“Per
aquells anys vint, l'única aigua amb què es podia disposar a les
cases, era la del pou que tothom tenia a l’eixida de forma
particular, o bé a mitges amb la casa veïna. En aquest cas el pou
estava situat a la paret mitgera i es tancava amb una portella per
cadascun, però feien servir la mateixa corriola i la mateixa corda.
La tasca d’omplir el safareig no era pas bufar i fer ampolles, ja
que requeria temps i esforç, perquè per a deixar-lo ple es
necessitava ben bé el poar de vint a vint-i-cinc galledes, i la
fondària dels pous era normalment entre cinc i set metres. Cal
assenyalar, respecte als pous de les cases, que, a més a més de
proporcionar l’aigua necessària per a usos domèstics i personals,
a l’època estiuenca exercia de nevera, que llavors, als pobles, ni
existia ni es coneixia. Per a refrescar el vi, es posava el porró
dins d’una galleda d’aigua acabada de poar per a mantenir la
frescor natural, que també s’aprofitava per conservar algunes
viandes, baixant-les ben avall amb un cistell i que, per cert, més
d’una vegada, també havia servit per pujar un gat que ensumant la
manduca hi havia baixat o caigut.
Un
cop per setmana, i sempre a mig matí, quan els homes ja eren a les
Sorres i la canalla al col·legi, amb el safareig ben ple de l’aigua
que havien poat, les dones acostumaven a rentar la roba, a fer la
bugada, que en deien. Com que llavors no hi havia rentadores, ni
detergents, aquesta operació també requeria temps i esforç. De
bell antuvi fregaven la roba amb una grossa i tosca pastilla de sabó
i després la picaven amb el picador, un estri de fusta de roure o
d’alzina, molt semblant a les paletes de jugar a tennis de taula,
motiu pel qual la quitxalla, furtivament, la usàvem per als nostres
jocs.
Una
vegada havien picat i escorregut bé les peces de roba
recargolant-les amb les mans, les posaven dins d’un cossi on
tiraven una espècie de lleixiu calent que feien bullint aigua i
cendra amb la caldera de la matança, o remullant-les amb aigua
macerada amb trossets d’atzavara. Per a la roba blanca hi afegien
la popular “monyeca” de blau, i per assecar-la la penjaven a
l’eixida o al terrat, en unes tires de filferro gruixut clavades de
paret a paret i, perquè no toquessin a terra, s’alçaven amb un
esprimatxat puntal de salze”
Antoni
Tarrida,
Del
llibre: “Terra i ànima. El Gavà de quan jo anava a escola”,
2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada