INSTITUT DE BRUGUERS. EL PRIMER CENTRE D'ENSENYAMENT SECUNDARI A GAVÀ

 

Durant els anys cinquanta, en paral·lel al creixement demogràfic de Gavà, l'escola pública va començar a estar saturada. Entre 1950 i 1960 es va passar de 6.850 a 15.525 habitants i, a més, no hi havia ensenyament secundari a la nostra població. 

En aquell moment, els alumnes de l’únic centre públic —el col·legi Salvador Lluch— que volien fer batxillerat al seu poble, podien fer la prova d'ingrés a l'edat de 10 anys. Era el primer cop que a Gavà s'impartien ensenyaments de secundària. 

Aquest projecte, iniciat el 1957 per l'Ajuntament, va culminar l'any 1958 amb la creació del Patronat de Protecció Escolar d'Ensenyament Mitjà i Professional Mare de Déu de Bruguers, autoritzat a impartir el batxillerat elemental —els quatre primers cursos— i que oferia classes en horari nocturn a les aules del Centre Cultural Parroquial. El curs 1960-1961 ja tenia una setantena d'alumnes.

 L'any 1964 es va promulgar la llei que ampliava l'escolaritat obligatòria fins als 14 anys i establia els vuit cursos de primària. El punt de partida de l'actual institut també va ser l'any 1964 quan l'Ajuntament va comprar un solar en terrenys de can Tintorer, va aplanar el lloc, va instal·lar-hi serveis i el va cedir al Ministeri. L'edifici es va construir durant els anys 1966 i 1967 i va entrar en servei l'octubre de 1968, com a secció delegada de l'Institut Torres i Bages de l'Hospitalet. De moment, només podia impartir els quatre primers cursos de batxillerat. El primer curs (1968-1969) s’hi van matricular 178 alumnes, i dos cursos més tard (1970-1971) l'institut ja acollia 418 alumnes.

AMG. Fons Benet Solina Valls

 

 

El curs de l'any 1970 la Dirección General de Enseñanza Media va dictar una resolució per la qual el centre va esdevenir Instituto Nacional de Segunda Enseñanza i va passar a completar-se el segon ensenyament a Gavà.   

 

 

 

 

 

En la dècada dels setanta es va iniciar un projecte d'ampliació del centre en què es van prolongar els laterals de l'edifici i es va construir una sala d'actes. L'any 1996 s’hi va fer una nova ampliació amb motiu de la reforma educativa.

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà  

 

HISTÒRIES GAVANENQUES. LES NENES DE L’ASPIRANTAT - GAVÀ 1961/1968

 

Històries personals i històries col·lectives, compartides.  Històries de la gent jove que  a finals dels anys quaranta i, sobretot als anys cinquanta, s’associava per fer activitats conjuntes, per gaudir dels dies de lleure amb aficions culturals, socials i esportives. Cronològicament classificades, determinen un perfil gavanenc associatiu molt important i rellevant . Històries de nens i de gent jove que s’agrupaven al voltant de la parròquia per tal de compartir, de descobrir i gaudir d’un entorn natural del qual n’hem estat privilegiats. La proximitat del massís del Garraf, de l’Eramprunyà, i del mar ens ha permès recrear com  gaudíem de la natura des de fa dècades i de com encara en gaudim.

Les formes, potser, són l’únic que hem modificat significativament. Abans, el que es feia en grup o en col·lectius esdevenia un factor molt positiu per la facilitat de la convocatòria i de l’organització de l’activitat, de la sortida, de la trobada. Tot quedava més reduït a la vida local. L’associacionisme gavanenc era viu, vital, diversificat i molt participat. L’impuls de ser-hi facilitava gaudir de les pròpies aficions. 

I en aquest context hem de situar l’Aspiranat d’Acció Catòlica local per a nens i, més tard per a nenes, de la vila. El que sorgia de la parròquia de Sant Pere de Gavà, dels seus rectors i dels seus vicaris, o de les persones que s’hi vinculaven amb un esperit, educatiu, religiós, humà, cristià. A poc a poc, però, la diversificació de les propostes van ampliar el lleure i vam tenir  l’oportunitat d’implicar-nos a altres associacions de muntanya o esportives. Tot rutllava. De qualsevol afició en sortia una entitat. L’Esperit cultural fluïa de forma espontània i paral·lela. Entitats sardanistes, corals, teatrals... convivíem i donàvem color al dia a dia laboral i quotidià.

