El LLARG VIATGE DEL CAGANER

El pessebre nadalenc és una petita meravella que cada any encara reuneix moltes famílies al seu voltant. Grans i petits parlen d’on va col·locada aquesta o aquella figureta, el nen Jesús, els àngels, els pastorets, el pont... N’hi ha una, però, que fa molta gràcia als menuts: el caganer. Mig amagat en la molsa sembla haver-se camuflat per una emergència i fa que tota l’escena quedi aturada en aquest moment d’humanitat. Un personatge únic que sembla molt nostre —la barretina, la faixa...—, però això no és del tot cert. El caganer fa més de 3.800 anys que fa feina, i la seva funció original avui ja no es recorda.

 

L’ULL MALIGNE

Els antics creien que hi haviapersones que posseïen el poder de fer mal amb la mirada envejosa i això els provocava pànic. Quan gent jove i plena de salut emmalaltia i moria de sobte, no ho atribuïen, posem per cas, a un animal mort en el curs de l’aigua amunt. En ignorar-ne la causa ho atribuïen al mal d’ull i per protegir-se’n acudien a tota mena d’amulets.

En l’antiguitat l’amulet més popular va ser el fal·lus. Com a exemple tenim el que hi ha, en relleu, a la dreta de la porta romana d’Empúries, perquè no entri el mal d’ull a la ciutat.

 

El segon amulet més popular era la imatge de l’ull maligne atacat per animals perillosos, persones o armes. El més antic que he trobat és egipci, de vora el 1400 aC.

El tercer amulet en aquesta competició de popularitat era el caganer. El més antic que conec és un segell d’esteatita de la Creta minoica de fa aproximadament 3.800 anys. En els segles VII-VI aC el caganer va conèixer una enorme popularitat. En un segell fenici en què el deu egipci Bes, que protegia contra els esperits, fa de caganer se’l veu envoltat d’ulls malignes —en els ulls més antics l’iris és una línia

horitzontal, no és rodó. L’ull número sis plora; ha rebut. En Bes li ha fet mal i l’ha vençut. En aquests segles, en tot el Mediterrani el caganer també és present en relleus a l’esperó i als timons dels vaixells, per demanar protecció.

Al segle V aC, en anells i joies, el caganer es representa de cara o de perfil, però sempre mirant cap enrere. En ceràmiques preromanes també hi és present, com en una trobada a Numància.

Al món romà l’ull maligne apareix en joies, mosaics, etc., i en un relleu de marbre del segle II dC trobat a la Britània, que es conserva a l’Abadia de Woburn. S’hi veu l’esquema clàssic de l’ull atacat per felins, escorpins, serps, etc. més un gladiador, i, a sobre, perquè no hi hagi dubte, un caganer d’esquena que mira cap enrere i porta una gorra similar a la barretina.

Un incís sobre la barretina. A Roma hi havia gorres molt similars a la barretina. Una, la frígia, que volia dir estranger d’orient; l’altre, el pileus, era el símbol de l’home lliure i ciutadà de ple dret. No la podia dur un esclau i estava associada a la deïtat Libertas. Mitra portava una gorra frígia i també dels tres Reis Mags en els mosaics bizantins. Al segle XVII aquestes gorres es van confondre en una sola.

L’edicte de Teodosi en què prohibeix els amulets —i la màgia— l’any 393 dC, no fa desaparèixer del tot el caganer, ja que perdurarà en dibuixos durant l’edat mitjana.

Al segle XVII coneix un gran renaixement a Holanda. En el món de les rajoles blaves, junt amb paisatges idíl·lics i oficis, n’apareixen moltes —ep!, moltes!— amb caganers, pixaners i personatges vomitant que per força tenen el mateix valor d’amulet. Aquesta moda també arriba a Catalunya, encara que en molt menor volum.

Al segle XVIII, Carlos III d’Espanya va promoure entre els nobles de la cort el pessebre, que coneixia de Nàpols. Els pessebres napolitans són una obra d’art: figures de fang de grans dimensions fetes per grans tallers, policromia... De seguida en van sorgir de populars que van arribar a tot arreu, amb figures més petites i senzilles.

En algun moment del segle XIX el caganer va saltar de la rajola al nostre pessebre i així és com, després d’un llarg viatge, va tornar a casa... i per Nadal!

Enric Ferrer Batet

DIA MUNDIAL DE LA TELEVISIÓ

📺 L'aparell receptor de televisió va representar tota una novetat a les llars gavanenques dels anys seixanta. Tot i que es va incorporant poc a poc a l'espai comú de la casa, encara tardaria un temps a ser l'objecte omnipresent de l'actualitat i molts anaven a casa dels veïns o al bar per mirar-la. Fins i tot havia teleclubs!

Als aparadors de les botigues d'electrodomèstics els televisors compartien protagonisme amb els ràdio transistors portàtils i els tocadiscos. Aquests darrers, en aquell moment, encara els hi guanyaven la partida. La ràdio era present a les cases i als tallers, amb una gran oferta d'emissors i el tocadiscs era imprescindible als guateques que muntava la joventut als domicilis particulars. Tampoc podien competir amb les sales de projecció perquè, juntament amb el futbol i el ball, el cinema era un element important de socialització i el lleure més popular.

