dilluns, 22 de juliol de 2019

EL PASSADOR ESTRIAT D'ENRIC QUEROL


Aquesta és una història d’enginy. La vaig poder escoltar dels llavis del seu protagonista un dimarts calorós del juliol de l’any 2018, en una entrevista que havia de servir per preparar un llibre. Tot va començar a la casa Brunet, un edifici modernista que encara continua dret a la Rambla Vayreda de Gavà. Als baixos de l’edifici, treballava el protagonista d’aquest relat: un jove Enric Querol Marimón, que en aquells finals dels anys 50 tot just havia començat la carrera d’Enginyeria Industrial. Era el fill petit del més petit dels germans rajolers, els propietaris de les dues bòbiles que s’aixecaven a l’exterior del poble, a la vora del Calamot, i que donaven feina a un bon nombre de nouvinguts. Enric Querol tenia llavors vint anys i estava empleat al taller mecànic de la Ferreteria Barcelonesa que havia obert Hermenegild Capelleres, com dèiem, als baixos de la casa Brunet. Un dia es va presentar a la ferreteria un delegat d’una empresa de l’Hospitalet de Llobregat que es dedicava al muntatge de bastides. Volia saber si en aquell taller mecànic podrien dissenyar una peça que servia per muntar les bastides, perquè de moment l’havien de fer arribar de França, de contraban. Es tractava d’un passador estriat. “Llavors en Josep Bruach, el fill de la ferreteria, em va demanar si el podia dissenyar, i jo li vaig dir que sí, però que abans hauria de dissenyar dues o tres màquines”, explicava Enric Querol assegut en una butaca al menjador de casa seva davant d’una tassa de cafè. Mentre parlava, es va treure de la butxaca una peça metal·litzada de no més de tres centímetres amb una volandera: “Aquí el tens, el passador estriat” i va afegir: “Aquesta és la feina de l’enginyer: trobar la manera de realitzar qualsevol cosa”. Durant tres mesos, cada nit després de sopar, a la casa del carrer dels Reis Catòlics on va néixer l’any 1937, el jove Enric Querol va anar dibuixant els plànols de les tres màquines que havien de fer els passadors. I així el taller mecànic de la ferreteria va poder subministrar a l’empresa de bastides tots els que necessitava

Josep Bruach li va donar la idea de patentar la maquinària: “No podíem patentar el passador perquè estava normalitzat, però les màquines, sí”, explicava Querol, i afegia que “en Pepet Bruach es va portar molt bé; em va dir que com que jo havia dissenyat les màquines, les patents eren meves”. Amb aquestes patents sota el braç, els passadors estriats va representar-li un gran negoci. No només eren necessaris per muntar les bastides, sinó també per als botons de les cuines de gas, per a la caixa de canvi de marxes dels cotxes i per a diverses màquines. Per això l’any 1963 Enric Querol va obrir, amb l’ajut del seu sogre, la seva pròpia empresa a la zona industrial de Gavà. “Vam començar amb 125 metres quadrats i en va acabar tenint més de 3000”, apuntava. L’empresa es deia Lipe (La Industrial de Pasadores Estriados), i estava completament automatitzada, fins i tot abans de l’arribada dels ordinadors, de manera que només amb 17 treballadors es podien fer els tres torns. 

La companyia subministrava passadors estriats a clients d’arreu del món: a Xile, a Argentina, a Algèria, a Marroc i a diversos països europeus, entre d’altres. Aquesta embranzida econòmica, va donar ales a Querol per participar en diversos projectes, el més important dels quals va ser la creació en clandestinitat de Sefes, una patronal que als anys 70 aplegava una vintena d’empresaris del Baix Llobregat. Més endavant, quan Sefes es va fusionar amb Pymec, Querol va ocupar-ne el càrrec de vicepresident. Així m’ho anava explicant tot, amb un somriure murri als llavis i, al final, va concloure: “I tot va sortir del passador estriat!”


Eva Comas Arnal

divendres, 1 de març de 2019

INSTITUT DE BRUGUERS. EL PRIMER CENTRE D'ENSENYAMENT SECUNDARI A GAVÀ

L'Institut Bruguers l'any 1968. Foto B. Solina Valls. AMG
Durant els anys cinquanta, en paral·lel al creixement demogràfic de Gavà, l'escola pública va començar a estar saturada. Entre 1950 i 1960 es va passar de 6.850 a 15.525 habitants i, a més, no hi havia ensenyament secundari a la nostra població. En aquell moment, els alumnes de l’únic centre públic -el col·legi Salvador Lluch- que volien fer batxillerat al seu poble, podien fer la prova d'ingrés a l'edat de 10 anys.

