dissabte, 25 d’abril del 2020

EN TEMPS DE CORONAVIRUS (I). EL PASSEIG DE JOAN MARAGALL


Els estors de la balconada de casa acostumen a estar abaixats, la veritat és que a les hores que parem a casa ja es tard i no pensem en aixecar-los, a l’hivern és fosc i a l’estiu hi entra massa el sol de la tarda. En temps de coronavirus, però, tot és radicalment diferent. Tantes hores a casa, tot i que tele treballis, et veus obligat a aixecar-los per tenir, encara que sigui només visual, un contacte terapèutic amb el món real.

Terrenys on posteriorment es va ubicar el passeig de Joan Maragall. Anys cinquanta. 
AMG. Fons AVBC. Autor desconegut..
 

No ho he dit encara però la nostra balconada ens aboca al Passeig de Joan Maragall. Amb l’actitud atenta del jubilat vigilant d’obres, observo amb curiositat l’estructura metàl·lica del nou parc infantil i m’imagino les possibilitat lúdiques que pot tenir i que hi tornarà a haver canalla cridant i corrent com sempre.

Els que no han deixar en cap moment de circular pel passeig són els gossos amb els seus amos agafats al final de la corretja. Quin món tant estrany, les bestioles és poden esbargir i els humans (llevat dels passejadors) tancats a la gàbia.

Tots aquests  pensaments de confinament em porten a recordar que el passeig és un espai públic relativament recent ja que fins a la dècada dels seixanta no es va començar a urbanitzar. I que abans eren terrenys de cultiu amb arbres fruiters i on, també, s’hi havia fet blat.

A finals dels cinquanta el podríem descriure com un descampat travessat de camins i caminets que, algun d’ells, era d’us habitual per anar a les bòbiles. Pel que fa als entorns de la zona, hem d’imaginar-nos que on acaba la banda de ponent de l’actual Illa de vianants, al carrer de Sant Pere, et trobaves una riera que baixava pel costat de l’església i es dirigia avall per on ara hi ha el passeig de la Riera de les Parets, a tocar al col·legi de les monges. Més enllà tot eren camps i algunes masies disperses com la de cal Pauet dels Dents o la que Josep Lladó va rehabilitat per muntar el seu negoci de planters i on actualment hi trobem l’Ajuntament nou.

La banda de mar de l’actual passeig, des de la riera, que feia límit amb la finca de la Boada, fins el carrer de Montflorit  ja estava planificada urbanísticament des dels anys trenta però només hi havia el carrer d’àngel Guimerà edificat. Poc a poc s’hi van anar construint cases més o menys disperses, la majoria de planta baixa. Les bandes sud i de muntanya del passeig també s’anirien omplint, així mateix, de casetes, moltes construïdes pels mateixos propietaris, i consolidant el traçat urbà que enllaçava amb les Colomeres. Això sí convivint amb la presència de nombroses rieres i rierols que periòdicament provocaven aiguats i inundacions que els veïns vivien amb temor i resignació.

 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

EL 24 I EL 25 D’ABRIL DE 1954 ES VA PROJECTAR EL FILM «EL BESO DE JUDAS» AL CINEMA DEL CENTRE CULTURAL

 


El 24 d’abril de 1954 es va projectar la pel·lícula «El beso de Judas» al cinema del Centre Cultural. El film, interpretat per Rafael Rivelles, Paco Rabal i Gérard Tichy, i dirigit per Rafael Gil amb guió de Vicente Escrivà, és una visió de Jesucrist a través del deixeble que el va vendre als romans a canvi de trenta monedes amb el seu famós petó.

Vuitanta-dos decorats, exteriors rodats a Terra Santa, un repartiment brillant, i, sobretot una interessant idea argumental caracteritzen la pel·lícula perquè l'acostament a un personatge tan complex com el de Judes Iscariot, dota de gran interès la trama.

Dirigida durant la postguerra, té el valor afregir de no barrejar la temàtica religiosa amb idees anticomunistes, com era habitual en l'època. Va obtenir una menció especial a la millor pel·lícula al Festival de Cinema de Venècia .

https://www.youtube.com/watch?v=NgpZIFfTHT0