dimecres, 25 de juny del 2025

ÀLBUM DE FOTOS: El concurs de castells de sorra de la Festa Major de Sant Pere

Una activitat de la Festa Major de Sant Pere adreçada als infants, que molts recordaran, era el “Concurso Internacional de Castillos y Esculturas de Arena”, organitzat per El Correo Catalán amb el patrocini de Coca-Cola. Inicialment, es va dur a terme a la Rambla i, més endavant, a la platja. Els guanyadors passaven a una final provincial, després a una de nacional i, finalment, a la internacional, que se celebrava a França.


📷  Concurs de castells de sorra a la Rambla durant la Festa Major de Sant Pere de l'any 1973. AMG. Fons i autor Jordi Vaghi Castillo.

dilluns, 23 de juny del 2025

BENET MIRALLES BORRÀS: la sort de la casualitat

En una col·laboració a La Voz de Castelldefels, sobre l'origen del barri de Vista Alegre, parlant amb en Sebastián de l’Águila, va sorgir la dada que Benet Miralles, aparellador de Gavà, va ser qui va traçar els solars i carrers amb un mapa, cordes i estaques poc després de 1958. En Sebastià, que aleshores era un nen i fillol de Françoise Gandol —la persona que venia les parcel·les—, era present i ho recorda perfectament.

Volent saber més sobre qui va ser present des del minut zero del barri, vaig demanar ajuda a l’Arxiu Municipal de Gavà. Gràcies a una cadena de casualitats, no només em van enviar una biografia completa de Benet Miralles, sinó que vaig poder contactar amb un dels seus fills, en Jordi Miralles Tintoré.

M’agradaria molt poder compartir aquesta informació amb els nostres veïns: primer a través d’aquest bloc, i després amb un resum a La Veu de Castelldefels.


Benet Miralles Borràs (1920–1996)


Nascut a Barcelona el 30 de desembre de 1920, va viure al barri de Gràcia fins als 12 anys, moment en què es trasllada a estudiar al seminari d’Olot. Allà destaca com a estudiant avançat, arribant a completar, en més d’una ocasió, dos cursos acadèmics en un sol any. Li interessen la música, les matemàtiques i la llengua, però molt especialment el dibuix i la pintura, per als quals estava especialment dotat.


Als 16 anys, però, la seva trajectòria acadèmica queda sobtadament i traumàticament interrompuda per la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 és cridat a files, essent un dels soldats més joves de l’anomenada Quinta del Biberó. Participa a la Batalla de l’Ebre i resulta ferit de metralla en una extremitat inferior.

Després de la guerra, compleix quatre anys de servei militar obligatori. Destinat a la caserna de Can Pere Bori, a Gavà, és en aquest període que li succeeix una anècdota força curiosa: un dia, va dibuixar en un sobre de carta un segell de correus de l’època per tal de poder comprar pa. Quan el coronel se’n va assabentar, el va cridar en audiència. Ell pensava que seria per rebre una bona esbroncada, però, ben al contrari, el coronel li va demanar un quadre-dibuix de la seva família, que ell li va acabar fent.

És també durant la seva estada a Gavà que coneix qui havia de ser la seva esposa, Francesca Tintoré, amb qui es casa l’any 1948 i amb qui tindrà dos fills.

Les seves habilitats com a dibuixant li permeten accedir a una feina a la fàbrica Sociedad General de Hules de Gavà, on treballa gairebé 25 anys com a dissenyador d’estampats per a la marca i com a delineant projectista, especialment en el camp de la mecànica industrial.

A cavall de la dècada dels anys seixanta, la seva passió pel dibuix el porta a realitzar, entre altres encàrrecs professionals, filmines de diferents tipus. Més endavant, abandona aquesta activitat per dedicar-se plenament a treballar com a delineant projectista en el camp de la construcció. Deixa la feina a la fàbrica Hules i s’estableix com a treballador autònom, creant el seu propi despatx d’arquitectura.

Tanmateix, per afició i de manera no professional, al llarg de la seva vida va realitzar multitud de dibuixos i retrats per a familiars i amics, sempre de forma desinteressada i no lucrativa.


