LA PLAÇA MAJOR

La plaça Major va evolucionar a partir de l'antic camí medieval que anava de Barcelona a Sitges i que unia Gavà amb les veïnes poblacions de Viladecans i de Castelldefels. Actualment hi destaquen tres edificis:


LA CASA GRAN 

Es tracta d'una antiga masia que apareix documentada per primer cop al segle XVII. En destaca la utilització de la pedra vermella, tan característica de la zona, per emmarcar les portes i finestres. Al segle XIX va patir una important reforma i l'última remodelació es va fer l’any 2003 per convertir-la en una instal·lació municipal.

  

CASA PLANAS I CREHUET 

Gavà va patir un important canvi a partir de la segona meitat del segle XIX. En aquells anys la burgesia i la noblesa barcelonina buscaven terrenys per invertir fora de Barcelona. Aquest és el cas d'en Melcior Planas i Crehuet, que va comprar el solar que ocupava l'antiga masia de can Batlle. La casa fou construïda l’any 1859 i és l’únic edifici d’estil neoclàssic de Gavà. Adossada a ella, hi ha primera font pública de Gavà que canalitzava l’aigua des de la mina de can Tries.   

 

El MERCAT 

Les obres es van iniciar a l’agost de 1934 i es va inaugurar a la primavera de 1935. De seguida es va omplir de parades de carn, peix, pesca salada, llegums... Les parades de fruita i verdura estaven ubicades a l’exterior i se’ls garantia protecció del sol i de la pluja amb uns tendals enrotllables. Al mig de la plaça, en canvi, el lloc no estava reservat a ningú i era per al que arribava primer. 

 

Assumpció Gabernet

Arxiu Municipal de Gavà

DIMECRES DE CENDRA A INICIS DEL SEGLE XX

“Les festes de carnaval a Gavà, quan  jo era molt jove, consistien en disfressar-se unes poques persones que eren mirades com les més eixecelebrades, i estrafent la veu i fent moviments exagerats donaven voltes pels carrers amb seguiment i cridoria de la quitxalla, i quan arribava el dimecres de cendra anaven a la tarda els nois i noies acompanyats dels seus mestres a fer la berenada en lloc escollit de la muntanya, com també algunes colles de dones i principalment les modistes. 

Els homes, exceptuant uns pocs menestrals, eren en aquell temps tot pagesos, plegaven més aviat que els altres dies per a sentar-se i canviar-se els vestits, fer un sopar més extraordinari que el de costum i després  anar-se’n cap  al cafè i esperar l’ hora de començar el ball per a veure l’ espectacle que oferien des de dues sales del cafè de la Plaça i del Centre, que s’ omplien de gom a gom, per a contemplar les parelles disfrassades que als tres o quatre balls ja descobrien l’incògnita de la seva persona.

Existia un gran entusiasme per a la celebració dels balls de dimecres de cendra pel fet de que  durant les set setmanes de quaresma no es permetia retre homenatge a Tersipcore, com encara succeeix avui en els pobles de poc cens de població, però que a les grans ciutats ja no es té aquest mirament, i les sales de ball són freqüentades durant tota la quaresma, i si això és permès a les ciutats, no es concebible que en els pobles del seu entorn prosegueixi l’impediment; cosa aquesta que dona lloc de que la majoria del jovent no trobant prou esplai per a satisfer les seves diversions se’n vagin els dies de festa a la capital, corrent el greu perill al incitar-los a caure en les temptacions dels vicis que denigren els homes en el seu concepte moral i perjudici material”.

M. Colomé, Gavà, 1962

VOCABULARI GAVANENC

Gavà és l’únic productor d’espàrrecs de Catalunya i aquesta singularitat ha propiciat el naixement d’un vocabulari propi relacionat amb aquest cultiu. Malgrat que no està recollit al diccionari, els pagesos l’utilitzen de forma habitual. 

Barjola o burjola: cistell de vímet ovalat amb una nansa al mig i una altra de més petita en cada extrem que els pagesos gavanencs utilitzaven per col·locar-hi els espàrrecs. 

Feiucs: parts seques de la planta de l’esparreguera que els pagesos eliminen amb especial cura per afavorir la sortida dels turions i evitar molèsties en el moment de collir els espàrrecs. Aquests mateixos feiucs, secs i tallats, serveixen per protegir els marges del vent de ponent amb la finalitat que no s’endugui la sorra.

Manadar: triar els espàrrecs per classes i gruix i fer-ne manats. 

