habitació al pis de dalt, on també
guardàvem l’oli de tot l’any i la conserva casolana.
Aquell
dia sempre teníem convidats. La meva mare, que era una excel·lent
cuinera, el dia abans havia bullit una gran olla de mongetes seques
que servien de primer plat, a repetir. El segon plat era una mica de
tot el recent porc mort. Per postres, préssec en conserva fet a
casa, o, si en quedava, algun meló. La beguda, gasosa o aigua del
pou perquè el meu pare era un abstemi obstinat. Total, que passaven
tot un dia de menjar molt de fartanera, com deien al poble.
Acabàvem feliços i rebentats pel tràfec d’aquella jornada!”
Testimoni
de Teresa Balsells, Gavà, 2011
