Les components de l’equip érem amigues
de l’escola o del carrer, al barri de les Colomeres, i ens coneixíem totes.
Així que, possiblement, fou Maria Eugènia Marrugat, la directora del col·legi
Sagrat Cor, on anàvem la majoria, qui ens hi animés, perquè de la seva mà ja
participàvem en els certàmens folklòrics de Cors i Danses de la Secció Femenina
i en festivals benèfics que organitzava l’entitat gavanenca Art i Caritat, al
Centre Cultural.
Els entrenaments a la Unió de Cooperadors
-edifici aleshores ocupat per la Falange (F.E.T. y de las J.O.N.S.) i la
seva Sección Femenina- es feien els dissabtes a la tarda en una pista que
hi havia al pati de darrere del local, que donava al carrer Concòrdia. Els
vestidors els teníem en unes habitacions de la primera planta.
Les sortides per jugar els partits de fora les havíem de fer amb transport públic; és a dir, que per arribar al lloc necessitàvem molt de temps.
Tinc ben present un partit al Masnou. Vam
anar de Gavà a Barcelona en autobús; després, en metro fins a les Drassanes i,
a peu, fins a l’estació de França per agafar, aleshores, el tren que ens havia
de portar a aquesta localitat del Maresme. Va ser un partit molt disputat i
vaig acabar amb un bon cop al nas.
També recordo una altra sortida que es
va convertir en una veritable peripècia. Va ser un partit que vam jugar a Igualada.
Hi vam anar en tren i arribàrem a la pista just a l’hora de l’inici del partit,
així que ja estàvem cansades abans de començar. La veritat és que no en sabíem
gaire, però no ens faltava il·lusió i coratge.
També fèiem excursions a peu pels
voltants del poble. En una de les primeres, que ens hi acompanyà Mercedes Ariño,
delegada local de la Sección Femenina, vam anar fins a la riera dels
Canyars i vam recórrer les diverses masies de la Sentiu.
L’equip, que va tenir com a primer entrenador
el Salvador, el formàvem: Carmen Garcia, Luisa Ledesma, Manolita Salas, Ana
Martínez, Sara Daroca, Carmen Gonzalez i Pilar Mesa. Com que era la capitana, i
malgrat el temps que ha passat, encara conservo els carnets de jugadores de les
companyes. Ens van fer un uniforme, que es componia de samarreta, pantalonets
curts, i una faldilla prisada blanca.
Al cap d’un temps, i sense saber per què,
van canviar el lloc dels entrenaments i ens vam traslladar al pati del Centre Cultural
Parroquial, al carrer de Sarrià. D’aquí recordo que ens canviàvem de roba a les
sales de l’edifici i que, per a nosaltres, era tota una aventura. També recordo
que una vegada vam compartir les instal·lacions amb unes noies estrangeres, no sabria dir d’on ni si
eren estudiants, però va ser una convivència interessant.
Després, les noies que vam quedar, ens
va fitxar la Companyia Roca per jugar al seu equip femení de bàsquet, ara a les
instal·lacions de can Sellarès.
Montserrat Arqué Sanchez