Era el primer cop que a Gavà s'impartien ensenyaments de secundària. Aquest projecte, iniciat el 1957 per l'Ajuntament, va culminar l'any 1958 amb la creació del Patronat de Protecció Escolar d'Ensenyament Mitjà i Professional Mare de Déu de Bruguers, autoritzat a impartir el batxillerat elemental —els quatre primers cursos— i que oferia classes en horari nocturn a les aules del Centre Cultural Parroquial. El curs 1960-1961 ja tenia una setantena d'alumnes.

L'any 1964 es va promulgar la llei que ampliava l'escolaritat obligatòria fins als 14 anys i establia els vuit cursos de primària. El punt de partida de l'actual institut també va ser l'any 1964 quan l'Ajuntament va comprar un solar en terrenys de can Tintorer, va aplanar el lloc, va instal·lar-hi serveis i el va cedir al Ministeri. L'edifici es va construir durant els anys 1966 i 1967 i va entrar en servei l'octubre de 1968, com a secció delegada de l'Institut Torres i Bages de l'Hospitalet. De moment, només podia impartir els quatre primers cursos de batxillerat. El primer curs (1968-1969) s’hi van matricular 178 alumnes, i dos cursos més tard (1970-1971) l'institut ja acollia 418 alumnes. El curs de l'any 1970 la Dirección General de Enseñanza Media va dictar una resolució per la qual el centre va esdevenir Instituto Nacional de Segunda Enseñanza i va passar a completar-se el segon ensenyament a Gavà. En la dècada dels setanta es va iniciar un projecte d'ampliació del centre en què es van prolongar els laterals de l'edifici i es va construir una sala d'actes. L'any 1996 s’hi va fer una nova ampliació amb motiu de la reforma educativa.

Benet Solina, Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 22 de febrer de 2019

LES NENES DE L’ASPIRANTAT - GAVÀ 1961/1968

Històries personals i històries col·lectives, compartides. Històries de la gent jove que a finals dels anys quaranta i, sobretot als anys cinquanta, s’associava per fer activitats conjuntes, per gaudir dels dies de lleure amb aficions culturals, socials i esportives. Cronològicament classificades, determinen un perfil gavanenc associatiu molt important i rellevant. Històries de nens i de gent jove que s’agrupaven al voltant de la parròquia per tal de compartir, de descobrir i gaudir d’un entorn natural del qual n’hem estat privilegiats. La proximitat del massís del Garraf, del castell d’Eramprunyà, i del mar ens ha permès recrear com gaudíem de la natura des de fa dècades i de com encara en gaudim.
Les formes, potser, són l’únic que hem modificat significativament. Abans, el que es feia en grup o en col·lectius esdevenia un factor molt positiu per la facilitat de la convocatòria i de l’organització de l’activitat, de la sortida, de la trobada. Tot quedava més reduït a la vida local. L’associacionisme gavanenc era viu, vital, diversificat i molt participat. L’impuls de ser-hi facilitava gaudir de les pròpies aficions. I en aquest context hem de situar l’Aspirantat d’Acció Catòlica local per a nens i, més tard per a nenes, de la vila. El que sorgia de la parròquia de Sant Pere de Gavà, dels seus rectors i dels seus vicaris, o de les persones que s’hi vinculaven amb un esperit, educatiu, religiós, humà, cristià. A poc a poc, però, la diversificació de les propostes van ampliar el lleure i vam tenir l’oportunitat d’implicar-nos a altres associacions de muntanya o esportives. Tot rutllava. De qualsevol afició en sortia una entitat. L’Esperit cultural fluïa de forma espontània i paral·lela. Entitats sardanistes, corals, fotogràfica, teatrals... convivíem i donàvem color al dia a dia laboral i quotidià.
El Centre Cultural, les parròquies de Sant Pere i de Santa Teresa, i Can Sellarès, Juvens... van esdevenir espais per aixoplugar les propostes i les activitats. Els caps de setmana la gent ens hi trobàvem i compartíem. Dels records, tots en guardem un petit racó, el més personal, segur, però col·lectivament un grup de dones hem volgut recopilar uns records compartits. Per això hem elaborat un recull de les activitats que, de petites, vam fer plegades. Un moment, uns espais, una gent. I així hem elaborat un dossier de les nostres experiències, les que vam tenir a principis dels anys seixanta. Les hem situades en aquest context gavanenc més global. Hi trobem el recorregut històric i el sentit. Sabem i coneixem el punt de partida, els motius, les raons, les històries i els records. Per això, aquest mes de febrer hem editat el nostre dossier, el de LES NENES DE L’ASPIRANTAT - GAVÀ 1961/1968. Tot plegat, molt gratificant i recomanable per tal que altres grups com el nostre pugui fer el mateix. L’Aspirantat de nens, l’Agrupament Escolta l’Eramprunyà els grups acollits a JUVENS i, fins i tot, la gent que es va aplegar als grups d’Acció Catòlica parroquial dels anys cinquanta ens podrien explicar el seu moment. Segur que va esdevenir un instant rellevant a les seves vides.
Montserrat Pañell