El Centre Cultural, les parròquies  de Sant Pere i de Santa Teresa, i Can Sellarès, Juvens...  van esdevenir  espais per aixoplugar les propostes i les activitats.

Els caps de setmana la gent ens hi trobàvem i compartíem. Dels records, tots en guardem un petit racó, el més personal, segur, però col·lectivament un grup de dones hem volgut recopilar uns records compartits. Per això hem  elaborat un recull de les activitats que, de petites, vam fer plegades.  Un moment, uns espais, una gent. I així hem elaborat un dossier de les nostres experiències, les que vam tenir a principis dels anys seixanta. Les hem situades en aquest context gavanenc més global.  Hi trobem el recorregut històric i el sentit. Sabem i coneixem el punt de partida, els motius, les raons, les històries i els records. Per això, aquest mes de febrer hem editat el nostre dossier, el de LES NENES DE L’ASPIRANTAT -  GAVÀ  1961/1968.

Tot plegat, molt gratificant i recomanable per tal que altres grups com el nostre pugui fer el mateix. L’Aspirantat de nens, l’Agrupament Escolta l’Eramprunyà els grups acollits a JUVENS i, fins i tot, la gent que es va aplegar als grups d’Acció Catòlica parroquial dels anys cinquanta ens podrien explicar el seu moment. Segur que va esdevenir un instant rellevant a les seves vides.

Montserrat Pañell

UNA HISTORIA FAMILIAR DE L´EMPORDÀ A GAVÀ.

JAUME GALCERAN -TERESA RUBAU

Jaume Galceran Casadevall nació en L´Armentera (Alt Empordà) en 1900. Se trasladó de jóven a Palafrugell donde trabajo de camàlic (cargando y descargando mercancias del tren de via estrecha que hacía la ruta de Palamos a Palafrugell y Girona). Allí conoció a la que sería su esposa, Teresa Rubau Casadevall (que nació en Monells, Baix Empordà, en 1906). Teresa trabajó para la família del escritor Josep Plà Casadevall, con la que mantuvo unos lazos de amistad que, años más tarde, tendrían una consecuencia importante en sus vidas.

 

Durante la década de 1930, Jaume y Teresa, trabajaron en una empresa  corcho-taponera de Palafrugell. Allí Jaume trabajó de conductor. En esa población del Baix Empordà tuvieron tres hijos: Salvador, Genís y Mercè.

Hacia finales de la guerra civil las autoridades republicanas movilizaron, con 38 años, a Jaume Galceran, destinándole a un  frente, ya muy debilitado, en la línea del rio Llobregat. Ese fue el último intento del ejercito republicano para frenar a las fuerzas denominadas nacionales antes de su entrada en Barcelona el 26 de enero de 1939. A Jaume lo detuvieron en Sant Boi de Llobregat y fue trasladado a un campo de concentración de Tarragona, donde cada día fusilaban a soldados leales a la República.

Gracias a la amistad que Teresa tenía con Josep Plà y su família le pidió a éste que la ayudara a que Jaume pudiera salir del campo de concentración. Así fue como Josep Plà  escribió una carta avalando la persona de Jaume Galceran y, además, le entregó dinero   a Teresa para el pasaje de tren, de manera que fuera en persona a Tarragona a entregar la carta. Así lo hizo, consiguiendo que a los pocos días lo dejaran en libertad. Seguramente este hecho a Jaume le salvó la vida. 

Debido a la crisis de la industria corcho-taponera en los años posteriores a la guerra civil, en 1945 Jaume Galceran y su família se fueron a vivir a Gavà, donde su hermana Montserrat residía desde hacía algunos años. Primero trabajó de conductor de camiones en una empresa de transportes de Viladecans y, unos años más tarde, en la Bòbila del Gras, hasta 1965, año en el que se jubiló.

Jaume Galceran Casadevall falleció en Gavà en 1971. Le sobrevivió su esposa Teresa, que falleció también en Gavà el año 1986.

 

Francisco Javier Garcia Galceran