La Festa de la Música es celebra
cada 21 de juny, dia del solstici d'estiu. És una festa popular oberta a tots els participants, professionals o amateurs,
amb l'objectiu de promocionar la música.
dijous, 21 de juny del 2018
divendres, 25 de maig del 2018
BIOGRAFIES GAVANENQUES: BARTOMEU FABRÉS ANGLADA, METGE I POLÍTIC A GAVÀ ALS ANYS TRENTA
Bartomeu
Fabrés Anglada va néixer a Mataró l’any 1902 en el si d’una
família modesta. La mare, que treballava de pentinadora, és qui li
va ensenyar de llegir i escriure. Va estudiar el batxillerat amb una
beca al col·legi dels Salesians de Mataró. El 1918 es va traslladar
a Barcelona per estudiar Medicina i, per pagar-se els estudis, va
treballar en una farmàcia i com a preceptor en una escola. El 1925,
ja casat, va marxar a treballar com a metge a Begues i un any després
la família es va traslladar a Gavà. Instal·lat al nostre municipi,
va introduir pràctiques modernes com l'ús dels fòrceps en els
parts o la implantació a la seva consulta d'un aparell de
radioscòpia. Bartomeu Fabrés va exercir també com a metge de la
fàbrica Roca Radiadors.
A
més d’exercir la Medicina, es va implicar en la vida política del
municipi i va arribar a ser-ne alcalde. Ja quan estudiava a Barcelona
havia mostrat el seu interès per la política i va acabar ingressant
a les files de la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalanista.
Després, va passar a Acció Catalana i, finalment, a Esquerra
Republicana de Catalunya, amb qui va participar en les eleccions
municipals del 1931. Amb el triomf d’Esquerra va ser elegit tinent
d’alcalde de Gavà i va assumir la responsabilitat municipal sobre
les finances, les escoles, la higiene i la beneficència.
Després
de les eleccions de 1936, quan l’alcalde de Gavà va haver de
dimitir, Bartomeu Fabrés va assumir l’alcaldia, però davant la
pressió dels anarquistes locals, que li exigeixen que se supedités
a les seves ordres, va renunciar al càrrec. L’11 de setembre, uns
milicians el van anar a buscar a casa seva amb l’excusa que havia
d’atendre uns accidentats. El mateix dia, a les set de la tarda uns
amics li havien ofert un cotxe per fugir cap a França. No va
acceptar l'oferta perquè no volia deixar soles la dona i les seves
quatre filles. El seu cos va aparèixer l’endemà a les costes de
Garraf.
Atès
el seu caràcter demòcrata, d’esquerres i catalanista, la seva
figura va ser ignorada pel bàndol vencedor. L’any 1982, es va
crear a Gavà el Centre d’Estudis Doctor Fabrés, que va publicar
la seva biografia l'any 1987. El 2003, per commemorar el centenari
del seu naixement i retre-li homenatge, es va reeditar la seva
biografia i es va donar el seu nom al Centre d’Atenció Primària
Gavà II.
Per
saber-ne més:
Cervera
i Segura, Ricard; Violan i Fors, Concepció. Vida
i Mort del Doctor Fabrés,
El Papiol: Editorial Efadós, 2002.
divendres, 16 de març del 2018
LA INTEGRACIÓ DELS VALENCIANS A LA SOCIETAT GAVANENCA
La
gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura,
però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per
sobreviure i els seus habitants es van veure obligats a buscar
activitats complementàries com collir espart o segar la palma, que
servien per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o
barrets. A mitjan segle XIX s’industrialitza l’artesania
d’aquestes plantes, augmenta la demanda i es formen colles de
jornalers valencians per anar a segar allí on hi havia grans
extensions. Va
ser cap al
1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una
colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís
del Garraf hi havia grans extensions de margallons i van
començar a venir a collir la palma. Se n’anaven d’Olocau en
acabar de podar les oliveres, per Sant Josep, i tornaven a Olocau a
l’agost per recollir les garrofes. A mesura que a Gavà s'anava
incrementant la producció agrícola a les Sorres, anava augmentant
la demanda de jornalers i molts olocauins comencen a instal·lar-s’hi
de forma estable. A la demanda de jornalers aviat s’hi va afegir la
d'obrers per a la indústria amb la inauguració de la bòbila dels
Querol, l'any 1903, i posteriorment de la Companyia Roca Radiadors
(1917), La Seda (1924), can Serra i Balet (1927) i la Companyia
General de Hules (1931).