En aquella primera televisió només s'hi podia veure un canal -o cadena amb es deia llavors- (fins l'any 1966 no apareixerà TV2) i la programació, a més, estava limitada a poques hores al dia.

 

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

QUARANTA-CINC ANYS DE LA GRAN VAGA DE LA ROCA

L’explosiva industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjan anys setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva després de la mort de Franco.

Durant l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven 4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges assequibles fomentat per la mateixa companyia.

Els Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans —escoles, instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç— que intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals. Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels beneficis socials.

Amb aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció que va durar quaranta-un dies.

La gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar una vaga indefinida i denunciar els acomiadaments.

El de la Roca, fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió de la Transició, no només per la seva durada — noranta-cinc dies—, sinó també per la forma d’organització dels treballadors —en assemblea, desvinculats dels sindicats i dels partits polítics— i per la forta repressió que van patir, tant per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.

 Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca, epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va enemistar, fins i tot, amb les CCOO.

Per uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió, d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven prohibits. L’ocupació de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la repressió policial —amb forats de bala a façanes i balcons inclosos—, les assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social, cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Dos pobles i una comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.

I és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes, intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans de comunicació internacionals.

Gairebé tres mesos després de l’acomiadament dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.

 Preveient el desànim general i la ruptura de la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.

Vanessa Rodríguez Fornós 

Historiadora 

NAUFRAGI A LA PLATJA DE GAVÀ

El 21 d'octubre de 1899, el vapor francès, "Paule Emile", va encallar en un banc de sorra a la costa entre Gavà i Castelldefels.Segons la notícia publicada en el diari La Vanguardia, el capità va demanar auxili a la Comandància de la Marina, que no va poder ajudar el vaixell pel mal estat de la mar.

La tripulació va viure moments de gran incertesa, però amb la intervenció de la "Sociedad de Salvamento de Naúfragos" es va aconseguir transbordar els dinou tripulants del naufragi, els quals no van poder desembarcar a la platja per la gran marejada que hi havia. El bot salvavides es va dirigir a Vilanova i la Geltrú i d'allí es van traslladar fins a Gavà, on van ser auxiliats.Durant molts dies el vapor va estar embarrancat a la platja. Va ser visitat no només per la companyia asseguradora sinó també per la Companyia Transatlàntica que n’havia de recuperar el carregament. Van ser dies molt complicats per l'estat de la mar i la casa armadora va abandonar el vaixell.

A finals d'octubre va arribar el remolcador danès "Danmark", però no va poder aboiar el vapor francès fins al 16 de novembre de 1899, dia en què gràcies a l'insistent treball del remolcador van poder reflotar el "Paule Emile" i dirigir-lo cap a Marsella. Les autoritats i carabiners de Gavà van rebre molts elogis per l'ajuda en el salvament, a pesar del temporal. Fins i tot del cònsol general de França, que va expressar al comandant de la Marina l'agraïment pel servei efectuat amb tanta rapidesa i desinteressadament.

 

M. Carmen Carbonero
Arxiu Municipal de Gavà

PER FESTA MAJOR, L'ANY 1961 S'ESTRENAVA AL CINEMA KURSAAL DE GAVÀ "LOS SIETE MAGNÍFICOS"

 

UNA PLACA AMB NOMS I COGNOMS

 

En el transcurs de les obres de rehabilitació de l’edifici del carrer Màrtirs del Setge de 1714, núm. 30, una placa de marbre que feia referència a dos destacats personatges que hi havien viscut es va malmetre i, per tant, va desaparèixer de la façana.

Per a qui no la recordi o, tal vegada, per a qui no s’hi hagués fixat mai, a la placa, col·locada en un acte familiar l’any 1988 per celebrar el centenari de l’edifici, hi havia gravats els noms de Josep Rovira Torres i d’Alfons Rovira Albero.

Ara que, gràcies a l’actuació decidida d’Adela i Elena Rovira i a la bona predisposició dels actuals propietaris, una nova placa ha restituït, afortunadament, la desapareguda, és un bon moment per descobrir qui eren i què en sabem dels que van ser veïns d’aquest edifici.

Josep Rovira Torres (1856-1918)

Va néixer a Sant Boi i els seus antecedents familiars immediats els trobem en aquesta població del Baix Llobregat. El pare, el metge barceloní Joan Rovira, s’hi va traslladar per exercir la professió i és on va conèixer la Conxita Torres, de cal Xic, amb qui va contraure matrimoni.

Josep Rovira també va estudiar Medicina i no en sabem res més d’ell fins que decideix exercir a Gavà on s’estableix i es casa amb la Floreta Llonch, filla de Ramon Llonch i Ramona Petit, amb qui va tenir sis fills: Joan, Ramon, Conxita, Pepet, Ricard i Alfons.