🖋  Enric Ferrer 

📷1- Benet Miralles a finals dels anys setanta. AMG. Fons Benet Miralles. Autoria desconeguda

📷2- Filmina publicitaria de la fàbrica Formo dissenyada per Benet Miralles. AMG. Fons Benet Miralles

Agraïments: Jordi Miralles Tintoré, Benet Solina i equip de l'Arxiu Municipal de Gavà


divendres, 20 de juny del 2025

GAVÀ AMB LA FESTA DE LA MÚSICA: Recordant el batec musical de Gavà als anys 60 i 70

 

Als anys seixanta i setanta, Gavà vivia una transformació musical marcada per nous sons i estils. L’època de les orquestres de ball s’anava acabant, mentre que els gustos musicals que arribaven de fora guanyaven força entre la gent jove.

Conjunts com Els Rítmics, campions d’Espanya d’harmònica, i grups com Clafer’s i Buleboa es van fer conèixer en les populars vetllades d’Art i Caritat. Aviat se’ls unirien formacions com el conjunt femení Damas, els grups de folk Juvens i Naps i Cols, i també Stage Brown, Mania, Sarabanda, Blayers, Gavà Sax’s Quartet, Jívaros, Jordi Paniagua, Los 5 Rooys o Movy Dyc. Tots ells van anar guanyant presència i protagonisme dins la cultura juvenil local.

Espais com els festivals de final de curs de l’escola de la Carme Amat —veritable viver de músics—, les setmanes culturals o les col·laboracions amb el Grup Teatre Estudi van ser escenaris ideals per mostrar tot aquest talent emergent.

Un dels moments clau d’aquesta efervescència musical va ser la creació, l’any 1976, de la delegació gavanenca de Joventuts Musicals. Aquesta iniciativa, impulsada per un grup de joves músics locals (Amat, Grau, Roca, Sans, Vidal, Puigverd, Ribó, Béjar, Blay...), va donar encara més empenta a l’activitat musical, amb la Torre Lluch convertida en una sala de concerts que acollia propostes de qualitat i molta passió.


🖋  Benet Solina 
📷 El Rítmics l'any 1961. AMG / Fons Grup Rítmics / Autoria desconeguda

dijous, 1 de maig del 2025

ÀLBUM DE FOTOS: dones joves a inicis del segle XX, entre la infantesa i la responsabilitat adulta

 

Aquesta fotografia, presa el 2 de maig de 1903 per un fotògraf ambulant, mostra quatre noies molt joves, gairebé nenes, vestides per a la seva primera comunió. Tot i que tres de les noies porten el típic vestit blanc, una vesteix de manera més modesta, amb un vestit fosc i només uns guants com a complement. Aquest contrast reflecteix les diferències socials i econòmiques de l’època, on no totes les famílies podien permetre’s el luxe d’un vestit completament blanc per a aquesta celebració.

La comunió era un moment clau en la vida de moltes nenes de l’època, que marcava no només un pas religiós, sinó també una transició cap a noves responsabilitats. A inicis del segle XX, la infantesa femenina era curta i les expectatives socials empenyien les nenes a créixer de pressa. Moltes deixaven l’escola ben d’hora per ajudar a casa o començar a treballar. La comunió no era només una celebració espiritual, sinó també un símbol d’aquesta entrada prematura en el món adult. Aquesta imatge ens convida a reflexionar sobre el paper i les vivències de les joves en aquell temps, atrapades entre la innocència i les exigències de la societat.


🖋  Assumpció Gabernet
📷 AMG / Fons Ferrer-Purcet / Autor: Ernest Scorzelli 

divendres, 25 d’abril del 2025

L'ANY 1987 LA FIRA D'ESPÀRRECS TORNA AL SECTOR OEST DE LA POBLACIÓ

 

L’any 1987, el Parc Municipal es trobava en obres i es va canviar la ubicació de la Fira. L’exposició de productes agrícoles es va instal·lar al Pavelló Jacme March, mentre que la resta d’activitats es van traslladar a la plaça Balmes i a l’avinguda Diagonal, espais que es van inaugurar coincidint amb l’inici de la Fira.