dijous, 14 de febrer de 2019

UNA HISTORIA FAMILIAR. DE L´EMPORDÀ A GAVÀ. JAUME GALCERAN I TERESA RUBAU

Jaume Galceran Casadevall nació en L´Armentera (Alt Empordà) en 1900. Se trasladó de jóven a Palafrugell donde trabajo de camàlic (cargando y descargando mercancias del tren de via estrecha que hacía la ruta de Palamos a Palafrugell y Girona). Allí conoció a la que sería su esposa, Teresa Rubau Casadevall (que nació en Monells, Baix Empordà, en 1906). Teresa trabajó para la família del escritor Josep Plà Casadevall, con la que mantuvo unos lazos de amistad que, años más tarde, tendrían una consecuencia importante en sus vidas.

Durante la década de 1930, Jaume y Teresa, trabajaron en una empresa corcho-taponera de Palafrugell. Allí Jaume trabajó de conductor. En esa población del Baix Empordà tuvieron tres hijos: Salvador, Genís y Mercè.

Hacia finales de la guerra civil las autoridades republicanas movilizaron, con 38 años, a Jaume Galceran, destinándole a un frente, ya muy debilitado, en la línea del rio Llobregat. Ese fue el último intento del ejercito republicano para frenar a las fuerzas denominadas nacionales antes de su entrada en Barcelona el 26 de enero de 1939. A Jaume lo detuvieron en Sant Boi de Llobregat y fue trasladado a un campo de concentración de Tarragona, donde cada día fusilaban a soldados leales a la República.

Gracias a la amistad que Teresa tenía con Josep Plà y su família le pidió a éste que la ayudara a que Jaume pudiera salir del campo de concentración. Así fue como Josep Plà escribió una carta avalando la persona de Jaume Galceran y, además, le entregó dinero a Teresa para el pasaje de tren, de manera que fuera en persona a Tarragona a entregar la carta. Así lo hizo, consiguiendo que a los pocos días lo dejaran en libertad. Seguramente este hecho a Jaume le salvó la vida.

Debido a la crisis de la industria corcho-taponera en los años posteriores a la guerra civil, en 1945 Jaume Galceran y su família se fueron a vivir a Gavà, donde su hermana Montserrat residía desde hacía algunos años. Primero trabajó de conductor de camiones en una empresa de transportes de Viladecans y, unos años más tarde, en la Bòbila del Gras, hasta 1965, año en el que se jubiló.

Jame Galceran Casadevall falleció en Gavà en 1971. Le sobrevivió su esposa Teresa, que falleció también en Gavà el año 1986.


Francisco Javier Garcia Galceran

dijous, 28 de juny de 2018

25è ANIVERSARI DELS ACTUALS GEGANTS DE GAVÀ


Les figures dels nostres gegants encarnen els personatges medievals, Pere Marc I i Maria La Barona, senyors del Castell d'Eramprunyà. 

Els primers gegants, que no es conserven perquè malauradament es van fer malbé, van ser les primeres figures festives de la nostra ciutat. Foren construïts per Jordi Soler, Manel Martínez, Rosa Álvarez i Mercè Planes, tots artesans gavanencs, vinculats a l’Escola de Ceràmica de Gavà. L'estrena tingué lloc el dia de Sant Pere de 1982 en un acte al Parc Municipal, en el qual van ser empadronats com a reis de les festes gavanenques.  