La
integració dels valencians a la societat gavanenca es va produir
molt aviat i van ser un bon grapat els qui es van casar amb
gavanenques. Molt
aviat, també, i seguint la passió innata que la majoria de
valencians senten per la música, van fundar dues bandes. Per un
costat, La
Banda Unión Musical, dirigida pel mestre Rafael Blay, d’Olocau,
coneguda com la “banda dels Negres” i finançada per Salvador
Lluch Vinyals i vinculada a l’Ateneu popular. Per un altre, la
Joventut Artística Gavanense, més coneguda per “els Blancs”,
dirigida per Josep Roselló, originari també d'Olocau, i amb seu al
Cafè del Centre. La base de l’orquestrina Mickey eren quatre fills
de Josep Roselló, i també eren olocauins la majoria d'integrants de
la primera colla de bastoners, dirigits per
Joaquim
Farré Olivella.
Després de la Guerra Civil, la casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però els valencians continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, coneguts popularment com “els Valencians”, la cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música, dirigida per Rafael Blay.
Després de la Guerra Civil, la casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però els valencians continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, coneguts popularment com “els Valencians”, la cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música, dirigida per Rafael Blay.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
dijous, 8 de març del 2018
dimecres, 20 de desembre del 2017
dijous, 14 de desembre del 2017
TAL DIA COM AVUI DE 1890 ES VAN BATEJAR LA FRANCISCA ANTONIA I LA JUANA MARÍA, CAMPANES DE GAVÀ
Explica
una antiga tradició que al campanar de Sant Pere de Gavà hi havia
una campana que van trobar uns pescadors a la platja. Durant els
segles XVIII i XIX, quan el cel s'enfosquia i amenaçava tempesta el
rector beneïa la campana i la feia sonar per allunyar les
tempestes. Aquest ritual i el poder de la campana protegia Gavà dels
llamps i de la calamarsa. A més, el seu so era tan potent que se
sentia fins i tot a la Creu Coberta.
Va
ser per aquesta raó —segons deien els vells més antics de Gavà—
que era molt cobejada i perquè no la robessin van decidir
esquerdar-la. I així, esquerdada, la campana va aguantar encara
molts anys fins que va arribar un dia en què ja no es va poder fer
servir. Aleshores, van prendre la decisió de fondre-la. Van
afegir-hi una mica més de material i en van fer dues campanes, que
van ser pagades pel poble.
El
14 de desembre de 1890, dia de Sant Nicasi, sent rector Antoni
Castelló, les van penjar i batejar. Al mateix lloc on hi havia
l'antiga campana —de cara al mar— es va col·locar la seva
substituta que, en ser batejada, va rebre el nom de Francisca Antonia
i va ser apadrinada per Josep Gelabert i la seva esposa Francisca.
L'altra campana, es va col·locar cap a ponent, va ser apadrinada per
Joan Amat Todo i la seva esposa, i se la va batejar amb el nom de
Juana María.
Aquell
any la Festa Major d'Hivern va ser molt lluïda perquè, a més del
bateig de les dues campanes i de la tradicional processó de Sant
Nicasi, es van organitzar diferents funcions i balls de nit
amenitzats per l'orquestra «Munners» de Molins de Rei i «La
Catalana» de Granollers.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
Per
saber-ne més:
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.
La
Vanguardia, 12 de desembre de 1890.
divendres, 24 de novembre del 2017
EL NOSTRE PATRIMONI: LA UNIÓ DE COOPERADORS DE GAVÀ
FOTO: Martí Sabatés. AMG |
La
Unió de Cooperadors de Gavà té els seus orígens l'any 1929, quan
un grup de treballadors de l'empresa Roca Radiadors van instal·lar
una petita bodega de caràcter cooperatiu al barri de les Colomeres.
La iniciativa va tenir èxit, van augmentar els socis i els
cooperadors van buscar un local més gran. Primer a la Rambla, i
després, al carrer del Centre.