En aquell moment, l’espàrrec es cultivava en el 40 % de les explotacions agrícoles, ocupava el 4,1 % de les terres conreades i representava un 4,5 % del valor total rendible de la producció agrícola gavanenca. Tot i això, es va observar una davallada evident del cultiu. Entre d’altres causes, es va denunciar la manca d’incorporació de noves varietats de llavors i de tècniques més modernes.

A partir de 1988, l’organització de la Fira va recaure en l’Institut Municipal per a l’Activació i Promoció de la Ciutat (IMPAC), que es va fer càrrec de la mostra comercial i industrial, i en la Cooperativa Agropecuària de Gavà, responsable de la mostra agrícola. La Cooperativa, creada l’any 1986, i l’IMPAC, fundat el 1988, van donar un nou impuls al certamen.

Des d’aleshores, es va abandonar definitivament la denominació de “Concurs-Exposició” i la Fira es va començar a promocionar com a “Fira d’Espàrrecs”.

Amb el pas dels anys, no només va augmentar el nombre de visitants, sinó també la demanda d’estands per part dels expositors. L’ampliació de l’espai va esdevenir, per tant, una constant.


🖋   Assumpció Gabernet

 📷 Inauguració de la Fira d’Espàrrecs de 1988 a càrrec de l’alcalde Dídac Pestaña i del president del Consell Comarcal del Baix Llobregat José Montilla. AMG/ Fons i autor: Jordi Vaghi


dilluns, 21 d’abril del 2025

LA MONA DE PASQUA: TRADICIÓ I MEMÒRIA COMPARTIDA

La tradició de la mona el Dilluns de Pasqua està profundament arrelada a la cultura catalana. És habitual que els padrins obsequiïn els seus fillols amb una mona, que es comparteix en un ambient familiar i festiu.

A mitjans del segle XX, especialment entre les famílies de classe benestant, era freqüent immortalitzar el moment amb una fotografia. Més enllà del valor simbòlic de la mona —una mostra d’afecte i celebració—, aquestes imatges reflecteixen també una manera concreta de viure la infància, les tradicions i els lligams familiars en un context social i històric determinat.

La imatge que acompanya aquest text mostra tres infants davant d’una gran mona amb un ou de xocolata, probablement a finals dels anys cinquanta. L’escena, aparentment quotidiana, evoca una època en què la Pasqua combinava religió, costum i representació social. Avui dia, aquests gestos senzills ens connecten amb una memòria compartida i amb la manera com, generació rere generació, algunes tradicions han sabut conservar la seva essència.

 

🖋   Assumpció Gabernet

📷  AMG / Fons i autor Ramon Vinyes

dimecres, 16 d’abril del 2025

SETMANA SANTA A GAVÀ, 1960

 

Durant el franquisme, les processons de Setmana Santa tenien una presència molt destacada a tot el territori, i Gavà no en va ser una excepció. Aquells dies, els carrers es transformaven en escenaris de devoció i recolliment. Infants, joves i adults hi participaven amb un sentiment compartit de pertinença i comunitat.

La solemnitat del pas, el so dels tambors i el silenci respectuós del públic marcaven una atmosfera única. Per a moltes famílies, la processó era també un moment especial per capturar en fotografies, convertint aquells instants en records familiars que han perdurat al llarg dels anys.

Les imatges d’arxiu ens permeten avui mirar enrere i entendre millor com aquestes manifestacions religioses formaven part del paisatge social i cultural de l’època. També ens conviden a reflexionar sobre com el valor de la memòria i la força dels rituals compartits segueixen sent elements essencials per entendre la nostra història col·lectiva.


🖋   Assumpció Gabernet

📷 Processó de Setmana Santa a Gavà, 1960. AMG/ Fons Pepita Coll/Autor: Jordi Vaghi

dilluns, 14 d’abril del 2025

✨ Celebrem 50 anys de l'Escola Joan Salamero! ✨


📚 El 14 d’abril de 1975, es va inaugurar l’Escola Joan Salamero al barri de Les Ferreres, com a resposta al creixement demogràfic i a les necessitats educatives de Gavà.