L'any 1993, durant la Festa Major de Sant Pere, es van estrenar els gegants actuals, que van ser dissenyats i construïts per l'artesà Josep Cardona “Nona” de Mataró. El bateig de la nova parella va tenir lloc en una trobada amb els gegants de Castelldefels, Sant Climent de Llobregat i de Cintruénigo (Navarra), al Parc Municipal de Gavà.

Fitxa tècnica dels gegants de Gavà 
Nom : Pere Maria
Alçada : 4,05 m. 4,10 m.
Pes: 49 Kg. 51 Kg.
Any: 1993
Constructor gegants: Josep Cardona
Constructora barrets: Glòria Ayete
Materials: cartró i fusta  
Restauradors: Joan Balagué i Montserrat Abarca

dimecres, 27 de juny de 2018

El BRUMOT FA VINT ANYS


El Brumot és una bèstia inspirada en la tradició local. Està relacionat amb la figura que decora un capitell romànic de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha representat un lleó alat, símbol evangelístic de Sant Marc.

El Brumot – el nom prové de la unió entre els mots Bruguers i Calamot- ha adoptat les característiques d’animal fantàstic que l’emparenta amb el drac, l’element més comú i popular que, des de les processons de l’edat mitjana, ha subsistit fins a les festes d’avui

Joan Soler i Amigó, estudiós de la cultura popular ha creat la història llegendària del Brumot de Gavà, que el descriu com una bèstia de foc que lluità amb el cavaller Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà. Jaume, admès a l’ordre de cavalleria de Sant Jordi, incorporà tres elements essencials en el seu escut: la creu de Sant Jordi, un cavall i una coloma. El Brumot, admès a l’ordre de la Nala Negror, proclamà els seus senyals enfrontats als de Jaume: contra el cavall, un lleó; contra la creu, un drac rampant i contra la coloma, un escorpí.

El Brumot fou batejat la Festa Major de l’any 1998, coincidint amb el correfoc que comptà amb la participació dels diables de Viladecans, les Corts, Montcada i Reixac i els dracs de Cornellà i Balsareny.


Fitxa tècnica del Brumot

Nom: Lleó Brumot Pes: 50 quilograms
Alçada: 2,80 metres Material: Fibra de vidre
Llargada: 2,90 metres Punts de foc: 12
Amplada: 2,60 metres
Any: 1998
Constructor: Ramon Aumedes
Restaurador: Ramon Llonch

dilluns, 25 de juny de 2018

EL PERIÒDIC EL BRUGUERS COMPLEIX 60 ANYS

El Bruguers va néixer el mes de juny de 1958 com a periòdic d'informació local amb una periodicitat mensual i va estar en actiu fins al 1975 -primera època-. La publicació funcionava gràcies a un grup de col·laboradors i es finançava amb la publicitat i la venda d'exemplars. L'any 1982 l'Ajuntament de Gavà va recuperar el nom de «Brugués» i es va iniciar la segona època de la publicació. Va canviar el format i bona part dels continguts, es va professionalitzar i es va deixar de treballar amb els antics col·laboradors. El Brugués es dedicava a parlar de la crònica municipal i deixava de publicar literatura i articles sobre història local. S’hi va introduir el color i la majoria de les notícies apareixien il·lustrades amb fotografies. Aquesta segona etapa va durar fins al febrer de 1990. Amb la tercera etapa va canviar de format, de capçalera i de disseny. L'últim canvi es va produir el mes de novembre passat quan va recuperar la mida que tenia l'any 1958 i s’hi van introduir canvis de disseny.



El periòdic El Bruguers és, juntament amb les actes dels plens de l’Ajuntament, el document del fons de l’Arxiu Municipal més consultat pels investigadors. És una eina que permet abordar la crònica escrita i gràfica del Gavà dels últims seixanta anys. La lectura de les seves pàgines ens ajuda a entendre com es va anar transformant el nostre municipi en els àmbits econòmic, polític i social. Les notícies, els consells de les pàgines femenines, les tires còmiques, la publicitat, el llenguatge que utilitza... ens ajuden a entendre i interpretar com ha evolucionat Gavà des de 1958.