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

TAL DIA COM AVUI DE 1909

L’any 1909 el mestre titular de nens de les escoles de Gavà era en Felip Solé Olivé. Havia guanyat la plaça per oposició l'any 1906 i va ser destinat a Gavà. 

Va exercir a les úniques escoles públiques del moment, les escoles de la plaça. Des del primer moment, "el senyor Felip", com se'l coneixia al poble, va destacar per les seves aptituds com a pedagog. Imposava la disciplina a l'aula, però sense el rigor i els càstigs a què els alumnes estaven acostumats. Els ensenyava cançons infantils, a llegir i escriure en català, i les tardes dels dimecres organitzava sortides als museus, castells, fonts o masies de les rodalies. El 18 de febrer de 1909 el senyor Solé i els seus alumnes van visitar la masia de can Rosés.

Posteriorment, el mestre Solé va lliurar al propietari de can Rosés un dibuix de la masia per agrair-li l’atenció rebuda. L’any 1975, l’artista Susana Solano va fer una còpia d’aquest dibuix i la va regalar a Josep Soler Vidal, qui la va dipositar al Museu de Gavà i actualment forma part del fons de l’Arxiu Municipal de Gavà.   

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

EL NORBERTO I LA JOSEFA. CARTES DES DEL FRONT

Norberto Guitart era un pagès de Castelldefels, casat i amb dos fills petits, el Nadalet i l’Aleix. Entre l’1 i el 16 d’octubre de 1938 va escriure 16 cartes a la seva dona, la Josefa Ros, una per dia. Feia més de set mesos que era a primera línia al front de l’Ebre i mantenir aquesta correspondència diària l'ajudava a mantenir l'ànim. Al llarg de 87 pàgines el Norberto narra el dia a dia en una trinxera: les guàrdies, l’avorriment, la incertesa, la falta d’higiene, l’alimentació... Es preocupa per saber com li va a la seva família —segueix els problemes dentals de la seva dona, l’estat de salut de la seva mare i els progressos del seu fill gran que aprèn a llegir—,dona consells a la Josefa de com portar les terres — que cal sembrar, collir o podar—, pateix pels companys ferits i s’entristeix pels que es van quedant pel camí.

Però potser el que crida més l’atenció és el fort sentiment d’enyorança dels seus i especialment de la seva dona, a qui sempre anomena “Josefa mía de mi corazón” i la necessitat de veure’ls i abraçar-los. Un anell, rebut a inicis d’octubre, amb una fotografia de la família, li serveix de consol:

También me dices que el Nadalet y el Aleix siempre te quieren ver la mano pues yo no tengo que pedirlo a nadie, de noche me lo pongo al revés, o sea le doy media vuelta y me queda en la palma de la mano y me pongo la mano debajo de la cara para teneros más cerca y si pudierais oír las cosas que os digo, pues entablo verdaderas conversaciones con vosotros pero no me contestáis, qué le haremos, un día u otro me contestaréis, verdad Josefa mía...

El Norberto va mantenir fins a l’últim moment l’esperança que el rellevessin  i poder tornar a casa. El seu desig no es va fer mai realitat. Va ser afusellat pels franquistes i va ser enterrat al municipi de la Fatarella. La Josefa, vídua i amb dos fills petits, es va proposar tornar les seves restes a casa i el 18 de novembre de 1939 va ser retornat i inhumat a Castelldefels. La Josefa va decidir marxar amb els seus fills i començar una nova vida a l’Argentina. Allí va tornar a casar-se, però mai va oblidar el Norberto, a qui sempre va continuar considerant el gran amor de la seva vida. El plec de cartes sempre la va acompanyar i, poc abans de morir, les va confiar al seu net, el Luis Alberto Guitart, que fa uns anys va tornar a Castelldefels amb la seva dona i els seus dos fills. Ara viu a Gavà i el seu desig és donar a conèixer aquesta història d’amor, la dels seus avis paterns, el Norberto i la Josefa.     

 Assumpció Gabernet
 Arxiu Municipal de Gavà

ÀLBUM DE FOTOS: En mig de camps de conreu

Aquesta era la vista que tenia Josep Corbalan des del terrat de casa seva als anys seixanta.L’edifici de pisos estava situat a la Rambla, cantonada amb el carrer Indústria; el mateix que, als baixos, acollia el popular Bar Sport. 

El que avui ens sorprèn d’aquesta fotografia és veure emergir la masia de can Sellarès —ja refeta per la Companyia Roca— enmig dels camps de conreu, i l’horitzó tan sols esquitxat per les torretes de l’Alba-rosa i l’ermita de Sant Ramon.

📷 Fons i autor: Josep Corbalan. AMG.