Malgrat
que tothom parlava ja de «la cooperativa», no va ser fins a la
promulgació de la Llei de cooperatives de 1931, que el 1932
es
va fundar oficialment «La Unió de Cooperadors de Gavà». Va ser
aleshores quan, en una assemblea de socis, es va decidir ampliar els
serveis de la cooperativa, estenent-los a tota mena de queviures. El
fet de funcionar com a cooperativa permetia, entre altres coses,
evitar els intermediaris i vendre a més bon preu.
En
la mateixa assemblea es va nomenar una comissió encarregada de
buscar un local adient. El primer pas va ser la compra, l'any 1934,
d'un terreny a la part alta de la Rambla per construir-hi un edifici.
L'encàrrec de l'obra es va fer a l'arquitecte Josep Lluís Sert,
que va confiar el disseny dels plànols a Josep Torres Clavé. Tots
dos eren membres del GATPAC, un grup d'arquitectes que va impulsar
l'avantguarda artística i arquitectònica als anys trenta, seguidors
dels principis desenvolupats per l'escola Bauhaus i Le Corbusier. El
resultat va ser una obra del més pur estil racionalista, que
buscava adaptar-se a la funció per a la qual es va concebre.
L'edifici
comptava amb un soterrani amb dipòsits per a l'oli i el vi, magatzem
amb accés a l'exterior per la part posterior per facilitar la
càrrega i descàrrega, i dutxes i banys per als socis. Al primer
pis, venda i administració, i al segon, bar (annex a la terrassa) i
cuina. L'espai estava pensat com a cooperativa, però també com a
local social per als socis.
El
juliol de 1936 l'obra ja era acabada i s'havia fet el trasllat, però
a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no es va arribar a inaugurar.
Poc després, les cooperatives de consum van assumir les funcions de
subministrament racionat de queviures. A Gavà es van fusionar les
dues cooperatives existents, la Unió de Cooperadors i Germanor
Obrera, que es van encarregar del subministrament de la població. El
Comitè subministrava cupons de racionament i els gèneres s'havien
d'anar a buscar a la cooperativa.
Amb
l'entrada de les tropes franquistes, l'edifici va ser confiscat pel
bàndol vencedor i la Unió de Cooperadors es va dissoldre. Molt
aviat es va destinar com a seu de les seccions femenina i juvenil de
Falange i a Auxili Social. Més endavant va aixoplugar, també, la
Jefatura de Falange, fins que al final del franquisme va ser destinat
a quarter de la Policia Municipal.
Els
antics socis no van desistir de recuperar l'edifici, però finalment
l'any 1954
es
van veure obligats a vendre’l a l'Ajuntament per unes 247.000
pessetes, que era el deute total que havien acumulat els cooperadors
per conceptes diversos.
Amb
l'arribada de la democràcia, els socis supervivents, encapçalats
per Josep Soler Vidal, van reclamar la propietat de l'edifici,
argumentant que la venda no havia estat aprovada en assemblea general
de socis. La petició no va prosperar.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
http://www.gavatv.cat/histories/capitol/l-edifici-de-la-unio-de-cooperadors?platform=hootsuite
http://www.gavatv.cat/histories/capitol/l-edifici-de-la-unio-de-cooperadors?platform=hootsuite
divendres, 17 de novembre del 2017
EL NOSTRE PATRIMONI: EL MERCAT DE LA PLAÇA MAJOR
L’edifici
on actualment hi ha ubicat el mercat havia estat ocupat des de 1881
per les escoles de la plaça, però l’any 1933 es van traslladar a
les escoles graduades Salvador Lluch. És aleshores quan l’Ajuntament
va decidir reconvertir l’edifici en mercat municipal per evitar la
incomoditat que suposava mantenir les parades a l’aire lliure.
Una
particularitat d’aquest equipament és que abans de decidir-ne
l’emplaçament definitiu es va convocar un plebiscit per triar
entre dues opcions, en un solar a la cruïlla entre la Rambla i el
carrer de Viladecans, i l’actual emplaçament, que va resultar
guanyador per aclaparadora majoria, malgrat el rebuig de l’oposició
que al·legava els problemes sanitaris que aquell espai comportaria.
