La
veneració de la Mare de Déu de Bruguers es remunta a finals
del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en
capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra
Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la
vella ermita -que havia estat promoguda per la família
March- enderrocada.
L’actual
ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar-
apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa
Maria Magdalena.
L’any 1327, el senyor del castell, Pere Marc, resol
traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i
Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins
a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós municipis
recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers.
D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la
imatge en processó des de la primigènia capella derruïda, i
d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren
l’esdeveniment amb un romiatge anual.
La
celebració d’aquest aplec ha contribuït a convertir la zona
de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell-
en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona.
Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local,
i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a
l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Barcelona,
l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural
i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que
aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als
excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.
Vanessa
Rodríguez, historiadora
Resum
de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i
Estudiosos d'Eramprunyà
