divendres, 26 de febrer de 2016

HISTÒRIES DE LA MILI... DE JOAN SOLÉ MARGARIT

Joan Solé durant el servei militar 22 de maig 1939
 Autor desconegut
Col·lecció Joan Solé Margarit. AMG







Quan van mobilitzar la meva lleva, jo estava a l’Hospital Clínic de Barcelona afectat per una nefritis aguda. Això em va permetre d’estar a l’hospital fins que vingué l’ordre de desallotjar els malalts per fer lloc als ferits de guerra. El meu pare va venir a buscar-me i repenjat en ell i caminant vam arribar a Gavà. El 24 de gener vaig veure per la finestra del menjador com «els nacionals» ocupaven la Rambla. De seguida van fer presentar totes les lleves mobilitzades i als malalts ens dugueren a l’Hospital Militar per fer-nos una revisió i, per poc que t’aguantessis dret, incorporar-te en un batalló, que en el meu cas fou el de Flandes, destinat a Vitòria.

L’arribada a la caserna de reclutes que provenien de la Zona roja donà lloc a tot tipus de comentaris. De primer, a les guàrdies que em va tocar fer vaig passar un fred de mil dimonis. Així que quan digueren que entre els més aptes n’escollirien alguns per fer-los caporals, no vaig vacil·lar gens. I quan em vaig trobar davant de la companyia a la qual havia de donar ordres, vaig treure tota la veu que era capaç i la meva experiència teatral i els comandaments quedaren impressionats. L’endemà ja portava els galons de caporal i en la meva missió ja no patia tant de fred. I d’això de ser caporal passà l’anècdota que explico a continuació.

La gent de la meva companyia era de passeig i només restàvem els soldats de porta i jo. M’adreçava a la taquilla tot cantant un fragment de sarsuela quan un xicot, que era de Vitòria, es va dirigir a mi dient: “Oiga cabo, ¿puedo hacerle una pregunta?”. “Tú diràs”—li vaig respondre. “Nada, es que yo soy del Orfeón Vitoriano y para celebrar Santa Cecilia, patrona de la música, queríamos representar la zarzuela Molinos de viento, pero de 30 cantantes que tenemos en el coro, nadie se atreve a interpretar el papel de Capitán Aberto. He pensado que usted, si le viniese bien hacer una prueba, yo estoy seguro que lo aprobarian”. Jo li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient, però que pensés que per anar a assajar trobaríem dificultats. I ell em va respondre que no patís perquè el president de l’orfeó era íntim amic del nostre tinent coronel i que em farien els papers necessaris per poder sortir de nit a l’hora de la prova i als assaigs.

I a l’hora que em digueren vaig fer cap al local de l’Orfeón Vitoriano. Davant de tots els membres de l’orfeó, cantaires i dirigents, el mestre Aramburu, que tenia ja el piano obert, va dir: “Sabe, usted, la romanza con que empieza la obra el protagonista: Mis ojos al ver los tuyos?” I en veure que jo m’hi agafava decidit, vaig observar que li feia l’ullet com a expressió de “ja el tenim!”, i em va donar el llibret tot dient: “En el próximo ensayo hay el dueto de Margot con el capitán: he aquí un cabo que lo ascendemos a capitán por medio de la música” —va dir en to de broma. Tothom va riure i, feliç i content, vaig entornar-me'n a la caserna fins a l’endemà. Quan va arribar l’attrezzo em vaig posar la jaqueta de capità de marina holandès i la mida era perfecta. El dia de l'estrena ens aplaudiren molt i va ser un gran esdeveniment. Però el premi que em van donar va ser el millor que em podien regalar: un permís de dos mesos, en tren de viatgers, perquè pogués passar-lo a casa on encara no havia tornat des que havia anat a Vitòria. I quan se'm va acabar el permís vaig tornar a la caserna i em van fer arribar un avís de part de l’orfeó. Recentment, hi havia hagut un incendi molt desastrós i l’Ajuntament s’havia posat d’acord amb l’orfeó per si fos possible repetir Molinos de viento a benefici dels damnificats. Vam tenir un altre èxit de representació i una altra vegada vaig tenir el permís corresponent per tornar a veure la família.


Joan Solé Margarit, Memòries, inèdit

1 comentari:

  1. El meu pare, Joan Vendrell i Campmany, no va tenir tanta sort. El van detenir l'11 de setembre de 1964 davant la tomba de Rafael Casanova, a l'esglèsia parroquial de Sant Boi de Llobregat i en el servei militar el van destinar a la Seu d'Urgell, Caçadors de Muntanya (Arapiles 62) on les va passar molt canutes, com tots els que hi estaven, la majoria fills de comandaments militars republicans i d'altres que havien estat a la pressó per robatoris i poca cosa més.

    ResponElimina