L’obra
va començar l’agost de 1934, d’acord amb el projecte presentat
per l’arquitecte Emili Gutiérrez, i es va inaugurar la primavera
de 1935. De seguida es van omplir les parades de carn, peix, pesca
salada, llegums, fruita i verdura... però, com que les parades de
fruita i verdura, ubicades al centre, entorpien el pas, es va decidir
traslladar-les a l’exterior. La instal·lació d’uns tendals
enrotllables va garantir als paradistes la protecció de la pluja i
el sol. Per això, a partir d’aquell moment, la plaça va adquirir
una característica fisonomia, amb les parades de fruita i verdura
que muntaven els pagesos del poble.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 3 de novembre del 2017
CENTENARI DE L'ARRIBADA DEL TELÈFON A GAVÀ. 1917-2017
Els
orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle
XIX. En començar el segle XX, l'Estat havia deixat en mans de la
iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per
això les empreses concessionàries només van construir les línies
que creien rendibles. Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que,
amb una gran visió de futur, va entendre que es tractava d'un servei
públic que podia vertebrar el país. Així doncs, a partir de l'any
1915, va signar un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons,
que va donar l'impuls que va permetre la connexió de gran part de
les poblacions de Catalunya.
Dos
anys després, el 1917, el telèfon va arribar a Gavà. L'obertura,
el mateix any, de la fàbrica Roca Radiadors feia del tot
aconsellable disposar d'aquest servei públic. Després d'una
entrevista de l'alcalde —Oleguer Vendrell— amb l'enginyer de la
Companyia, es va acordar que l'Ajuntament es fes càrrec del lloguer
del local, de la factura de la llum, que facilités un encarregat i
que es comprometés a buscar 12 abonats.
La
centraleta i el locutori es van ubicar en una petita estança de la
planta baixa de l'Ajuntament, aleshores a l'edifici del carrer del
Cap de Creus, cantonada Sant Pere. El primer encarregat en va ser
l'agutzil, Nicasi Basolas, i, a partir de 1927, Mateu Amat. Després
de la Guerra la centraleta es va traslladar a casa de l'encarregat,
al carrer de la Rectoria. El 1972 es va inaugurar la centraleta
automàtica i la figura del o la «telefonista» i l'expressió
«posar una conferència» van passar a ser història.
Per
saber-ne més:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_telefonia_a_Catalunya
Alfons
Gibert. «El Telèfon» dins «Un segle de vida gavanenca»,
Ajuntament de Gavà, 1990.
divendres, 9 de juny del 2017
RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER
Del tot abstret de les mirades
de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels
bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i
ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se
sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè
un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels
petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits
que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.
Arribava a casa amb un farcellet
lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb
una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca
una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava
espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava una agulla llanera molt gruixuda, de
professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de
cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia
del gruix que tingués un cop acabat.
El matalàs que havia de batre i
ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El
descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia
braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que,
durant anys, havia embolcallat somnis,
febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit
i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb un picamatalassos, una mena de pala plana i
rodona enfilada amb un mànec, sovint de
cànem, que cada casa tenia com a estri
imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop,
ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu,
el tros de roba gastat. Demanava a la
mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava
que havien comprat per tal de refer,
del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa,
ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No
acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la
llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven
les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.
A casa sabíem que a l’home li
agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per
no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava La del
Manojo de Rosas. El Pere
s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el
Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un
escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar.
Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a
casa.
El Pere sense cames, el Pere
Sobregrau, va esdevenir un d’aquells
personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia
conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar,
la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van
congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava
als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de
poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes
de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn
serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es
desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun
atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era
atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la
guerra.
Montserrat Pañell
divendres, 26 de maig del 2017
LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA LLEGADA A GAVÀ
El
año 1912, Eleuterio
Alfonso Sanchís,
mi abuelo materno, emigró desde Olocau (Valencia) a Gavá. Eleuterio
tenía mujer y tres hijos y estaba aburrido de ir a la huerta -dos
horas de camino- para no ganar ni un duro, porque lo que le daban se
lo gastaba en subsistir. Y mi abuela en casa, esperando para poder ir
a la plaza, y él volvía de vacío.