Ben aviat, el centre es va quedar petit i es van haver de suprimir espais comuns per habilitar-hi més aules. Les classes de parvulari es van instal·lar provisionalment a l’edifici Àngela Roca, fins que l’any 1979 es va construir un annex propi.

Durant els anys vuitanta, es van incorporar la biblioteca, el gimnàs i les aules audiovisuals, que es van obrir a tota la comunitat.


📷 Pati de l’escola l’any 1982. AMG. Fons Escola Joan Salamero. Autoria desconeguda.

divendres, 11 d’abril del 2025

DIUMENGE DE RAMS DE 1960

El Diumenge de Rams marca l’inici de la Setmana Santa i, temps enrere, era una jornada molt esperada, especialment pels més petits. Era costum estrenar roba, símbol de renovació, i portar el palmó o el ram de llorer a beneir davant de l’església parroquial. El matí començava amb l’olor de colònia, sabates lluents i nervis continguts. Els carrers s’omplien de famílies, padrins i padrines orgullosos, i infants que mostraven els seus rams adornats amb caramels i llaços.

A Gavà, al voltant de l’església es respirava un ambient de festa i de trobada. Després de la benedicció, sovint es feien fotos per immortalitzar aquell dia especial. Aquell diumenge era també una manera de transmetre valors i tradicions, i de reforçar els vincles familiars i comunitaris.

Amb els anys, la celebració del Diumenge de Rams s’ha mantingut viva, però ha perdut part del protagonisme que tenia a la vida quotidiana del poble. Encara avui, algunes famílies porten els rams a beneir i s’acosten a l’església, però la participació ja no és tan multitudinària ni tan marcada pel ritme col·lectiu com ho era aleshores. Les presses, els canvis socials i la pèrdua de certes tradicions han fet que aquella il·lusió viscuda pels infants dels anys seixanta avui es recordi amb una barreja de tendresa i enyorança. Tot i això, cada ram beneït, cada fotografia antiga, cada gest que es repeteix any rere any, ens connecta amb aquella Gavà d’abans, i ens convida a recordar d’on venim.



🖋   Assumpció Gabernet

📷 Diumenge de Rams davant de l’església parroquial de Sant Pere l’any 1960. AMG / Fons Rosa Miret/ Autoria desconeguda

divendres, 4 d’abril del 2025

ÀLBUM DE FOTOS: LA FALLA DE 1990

 

El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats fins a l’esclat de la Guerra Civil.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, fins que l’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà, que el 1987 va plantar la primera falla al parc de la Torre Lluc.

A la imatge, la falla de l'any 1990 que representa un llaurador valencià. La plantà es va fer a la plaça de Batista i Roca amb l'assessorament del mestre faller Josep Martínez Moreno, de Llíria. El recinte de la plaça Batista i Roca va acollir també  l'actuació de la Societat Musical d'Alboraia i el castell de focs que van precedir a la cremà.


🖋  Assumpció Gabernet

📷 AMG / Fons Ajuntament / Autor: Pep Ubrí 

divendres, 21 de març del 2025

Gavà Nova i el sector Oest: una nova etapa de creixement urbà



A inicis de la dècada de 1980, a partir del primer nucli capdavanter proper a la plaça de Jaume Balmes, es va dur a terme una operació d'ompliment urbà de la falca de sòl lliure entre la riera de les Bòbiles i el torrent de les Fontetes. El sector oest va créixer amb el barri de Gavà Nova fins al límit marcat per l'avinguda de l'Oest (actual av. Joan Carles I). 

Entre 1991 i 1995 es va construir tot el sector oest (250 habitatges), amb edificis d’estructura poligonal  ubicats als espais que quedaven lliures.

A la imatge, es pot veure la plaça de Jaume Balmes l’any 1993. A l’esquerra, es distingeixen els planters Lladó, al lloc on actualment s'aixeca l’edifici de l’Ajuntament. L’avinguda Diagonal ja apareix traçada, però encara no del tot urbanitzada ni enjardinada. Al fons, es poden veure els blocs depisos de Les Ferreres i força espai buit per edificar.


