La
mort era per als nostres avantpassats, un fet quotidià, inevitable i
natural. La gent moria a casa, acompanyada de la família. La
preparació del cos corria a càrrec dels familiars, que sovint eren
ajudats pels veïns. Als pobles, la notícia de la mort d’una
persona s’anunciava a través del veïnat. A Gavà, era costum
anunciar-ho porta a porta. També les campanes de l’església
anunciaven a morts tres cops. El
primer cop,
immediatament després del traspàs, el
segon cop, quinze minuts abans de l’inici de la missa i el
tercera, durant l’enterrament.
Les
vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de
la porta de casa. Antigament,
el difunt es traslladava a l’església a braços amb un baiard
especial (un estri format per dues barres paral·lels amb una
plataforma al mig) i s’inhumava al fossar que hi havia al mateix
costat de l’antiga església de sant Pere. Quan el 1874 es va
construir l’actual cementiri, es va generalitzar l’ús de cotxes
negres tirats per cavalls, que anaven guarnits amb colors negres i
daurats.
Fetes
les exèquies a l’església, es constituïa la comitiva de dol per
acompanyar el fèretre fins al cementiri. Davant de tot hi anava el
capellà i tres escolanets amb la creu. Després seguia el cotxe
mortuori tirat per un o més cavalls, fins a quatre, segons la
categoria del finat, que també influïa en el nombre de capellans. A
continuació desfilava tot el seguici, els homes al davant i les
dones al darrere. S’hi anava caminant lentament, cosa que allargava
la durada de l’enterrament i li donava més sentiment i solemnitat.
Un cop enterrat el difunt, els familiars més propers es col·locaven
al portal del cementiri i tothom s’acomiadava expressant el seu
condol donant la ma o amb petons i abraçades.
Per saber més: Antoni Tarrida. Terra i Ànima