Mi
abuelo sabía que en Gavá había más jornales en la agricultura y
se vino para aquí. En seguida encontró trabajo en la masía Barrera
y le dijeron que, si quería, podía ir cada día. Contento, llamó a
su hija mayor, que tenía doce años, (la que después sería mi
madre) para que viniera a coger espárragos en Les
Sorres. Más
adelante vino mi iaia,
con
sus otros dos hijos, el Pepico
y
el Félix,
y en 1916 se amplió la familia con el nacimiento de mi tío Enrique,
que años después sería también mi padrino.
Los
chicos, cuando tuvieron la edad, entraron a trabajar en la Compañía
Roca Radiadores y mi madre fue a trabajar a la fábrica El Fonollar,
en Sant Boi. Entre todos, compraron un solar, y con mucho esfuerzo,
se hicieron una vivienda.
Mi
padre, el Pepe,
harto de pencar por aquellos montes de Gátova, también se vino para
Gavá con su hermano Ricardo.
Los dos eran menores y pasaron una odisea para llegar hasta aquí. No
tenían dinero, pasaron hambre y sed, y el revisor los hizo bajar
varias veces del tren, diciendo que tenían suerte de que no llamara
a la Guardia Civil. Y así llegaron a Tarragona, y de allí a Gavá,
donde vivía su tía Vicenta
en el barrio de Las Colomeras.
Mi
tío Ricardo se fue a Sant Boi y mi padre se quedó aquí. Trabajó
muchos años como mozo y carretero en cal Burot, llevando mercancías
agrícolas al Borne. El dueño decía que era el mejor mozo que había
tenido nunca.
Alberto Sierra Alfonso
dimarts, 16 de maig del 2017
LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA GUERRA CIVIL
Mi padre conoció a mi madre -Amparito- cuando iba a festejar a otra chica que vivía en la misma calle que ella. La vio, y cambió de puerta y, después de mucho insistir, por fin se hicieron novios. Los domingos iban a bailar al Casal del Centre y al Casino, con la orquesta de Rafael Medina, un gran vocalista de la época. Mi madre era una gran admiradora suya, como la mayoría de chicas del momento. Mis padres se casaron el año 1929 y en 1930 nacieron mis hermanos mellizos, Pepe y Antonio. Yo nací en la calle de la Fassina del Moliner en 1936, en tiempos de guerra.
Mis
hermanos y yo pasamos los tres años de guerra en casa, sin gran cosa
que hacer, porque mi madre no nos dejaba salir. A mi padre lo
movilizaron el año 1937 para ir al frente, y mi madre se quedó
desamparada, con tres hijos y sin ningún jornal. Suerte tuvimos de
los jubilados, que cultivaban los campos cercanos a la vía del tren
y traían lo que recogían a la viudas y a las mujeres que tenían a
sus hombres en la guerra.
Los
bombardeos sobre Gavá empezaron en marzo de 1938, porque en la
fábrica Roca hacían obuses y era un objetivo militar. También
lanzaban bombas indiscriminadamente, sólo por hacer daño. Recuerdo
las sirenas, premonitoras de bombardeos y como mi madre y yo nos
íbamos a unas zanjas, una casi sin construir. Ella se sentaba en una
silla pequeña y yo en su falda.
Alberto Sierra Alfonso
dilluns, 15 de maig del 2017
LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA POSGUERRA
Acabada
la guerra, fuimos a Terrassa para recoger a mi padre, que estaba
herido y prisionero. El viaje fue duro porque circulaban pocos
trenes. Cuando llegamos a Sans, nos dijeron que no había tren a
Terrassa hasta el día siguiente. Nos refugiamos en un portal que era
muy ancho, salió una mujer de un piso, y nos invitó a dormir en su
casa. Mi madre llevaba patatas y algarrobas en un bolso y algún
boniato. El matrimonio que nos acogió, que era muy mayor, se alegró
mucho, porque hacía semanas que no tenía patatas. Los mercados
estaban desabastecidos, con dinero y sin él. Había mucha hambre.
Al
día siguiente, el hombre fue a la estación de Sants a preguntar
cuando habría un tren y le dijeron que sobre las diez saldría uno.
