SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes que dictaven el que se’n deia «estar de dol».

 

Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre a totes les peces de vestir. 

 

Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color. 

 

Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap. 

 

Quant als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres. 

 

Per no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els populars “Tintes Iberia”.

Antoni Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.