El gener de 1892 l’Ajuntament de Gavà es va veure en la necessitat de proveir la plaça de metge titular i va fer una convocatòria pública a la qual només es va presentar Josep Rovira, que, per tant, va accedir a la plaça. El càrrec també comportava formar part de la Junta Municipal de Sanitat Local. Ens consta que Josep Rovira va ser un metge proper i compassiu que, segons explica la família: “Posava diners sota el coixí del malalt que veia molt pobre i inclús visitava pel carrer”.

Consultant les actes municipals, sabem que l’agost de 1909 Josep Rovira va manifestar la renúncia al càrrec de metge titular. El consistori no la hi va acceptar. El desembre del mateix any Rovira va ser nomenat jutge municipal de Gavà i va comunicar a l’Ajuntament que al gener prendria possessió d’un càrrec que era incompatible amb l’exercici de metge municipal i que, per tant, havien d’acceptar-li la renúncia amb caràcter irrevocable. Ens consta, així mateix, que Josep Rovira el febrer de 1914 va tornar a exercir de metge titular.

Alfons Rovira Albero (1949-1984)

Era besnet del metge Josep Rovira i va arribar a ser un reconegut ballarí.

El primer contacte d’Alfons Rovira amb la dansa va arribar durant la seva infantesa a través del folklore català. Era membre de l’Esbart Verdaguer. Va iniciar els estudis de dansa amb el gran ballarí i coreògraf Joan Magrinyà. L’any 1963, en plena adolescència, ja es va incorporar a la troupe liceista del seu professor i quan tenia dinou anys el van nomenar primer ballarí estrella de la companyia per interpretar el ballet “Evocació”, del músic finès Sibelius. Una autèntica fita.

L’any 1967 la Reina d’Anglaterra li va concedir una beca d’estudis a Moscou, al Teatre de l’Òpera Bolshoi. No hi va arribar a anar perquè va considerar que encara no havia arribat el moment d’anar a l’estranger. Aquell mateix any va participar en la pel·lícula de ballet nord-americana, “El meravellós món del doctor Coppelius”.

L’any 1975, arran de la dissolució de la Companyia del Liceu, se’n va anar a Alemanya per incorporar-se al Musiktheater de Gelsenkirchen com a primer ballarí i coreògraf al costat de la seva esposa, Carme Cavaller, excel·lent ballarina i pedagoga. A més de representar amb èxit nombrosos ballets, Alfons Rovira, a proposta de la direcció del teatre, va muntar un parell de ballets infantils per ser representats al programa didàctic nacional alemany, amb coreografia, vestuari i decorats a càrrec seu.

Alfons Rovira, a més de ser un ballarí de facultats portentoses i tècnica virtuosa, també va ser un coreògraf eminent, músic, mestre de dansa, dissenyador d’escenografies, vestuaris i, fins i tot, de jocs de llums.

Rovira va rebre diversos premis en reconeixement de la seva brillant trajectòria i un parell d’especialment remarcables: el primer Premi de Dansa al Mèrit Artístic-coreogràfic l’any 1969, i el Premio Nacional de Teatro y Interpretación Coreogáfica de la temporada 1971-72.

El divulgador cultural Jordi Pujal escriu sobre Alfons Rovira: Indubtablement i per dret propi El “Primer Ballarí Estrella” del Ballet Titular del Gran Teatre Liceu. Un referent per antonomàsia, amo del seu propi “abans i després”, amb el seu art va revolucionar tota la dansa, sobretot la clàssica, en un  moment on poques eren les companyies de ballet espanyoles que conreaven aquesta disciplina.

La nit del 23 de juny de 1984, una tràgica decisió va segar la vida d’Alfons Rovira en el seu domicili de Gavà a la curta edat de trenta-cinc anys.

Com a homenatge pòstum, aquell mateix any, per Sant Nicasi, l’Ajuntament de Gavà va organitzar un recital de dansa al Teatre Maragall, recital que va comptar amb la presència del mestre Joan Magrinyà.

La seva biografia consta a l’Òpera de París i al llibre Història de la Dansa a Catalunya

Tornant a l’edifici, cal recordar que el carrer dels Màrtirs anteriorment portava el nom de carrer Nou. L’11 de setembre de 1922, en un acte popular que el periòdic Aramprunyà va anomenar “una Diada nacionalista”, es va homenatjar els gavanencs caiguts prop de Bruguers en defensa de les llibertats catalanes el 1714, i se li va canviar el nom.

S’ha de dir que el metge mai va posar a l’adreça personal “carrer dels Màrtirs” perquè va viure tota la vida al carrer Nou, i que el ballarí, les temporades que va passar a Gavà, ho va fer, gairebé sempre, al de Calvo Sotelo, nom que els franquistes van posar al carrer un cop acabada la Guerra Civil i que va mantenir fins a l’arribada de l’ajuntament democràtic. 

Benet Solina 

Arxiu Municipal de Gavà