 | |||||||
| Joan Solé durant el servei militar 22 de maig 1939 Autor desconegut Col·lecció Joan Solé Margarit. AMG |
Quan
van mobilitzar la meva lleva, jo estava a l’Hospital Clínic de
Barcelona afectat per una nefritis aguda. Això em va permetre
d’estar a l’hospital fins que vingué l’ordre de desallotjar
els malalts per fer lloc als ferits de guerra. El meu pare va venir a
buscar-me i repenjat en ell i caminant vam arribar a Gavà. El 24 de
gener vaig veure per la finestra del menjador com «els nacionals»
ocupaven la Rambla. De seguida van fer presentar totes les lleves
mobilitzades i als malalts ens dugueren a l’Hospital Militar per
fer-nos una revisió i, per poc que t’aguantessis dret,
incorporar-te en un batalló, que en el meu cas fou el de Flandes,
destinat a Vitòria.
L’arribada
a la caserna de reclutes que provenien de la Zona roja donà lloc a
tot tipus de comentaris. De primer, a les guàrdies que em va tocar
fer vaig passar un fred de mil dimonis. Així que quan digueren que
entre els més aptes n’escollirien alguns per fer-los caporals, no
vaig vacil·lar gens. I quan em vaig trobar davant de la companyia a
la qual havia de donar ordres, vaig treure tota la veu que era capaç
i la meva experiència teatral i els comandaments quedaren
impressionats. L’endemà ja portava els galons de caporal i en la
meva missió ja no patia tant de fred. I d’això de ser caporal
passà l’anècdota que explico a continuació.
La
gent de la meva companyia era de passeig i només restàvem els
soldats de porta i jo. M’adreçava a la taquilla tot cantant un
fragment de sarsuela quan un xicot, que era de Vitòria, es va
dirigir a mi dient: “Oiga cabo, ¿puedo hacerle una pregunta?”.
“Tú diràs”—li vaig respondre. “Nada, es que yo soy del
Orfeón Vitoriano y para celebrar Santa Cecilia, patrona de la
música, queríamos representar la zarzuela Molinos
de viento,
pero de 30 cantantes que tenemos en el coro, nadie se atreve a
interpretar el papel de Capitán Aberto. He pensado que usted, si le
viniese bien hacer una prueba, yo estoy seguro que lo aprobarian”.
Jo li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient, però que
pensés que per anar a assajar trobaríem dificultats. I ell em va
respondre que no patís perquè el president de l’orfeó era íntim
amic del nostre tinent coronel i que em farien els papers necessaris
per poder sortir de nit a l’hora de la prova i als assaigs.
I
a l’hora que em digueren vaig fer cap al local de l’Orfeón
Vitoriano. Davant de tots els membres de l’orfeó, cantaires i
dirigents, el mestre Aramburu, que tenia ja el piano obert, va dir:
“Sabe, usted, la romanza con que empieza la obra el protagonista:
Mis ojos al ver los tuyos?”
I en veure que jo m’hi agafava decidit, vaig observar que li feia
l’ullet com a expressió de “ja el tenim!”, i em va donar el
llibret tot dient: “En el próximo ensayo hay el dueto de Margot
con el capitán: he aquí un cabo que lo ascendemos a capitán por
medio de la música” —va dir en to de broma. Tothom va riure i,
feliç i content, vaig entornar-me'n a la caserna fins a l’endemà.
Quan va arribar l’attrezzo em vaig posar la jaqueta de capità de
marina holandès i la mida era perfecta. El dia de l'estrena ens
aplaudiren molt i va ser un gran esdeveniment. Però el premi que em
van donar va ser el millor que em podien regalar: un permís de dos
mesos, en tren de viatgers, perquè pogués passar-lo a casa on
encara no havia tornat des que havia anat a Vitòria. I quan se'm va
acabar el permís vaig tornar a la caserna i em van fer arribar un
avís de part de l’orfeó. Recentment, hi havia hagut un incendi
molt desastrós i l’Ajuntament s’havia posat d’acord amb
l’orfeó per si fos possible repetir Molinos
de viento
a benefici dels damnificats. Vam tenir un altre èxit de
representació i una altra vegada vaig tenir el permís corresponent
per tornar a veure la família.
Joan
Solé Margarit, Memòries, inèdit