Por fin pusimos los pies en Terrassa. Mi padre estaba en un caserón
desvencijado, sin puertas ni ventanas, que hacía de cuartel y de
hospital. Fue horrible, porque se amontonaba mucha gente en una gran
sala y muchos me ofrecían galletas, parecían zombis. Me asusté
mucho aquel día. Mi padre estaba herido y demacrado, y nos dijo:
“ahora son ellos los que mandan. Ayer fusilaron a diecisiete”. Yo
no comprendía nada. Fue más tarde cuando comprendí más cosas y el
porqué de todo.
Al
volver a casa se
recuperó enseguida. La herida no era muy grave, una bala le había
entrado y salido por el costado, y se le había infectado por falta
de higiene. Entró a trabajar para el Baixeras, y luego volvió con
el Burot, hasta que entró en la Compañía Roca Radiadores. Todos
seguíamos creciendo y en 1944 nació mi hermano Juan.
Alquilamos un trozo de tierra y todos a currar, grandes y pequeños,
en el campo y en la fábrica. Todos ocupados y así conseguimos
salir adelante.
Alberto
Sierra Alfonso
divendres, 28 d’abril del 2017
SABEU D'ON VE L’ESPÀRREC, PER QUÈ ES TAN APRECIAT I ON ES CULTIVA?
El
conreu d’espàrrecs es troba documentat des de l’antiguitat:
egipcis, grecs i romans ja en consumien. Amb la caiguda de l’imperi
romà, l’espàrrec va caure en l’oblit fins a l’edat mitjana.
Al segle XIV un receptari de cuina catalana, el Llibre
de Sent Soví,
en recull diverses receptes. No serà fins al segle XVIII que
s’obtindran les primeres varietats seleccionades a Holanda, que
seran importades pels francesos, que aplicaran noves tècniques de
cultiu. Al segle XVIII, a França, els espàrrecs es posen de moda a
les taules aristocràtiques, juntament amb altres vegetals com les
carxofes o els bolets. Però el seu consum massiu no es produirà
fins a mitjans del segle XIX quan el progrés de la indústria
conservera permetrà enllaunar-los i consumir-los durant tot l’any.
Per
què es va popularitzar tant? L'espàrrec és
molt apreciat pel seu gust i textura, però també per les seves
propietats. Aquest vegetal està format en un 95% per aigua i en el
5% restant hi ha una important presència de potassi, fòsfor, calci,
magnesi i vitamines A, B i C i àcid fòlic. També té un alt
contingut en aigua, molta fibra, baix contingut en greix i hidrats de
carboni i molts nutrients bàsics, ideal per a dietes d’aprimament.
A més a més té propietats diürètiques, perquè té un principi
actiu que actua estimulant els ronyons, com a tònic cardíac i que
és un bon sedant per aplacar els nervis. A tot això cal afegir-hi
la seva versatilitat, perquè pot servir d’entrant, per acompanyar
una amanida, com a guarnició o com a plat principal, i es pot cuinar
o presentar de formes diverses. Tenir espàrrecs al rebost sempre pot
ajudar a resoldre qualsevol compromís.
Els
espàrrecs es cultiven a Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Perú,
Xina, Taiwan... A l’Estat espanyol se'n cultiven a Navarra,
Andalusia, Madrid, Múrcia i Toledo. A Catalunya, l’únic productor
d’espàrrecs és Gavà.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 24 de març del 2017
80 ANYS DELS BOMBARDEJOS AERIS SOBRE LA CIUTAT DE BARCELONA. COM ES VAN VIURE A GAVÀ?
El
13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio di Savoia va
bombardejar Barcelona des del mar, i un mes després es van iniciar
els bombardejos aeris sobre la ciutat. Els atacs provenien
fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels
alemanys de la Legió Còndor.
Els
italians tenien la base aèria a Mallorca, que va caure just a
l’inici de la guerra, i estaven situats de forma estratègica per
atacar les costes catalanes i valencianes. Atac rere atac, es van
anar depurant tècniques i armament. En els primers atacs aeris es
llançaven bombes de 25 kg i cap a finals de la guerra es llançaven
bombes de 500 kg.