🖋  Assumpció Gabernet

📷 Plaça de Jaume Balmes l'any 1993 / AMG/ Fons Ajuntament / Autoria desconeguda 

dissabte, 8 de març del 2025

Les dones a l’oficina: un nou espai laboral als anys seixanta

A mitjans dels anys seixanta, el paper de la dona en el món laboral començava a expandir-se en un context de creixement econòmic i modernització industrial. Tot i que encara predominava la seva presència en sectors tradicionals com el tèxtil o el comerç, moltes empreses van començar a incorporar dones a les oficines per dur a terme tasques administratives essencials.

Les oficinistes, sovint joves amb formació en mecanografia i comptabilitat, eren responsables de les tasques administratives, l’atenció telefònica i el suport als departaments tècnics i de producció. La seva feina era fonamental per al bon funcionament de les fàbriques i empreses, però les possibilitats de promoció professional sovint estaven limitades en un entorn encara dominat pels homes en els càrrecs de direcció.

Tot i aquestes barreres, el treball administratiu va esdevenir una porta d’entrada al món laboral per a moltes dones i va assentar les bases dels canvis socials que, en les dècades següents, portarien a una presència femenina més consolidada i reconeguda en tots els àmbits professionals.


🖋  Assumpció Gabernet

📷  Oficinistes de l'empresa Roca Radiadors, l'any 1964.  AMG / Fons Montserrat Pujals / Autoria desconeguda

dilluns, 3 de febrer del 2025

LES DESFETES I LES PRÀCTIQUES SUPERSTICIOSES PER GUARIR-LES


L’Arxiu Municipal de Gavà conserva la transcripció d’una oració per guarir les desfetes, recollida al gener de 1886 en una còpia de la llibreta de notes de Baldiri Solé. Però, què era exactament una desfeta i com es combatien aquestes afliccions en el passat? Les “desfetes” eren malalties o mals d’origen desconegut, sovint atribuïts a forces sobrenaturals, al mal d’ull o a influències negatives. En la societat tradicional, quan una persona patia un deteriorament físic sobtat, malestar persistent o una pèrdua inexplicable d’energia, es podia considerar que havia estat víctima d’una desfeta. Aquestes creences estaven molt arrelades a la cultura popular i, en absència d’explicacions mèdiques, es recorria a la religió i a la superstició per trobar-hi remei.

L’oració trobada a la llibreta il·lustra una d’aquestes pràctiques. Es tracta d’un diàleg ritual entre la "desfeta" i les forces protectores invocades per guarir-la. Santa Llúcia i Santa Càndida, figures amb una forta càrrega simbòlica en la tradició cristiana, són presentades com a intercessores divines capaces d’eliminar els mals. La referència a la lluna i el sol com a símbols de claredat i puresa reforça la idea de restauració de la salut i de la protecció celestial.

Aquesta mena d’oracions es recitaven en veu alta, sovint acompanyades de gestos rituals, com passar la mà sobre el malalt, utilitzar aigua beneïda o fer la senyal de la creu. En alguns casos, aquests rituals eren duts a terme per persones considerades especialment dotades per a la curació, com curanderes o velles sàvies del poble, que combinaven la fe amb coneixements empírics sobre remeis naturals. Aquesta és la transcripció:

- Desfeta, què fas aquí?

- Estic aquí, que Déu m’ha feta.

- Com pots dir que Déu t’ha feta, si Déu no fa cap cosa mal feta?

- Santa Llúcia, Santa Càndida, mare de Sant Pau: la ben dita, la ben nada, la ben nomenada.

- Per què li dieu la ben dita, per què li dieu la ben nada?

- Per què cura de pestes i desfetes a tothom.

- Clara la lluna, clar el Sol, clara la vista del que cerca consol.

- Si Déu vol!


🖋  Assumpció Gabernet

📷 Estampa religiosa/ AMG/ Fons Maria Cardona