COM RENTAVEN LA ROBA LES NOSTRES AVIES I BESAVIES

“Per aquells anys vint, l'única aigua amb què es podia disposar a les cases, era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas el pou estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda. La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampolles, ja que requeria temps i esforç, perquè per a deixar-lo ple es necessitava ben bé el poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres. Cal assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals, a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni existia ni es coneixia. Per a refrescar el vi, es posava el porró dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per a mantenir la frescor natural, que també s’aprofitava per conservar algunes viandes, baixant-les ben avall amb un cistell i que, per cert, més d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la manduca hi havia baixat o caigut.

Un cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua que havien poat, les dones acostumaven a rentar la roba, a fer la bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula, motiu pel qual la quitxalla, furtivament, la usàvem per als nostres jocs.

Una vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien la popular “monyeca” de blau, i per assecar-la la penjaven a l’eixida o al terrat, en unes tires de filferro gruixut clavades de paret a paret i, perquè no toquessin a terra, s’alçaven amb un esprimatxat puntal de salze”

Antoni Tarrida,

Del llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola”, 2005