Entorn del porc, tot i essent-ho de nom i de fets, arquetipus de la
brutícia, i ser també un animal perillós i sense traves quan es tracta de
menjar, es creava tot un cercle de simpatia, de respecte i fins i tot d’estima
per part de tots els de casa. Quan arribava el més de novembre, per Sant Martí diu la dita, es matava
el porc, i aquest acte era celebrat i esperat com un gran esdeveniment. El dia
de la matança tota la família anava de tràfec, perquè encara que es comptava
amb l’ajut i l’experiència de la mocadera, era molta la feina i el temps que es
necessitava per esquarterar i fer les distintes operacions, per elaborar i
aprofitar la carn i totes les altres parts del porc que, com es sabut, no se’n
llença res.
D’un porc que solia pesar uns 150 quilos, i a les cases de família
nombrosa en matàvem dos, en sortien productes suficients per passar un bon
hivern. El rebost quedava ben assortit de pernils, llonganisses, cansalada i
botifarres, a més del llom i el recostelló que se salava o rostia amb força
llard, i es conservava en gerros de vidre. S’aprofitava absolutament tot, i
així es feia amb els ossos de l’espinada, que servien per fer brou, els peus,
el cap, el coll, les galtes, el morro, l’orella, la ventresca, la llengua, el
fetge, el sagí, per fer el llard i els sabrosos llardons, i els budells per
omplir l’embotit. El dia que es matava el porc, era una gran festa familiar i col·lectiva,
que es tancava amb un gran sopar a base d’escudella i carn d’olla, i el
tradicional obsequi a tots els convidats d’un tros de llom o costella i un
parell de botifarres, que en dèiem el present."
Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a l’escola”, 2005