A
Gavà, com en altres poblacions, mentre la ciutat no va ser
bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en
guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig
i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels
Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i
veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris
de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se
n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a
casa.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 24 de febrer del 2017
LA RECUPERACIÓ DEL CARNAVAL A GAVÀ
Amb
la represa de la democràcia municipal, es reivindicà la recuperació
del carrer com a espai públic i festiu. Tant en poblacions com en
barris, la participació popular provocà la recuperació, o la
reinvenció, de molts elements festius, encaminats a consolidar el
patrimoni festiu i millorar la qualitat de les festes.
A
Gavà, aquesta nova dinàmica té el seu antecedent en la Festa Major
Popular de l’any 1978. Celebrada al marge de l’oficial, va ser
organitzada per un ampli ventall d’associacions i de col·lectius
de la ciutat, molts d’ells nascuts de l’acció cívica, cultural
i social d’oposició al franquisme, en uns moments d’especial
efervescència social i cultural.
L’impuls
que a partir de 1979 el nou Ajuntament democràtic va donar a la
cultura tradicional de Gavà va dur, primerament, a la recuperació
del Ball de la Tornaboda, l’estructuració del Carnaval gavanenc,
la instauració de la figura de l’home dels nassos i,
progressivament, a la incorporació de les primeres figures festives
de la ciutat, els gegants, l’anguila i la comparsa de verdures.
Aquests
nous elements passarien a ser protagonistes i eixos vertebradors d’un
calendari festiu més ric i participatiu.
Benet
Solina
dimecres, 21 de desembre del 2016
divendres, 2 de desembre del 2016
SABEU QUI VA SER MARIAN COLOMÉ?
Marian Colomé neix
a Gavà l'any 1894 en una família pagesa coneguda com els de “cal
Senzill”. Des de molt petit mostra interès per la història del
seu poble, influenciat, per una banda, pel seu avi patern, Francesc
Colomé, molt donat a explicar històries i records i, per l’altra,
pel mestre Felip Solé, que va esperonar en ell el gust per
l'escriptura i l'interès per l'entorn.
No
segueix la tradició pagesa de la família i es guanya la vida com a
comptable, ofici que compagina amb la seva passió per les lletres.
Col·labora amb el periòdic comarcal El
Faro del Llobregat
i amb la revista local L'Aramprunyà,
de la qual va ser director l'any 1934. Va ser aleshores, durant la II
República, que va formar part del govern local com a regidor. No
serà fins a l'aparició del periòdic local Brugués
l'any 1958 que Colomé torna a col·laborar amb narracions i records
sobre Gavà, tant en prosa com en vers.
Va
morir l'any 1979 a Barcelona, però descansa al cementiri de Gavà.
El 1991 es va inaugurar la biblioteca que porta el seu nom.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 18 de novembre del 2016
L’ERMITA DE BRUGUERS. ENTRE LA DEVOCIÓ I L’EXCURSIONISME. 1878 - 1978
La
veneració de la Mare de Déu de Bruguers es remunta a finals
del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en
capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra
Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la
vella ermita -que havia estat promoguda per la família
March- enderrocada.
L’actual
ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar-
apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa
Maria Magdalena.
L’any 1327, el senyor del castell, Pere Marc, resol
traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i
Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins
a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós municipis
recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers.
D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la
imatge en processó des de la primigènia capella derruïda, i
d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren
l’esdeveniment amb un romiatge anual.
La
celebració d’aquest aplec ha contribuït a convertir la zona
de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell-
en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona.
Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local,
i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a
l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Barcelona,
l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural
i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que
aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als
excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.
Vanessa
Rodríguez, historiadora
Resum
de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i
Estudiosos d'Eramprunyà
divendres, 28 d’octubre del 2016
SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?
Aquesta
nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més
no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar
al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al
vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre
a totes les peces de vestir.
Els
homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana,
brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata,
mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color.
Les
dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes
anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot
n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap.
Quant
als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es
deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les
que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en
el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides
amb les clàssiques penyores negres.
Per
no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les
peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes,
camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat
s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els
populars “Tintes Iberia”.
Antoni
Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)