El
dimarts era pròpiament el dia dit de la Tornaboda. De bon matí, el
sac i el flabiol feien un cercavila per tal de despertar el veïnat.
Efectuaven tres voltes amb gran xivarri i s'hi afegien la colla del
dia anterior. Després, anaven cap a la carretera vella per poder
arribar abans que els de l'altre poble al lloc convingut.
“Només
sortir el sol el sac de gemecs despertava el veïnat i novament es
formava la comitiva del dia anterior, que donava tres voltes al poble
i en acabat s'adreçava al punt conegut, al davant de Can Pagès per
als de Gavà i enfront de Can Sellarès per als de Viladecans. Tot
afanyant-se, perquè la colla que hi arribés primer seria la
guanyadora. El poble vencedor esperava la colla contrària.
Quan
hi eren tots realitzaven una sèrie de grotesques salutacions (sovint
es feia que el Carnestoltes propi olorés el cul de l'ase contrari),
i els Novençans procedien a ballar la dansa mostrant la seva
destresa. Es repetia el ball amb les parelles intercanviades i a
continuació es formava un sol grup que anava convidant al poble
perdedor. Entraven ballant a la vila veïna, on eren convidats a
menjar i a beure. Després, en plena companyonia, anaven a una era
ben gran per fer una competició de l'art de l'espolsada, que és una
part de la dansa on els fadrins llancen fortes puntades de peu com si
s'espolsessin per a fer sonar els picarols.
A
totes les cases hi havia taula parada amb llaminadures, coca i
porrons de vi. L'entrada no tan sols era lliure, sinó que els
vilatans se sentien molt honorats que entrés a casa seva com més
gent millor de la colla veïna. En acabat, el vell la vella i
l'esparriot agraïen les nostres d'afecte rebudes i convidaven els
vençuts a repetir tota la festa al seu poble, on serien rebuts amb
la mateixa atenció. Cap a la tarda s'acostaven al límit establert i
s'acomiadaven fins l'any vinent. Havent sopat, es feia sarau a la
plaça com el diumenge. Al punt de mitja nit, en tocar les dotze, es
donava la gresca per acabada”.
Pompili
Massa i Pujol,
Del
llibre: “La Tornaboda de Gavà i Viladecans”, 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada