COM EREN ELS ENTERRAMENTS?

La mort era per als nostres avantpassats, un fet quotidià, inevitable i natural. La gent moria a casa, acompanyada de la família. La preparació del cos corria a càrrec dels familiars, que sovint eren ajudats pels veïns. Als pobles, la notícia de la mort d’una persona s’anunciava a través del veïnat. A Gavà, era costum anunciar-ho porta a porta. També les campanes de l’església anunciaven a morts tres cops. El primer cop, immediatament després del traspàs, el segon cop, quinze minuts abans de l’inici de la missa i el tercera, durant l’enterrament.

 

Les vetlles tenien lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa. Antigament, el difunt es traslladava a l’església a braços amb un baiard especial (un estri format per dues barres paral·lels amb una plataforma al mig) i s’inhumava al fossar que hi havia al mateix costat de l’antiga església de sant Pere. Quan el 1874 es va construir l’actual cementiri, es va generalitzar l’ús de cotxes negres tirats per cavalls, que anaven guarnits amb colors negres i daurats. 

 

Fetes les exèquies a l’església, es constituïa la comitiva de dol per acompanyar el fèretre fins al cementiri. Davant de tot hi anava el capellà i tres escolanets amb la creu. Després seguia el cotxe mortuori tirat per un o més cavalls, fins a quatre, segons la categoria del finat, que també influïa en el nombre de capellans. A continuació desfilava tot el seguici, els homes al davant i les dones al darrere. S’hi anava caminant lentament, cosa que allargava la durada de l’enterrament i li donava més sentiment i solemnitat. Un cop enterrat el difunt, els familiars més propers es col·locaven al portal del cementiri i tothom s’acomiadava expressant el seu condol donant la ma o amb petons i abraçades.

Per  saber més: Antoni Tarrida. Terra i Ànima