DIUMENGE DE RAMS

Diumenge de Rams assenyala la fi de la Quaresma i dóna pas a la Setmana Santa. Aquest diumenge es commemora l’entrada de Jesús a Jerusalem, on fou rebut amb palmes, branques d’olivera i rams de llorer. La tradició marca que les padrines han de regalar la palma a les filloles i els palmons als fillols, any rere any, fins que facin la primera comunió.

A Gavà, als anys trenta, les palmes i palmons podien adquirir-se a ca l’Esparter i més endavant al matalasser Masvidal. Cal recordar la Teresa Estapé, que feia unes palmes artesanals espectaculars. Els rams d’olivera i llorer es podien comprar a les parades de les pageses o anar-los a buscar al camp.

El Diumenge de Rams les famílies es trobaven a la plaça de l’Església. Els menuts anaven ben mudats i estrenaven la roba de primavera. Aquell dia els  fotògrafs no donaven l’abast. Cap a migdia, acabada la missa, el mossèn beneïa els palmons i els ruixava amb aigua beneita. Alguns feligresos dipositaven els rams beneïts a l’altar de l’església, on s’exposaven fins que es cremaven. La cendra servia per fer la imposició de la cendra el dimecres següent. Un cop a casa, es penjaven les palmes al balcó per protegir la casa i la família de tot mal. 

Deixant de banda les celebracions de Nadal i Reis, el Diumenge de Rams era un dels dies en què els nens i nenes esdevenien protagonistes i tenia un caràcter molt especial. Actualment continua celebrant-se amb una considerable participació ciutadana. 

Resum de l'article de Mireia Valentí del llibre: L'Abans, editorial efadós, 2002

PER QUÈ AL NOSTRE MUNICIPI HI HA TANTS GAVANENCS AMB ARRELS VALENCIANES?

Per entendre els orígens de la comunitat valenciana a Gavà ens hem de traslladar a la localitat d’Olocau de Carraixet, al Camp de Túria,  a mitjans del segle XIX. La gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura, però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per sobreviure. És per aquesta raó que els seus habitants es van veure obligats a buscar activitats complementàries com segar la palma. La palma és una planta silvestre molt abundant a les zones muntanyenques valencianes. Aquesta servia per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o barrets i a Olocau sempre va haver-hi famílies dedicades a aquesta artesania. A mitjans del segle XIX l’artesania d’aquesta planta es va industrialitzar, en va augmentar la demanda i colles de jornalers valencians anaven a segar palma allí on hi havia grans extensions.

Va ser cap a 1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís del Garraf hi havia grans extensions de palma o margallons. Va ser així com els olocauins van començar a venir a Garraf a collir la palma durant els mesos d'estiu. Però paulatinament es van anar introduint noves matèries primeres com la ràfia i el plàstic. Collir la palma va deixar de ser negoci i calia buscar alternatives. L’alternativa va venir per a molts olocauins de la intensificació de l’agricultura al delta del Llobregat, estimulada per la proximitat a la ciutat de Barcelona. Si augmentava la demanda, es necessita més mà d’obra. Va ser així com molts olocauins, que ja coneixien aquestes terres per haver vingut a collir la palma, van començar a treballar al camp com a jornalers i es van instal·lar a Gavà de forma estable.

Poc a poc, a l’oferta agrícola es va anar afegint l’oferta industrial. La primera, al 1903, va ser la bòbila dels Querol; la va seguir l’any 1917 la Companyia Roca Radiadors, que donava feina a centenars de persones i que va marcar l’exode definitiu dels olocauins cap a Gavà. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

AVUI FA TRENTA ANYS... LES DEPENDÈNCIES DE L’ANTIC AJUNTAMENT

Trenta anys separen aquestes dues imatges. La fotografia superior va ser presa l’11 de març de 1982 a la primera planta de l’antic edifici de l’Ajuntament, al carrer de Salvador Lluch. Hi podem distingir Alfons Gibert, cap de negociat; Cipriano Sagredo, encarregat de lleves, i a les auxiliars administratives Julia Blanco, Mercè Carbonell, Rosa Mata, Lidia Gracia i Teresa Jaques.

A la fotografia inferior podem veure el mateix espai trenta anys després, remodelat per adaptar-lo com a biblioteca del Centre d’Història de la Ciutat.

EL PAPER DE LA DONA A INICIS DELS ANYS SEIXANTA

A inicis de la dècada dels seixanta, a la dona casada se li recordava contínuament quin era el seu paper i com l’havia de representar. Havia de ser una bona esposa, mare i mestressa de casa, i saber comportar-se en societat. En aquest sentit, les revistes i els apartats femenins dels diaris donaven consells a les dones per assolir aquesta perfecció. El text que reproduïm a continuació va ser publicat pel periòdic local Brugués el 29 de juny de 1963. 

"LA MUJER GUAPA Y LA FEA

La mujer fea es en extremo virtuosa. Se aficiona al trabajo de las costuras, cuida bien la cocina, siempre dispuesta para el marido; no se acerca nunca a la ventana; es una buena madre de familia; no es vana ni caprichosa. Su máxima ventura es aprender recetas culinarias para tener siempre contento a su marido.

El más próximo amigo de la bonita es el espejo; está en un continuado “toilette”, está suscrita a todas las revistas de moda, no pega un botón, se preocupa más de ella que de los hijos y no digamos que del marido. Desconoce la existencia de la aguja; pero no desperdicia ocasión para poderse lucir en público. No le “viene de un duro”, y apenas es feliz cuando la modista le trae un vestido, debido a que ya piensa cómo será el próximo [...]

La mujer fea es casi siempre sana, robusta y fresca; la bonita es nerviosa, frenética y enfermiza [...]. El marido de la fea se retira de sus jornadas, alegre y cantando, pues considera que lo están esperando con las tostadas bien hechas.

El de la bonita, llega trémulo, silencioso, recelando encontrar algo desagradable, viendo constantemente una sombra misteriosa a la puerta de su casa. Recoge los pedazos de papel, los reúne y los lee para descifrar, adivinar, no haya en sus manos alguna prueba de infidelidad conyugal [...].

A. Sierra, Gavà, 1963

ÀLBUM DE FOTOS: Can Pere Bori

Aquesta fotografia de can Pere Bori, on hi apareixen al davant un grup de dones i canalla, és de principis del segle XX. Es tracta d’una postal, cedida a l’Arxiu Municipal per Joan Grau, de la desapareguda masia de can Pere Bori.L’edifici, que estava situat aproximadament on ara hi ha el col·legi Eramprunyà, tenia el seu origen en una fortalesa medieval. 

A l’inici del segle XIX la finca fou adquirida pels Carreras, administradors de la baronia d’Eramprunyà, que van fer reformes a la casa i la usaven com a segona residència. Des d’aleshores l’edifici va tenir usos ben diversos: escola, durant la guerra civil; caserna militar, durant la postguerra, i fins i tot va aixoplugar els damnificats de les riades de l’any 1962, fins que fou enderrocat el setembre de 1973. 

Encara que al peu de la postal apareix identificat com a “Torre Carreras”, l’edifici sempre fou conegut pel nom del primer masover.

📷 Fons Joan Grau. AMG.