Sense voler anar massa enrere en el temps, els que ara ronden la jubilació i van viure la infantesa entre els anys cinquanta i seixanta, recordaran un entorn encara “tranquil i buit” on cada cosa tenia valor i calia que tingués una vida llarga. Estàvem vivint, sense ser-ne conscients, els darrers dies d’un món on la roba es feia a mida, els productes es venien a granel, hi havia lleteres i garrafes, els envasos de gasosa i de iogurt es retornaven i passaven amb el carro drapaires i ferrovellers repicant pels carrers. A més, la part “orgànica” anava a parar a les gallines o al femer. Tot s’aprofitava (ara en diem reciclar) i la recollida del que podia quedar la feia l’escombriaire porta a porta.
En aquest entorn, els residus de la vida quotidiana no suposaven cap maldecap, de fet ni existien. És cert que era a una altra escala i que avui tot és una mica més complicat però segur que hi ha pràctiques que es podrien recuperar i, potser, ens estalviaríem algun contenidor.
Parlant d’escombraries, no seria just oblidar la figura de l’escombriaire, el treballador municipal encarregat de fer desaparèixer el que no volem. I per fer-ho és adient recuperar un text emmarcat en el període de la República que l’Alfons Gibert (1923-2004) va publicar l’any 1990 al llibre Un segle de vida Gavanenca (1840-1940).
La lectura d’unes bases per adjudicar el servei de recollida d’escombraries domiciliàries i neteja de la via pública, aprovades per l’Ajuntament en sessió del 30 de desembre de 1931, fetes publiques el gener de 1932, ens han semblat d’allò més interessants. L’interès rau, és clar, en el fet que era un servei que es realitzava fa més de mig segle.
Diu la primera clàusula: “El que resulti adjudicatari estarà obligat a la recollida d’escombraries i neteja diària de tots els carrers de la població”
Tot i que la barriada de les Colomeres, la de Serra-Castells i la Barceloneta ja eren força habitades, no podem comparar-les amb avui, car faria riure. De tota manera no deixava de ser una feina prou feixuga per a un home sol, com més endavant aclarirem.
La segona clàusula s’expressa de la manera següent: “Així mateix s’obligarà a la recollida de les escombraries que els veïns dipositin en galledes o altres objectes en els portals de llurs cases, als quals se’ls avisarà per mitjà de trompeta, amb la deguda anticipació.
He dit abans de la feina era feixuga per a un home sol i ho dic perquè és així. Jo recordo perfectament que l’adjudicatari va ser en Pere Escofet Civill, i recordo també com anava sempre desesperat per tal de poder complir el contracte.
La clàusula cinquena encara cargola més: “Una de les principals obligacions de l’escombriaire és que a les dotze del migdia de tots els jorns, ha de tenir netejada, recollides les escombraries i residus de la Plaça Mercat, com també recollirà les del escorxador municipal i regarà la Plaça quan sigui convenient”
Tot això, encara que sembla mentida, ho feia un home sol, cada dia. Les escombraries les abocava a un carro tirat per un cavall. El carro, un cop ple, l’havia d’anar a descarregar en “un lloc adient distanciat del poble 500 m pel cap baix”
Algú pot preguntar-se: de què ve esgarrifar-se? Per què s’ho feia tot sol? Per què no llogava algú que l’ajudés? Ho entendreu tot seguit veient què diu la clàusula quarta de les esmentades bases: “L’Ajuntament abonarà mensualment en concepte de treballs de dit servei, la quantitat de dues-centres pessetes” . Dues-centes pessetes mensuals! Encara hi ha algú que cregui de veritat que l’Escofet podia llogar gent que l’ajudés?
L'any 1932 Gavà tenia 5.000 veïns i les característiques d’un poble alhora pagès i industrial amb una configuració urbana on s’estava consolidant el que podem anomenar el segon eixample de Gavà, que correspon als actuals barris de les Colomeres i les Panes.
