BÀSQUET FEMENÍ. QUAN A LA UNIÓ DE COOPERADORS HI HAVIA LA FALANGE

 

Com vàrem arribar per primera vegada a aquest edifici de la Rambla -que havia estat seu de la Unió de Cooperadors- a practicar l’esport del bàsquet, he de dir que no ho recordo massa bé. Era l’any 1966 i teníem al voltant de tretze anys. Érem jovenetes i no crec que hi anéssim per iniciativa pròpia sinó perquè algú ens hi devia dirigir.

Les components de l’equip érem amigues de l’escola o del carrer, al barri de les Colomeres, i ens coneixíem totes. Així que, possiblement, fou Maria Eugènia Marrugat, la directora del col·legi Sagrat Cor, on anàvem la majoria, qui ens hi animés, perquè de la seva mà ja participàvem en els certàmens folklòrics de Cors i Danses de la Secció Femenina i en festivals benèfics que organitzava l’entitat gavanenca Art i Caritat, al Centre Cultural.

Els entrenaments a la Unió de Cooperadors -edifici aleshores ocupat per la Falange (F.E.T. y de las J.O.N.S.) i la seva Sección Femenina- es feien els dissabtes a la tarda en una pista que hi havia al pati de darrere del local, que donava al carrer Concòrdia. Els vestidors els teníem en unes habitacions de la primera planta.

Les sortides per jugar els partits de fora les havíem de fer amb transport públic; és a dir, que per arribar al lloc necessitàvem molt de temps.

Tinc ben present un partit al Masnou. Vam anar de Gavà a Barcelona en autobús; després, en metro fins a les Drassanes i, a peu, fins a l’estació de França per agafar, aleshores, el tren que ens havia de portar a aquesta localitat del Maresme. Va ser un partit molt disputat i vaig acabar amb un bon cop al nas.

També recordo una altra sortida que es va convertir en una veritable peripècia. Va ser un partit que vam jugar a Igualada. Hi vam anar en tren i arribàrem a la pista just a l’hora de l’inici del partit, així que ja estàvem cansades abans de començar. La veritat és que no en sabíem gaire, però no ens faltava il·lusió i coratge.

També fèiem excursions a peu pels voltants del poble. En una de les primeres, que ens hi acompanyà Mercedes Ariño, delegada local de la Sección Femenina, vam anar fins a la riera dels Canyars i vam recórrer les diverses masies de la Sentiu.

L’equip, que va tenir com a primer entrenador el Salvador, el formàvem: Carmen Garcia, Luisa Ledesma, Manolita Salas, Ana Martínez, Sara Daroca, Carmen Gonzalez i Pilar Mesa. Com que era la capitana, i malgrat el temps que ha passat, encara conservo els carnets de jugadores de les companyes. Ens van fer un uniforme, que es componia de samarreta, pantalonets curts, i una faldilla prisada blanca.

Al cap d’un temps, i sense saber per què, van canviar el lloc dels entrenaments i ens vam traslladar al pati del Centre Cultural Parroquial, al carrer de Sarrià. D’aquí recordo que ens canviàvem de roba a les sales de l’edifici i que, per a nosaltres, era tota una aventura. També recordo que una vegada vam compartir les instal·lacions amb unes   noies estrangeres, no sabria dir d’on ni si eren estudiants, però va ser una convivència interessant.

Després, les noies que vam quedar, ens va fitxar la Companyia Roca per jugar al seu equip femení de bàsquet, ara a les instal·lacions de can Sellarès.

 Montserrat Arqué Sanchez