En
el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua
per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que
durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social,
perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes
que dictaven el que se’n deia «estar de dol».
Aquesta
nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més
no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar
al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al
vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre
a totes les peces de vestir.
Els
homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana,
brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata,
mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color.
Les
dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes
anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot
n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap.
Quant
als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es
deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les
que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en
el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides
amb les clàssiques penyores negres.
Per
no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les
peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes,
camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat
s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els
populars “Tintes Iberia”.
Antoni
Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.