La col·lecció completa del periòdic El Bruguers i els documents originals dels reportatges fotogràfics que s'utilitzaven per il·lustrar la publicació es poden consultar a l'Arxiu Municipal, a la seu del carrer de Salvador Lluch, 22. 

Assumpció Gabernet, Arxiu Municipal de Gavà 

dijous, 21 de juny de 2018

L'ARXIU MUNICIPAL DE GAVÀ AMB LA FESTA DE LA MÚSICA

La Festa de la Música es celebra cada 21 de juny, dia del solstici d'estiu. És una festa popular oberta a tots els participants, professionals o amateurs, amb l'objectiu de promocionar la música.


divendres, 25 de maig de 2018

BIOGRAFIES GAVANENQUES: BARTOMEU FABRÉS ANGLADA, METGE I POLÍTIC A GAVÀ ALS ANYS TRENTA

Bartomeu Fabrés Anglada va néixer a Mataró l’any 1902 en el si d’una família modesta. La mare, que treballava de pentinadora, és qui li va ensenyar de llegir i escriure. Va estudiar el batxillerat amb una beca al col·legi dels Salesians de Mataró. El 1918 es va traslladar a Barcelona per estudiar Medicina i, per pagar-se els estudis, va treballar en una farmàcia i com a preceptor en una escola. El 1925, ja casat, va marxar a treballar com a metge a Begues i un any després la família es va traslladar a Gavà. Instal·lat al nostre municipi, va introduir pràctiques modernes com l'ús dels fòrceps en els parts o la implantació a la seva consulta d'un aparell de radioscòpia. Bartomeu Fabrés va exercir també com a metge de la fàbrica Roca Radiadors. 
 
A més d’exercir la Medicina, es va implicar en la vida política del municipi i va arribar a ser-ne alcalde. Ja quan estudiava a Barcelona havia mostrat el seu interès per la política i va acabar ingressant a les files de la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalanista. Després, va passar a Acció Catalana i, finalment, a Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui va participar en les eleccions municipals del 1931. Amb el triomf d’Esquerra va ser elegit tinent d’alcalde de Gavà i va assumir la responsabilitat municipal sobre les finances, les escoles, la higiene i la beneficència. 
 
Després de les eleccions de 1936, quan l’alcalde de Gavà va haver de dimitir, Bartomeu Fabrés va assumir l’alcaldia, però davant la pressió dels anarquistes locals, que li exigeixen que se supedités a les seves ordres, va renunciar al càrrec. L’11 de setembre, uns milicians el van anar a buscar a casa seva amb l’excusa que havia d’atendre uns accidentats. El mateix dia, a les set de la tarda uns amics li havien ofert un cotxe per fugir cap a França. No va acceptar l'oferta perquè no volia deixar soles la dona i les seves quatre filles. El seu cos va aparèixer l’endemà a les costes de Garraf.

Atès el seu caràcter demòcrata, d’esquerres i catalanista, la seva figura va ser ignorada pel bàndol vencedor. L’any 1982, es va crear a Gavà el Centre d’Estudis Doctor Fabrés, que va publicar la seva biografia l'any 1987. El 2003, per commemorar el centenari del seu naixement i retre-li homenatge, es va reeditar la seva biografia i es va donar el seu nom al Centre d’Atenció Primària Gavà II.

Per saber-ne més:
Cervera i Segura, Ricard; Violan i Fors, Concepció. Vida i Mort del Doctor Fabrés, El Papiol: Editorial Efadós, 2002.

divendres, 16 de març de 2018

LA INTEGRACIÓ DELS VALENCIANS A LA SOCIETAT GAVANENCA

La gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura, però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per sobreviure i els seus habitants es van veure obligats a buscar activitats complementàries com collir espart o segar la palma, que servien per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o barrets. A mitjan segle XIX s’industrialitza l’artesania d’aquestes plantes, augmenta la demanda i es formen colles de jornalers valencians per anar a segar allí on hi havia grans extensions. Va ser cap al 1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís del Garraf hi havia grans extensions de margallons i van començar a venir a collir la palma. Se n’anaven d’Olocau en acabar de podar les oliveres, per Sant Josep, i tornaven a Olocau a l’agost per recollir les garrofes. A mesura que a Gavà s'anava incrementant la producció agrícola a les Sorres, anava augmentant la demanda de jornalers i molts olocauins comencen a instal·lar-s’hi de forma estable. A la demanda de jornalers aviat s’hi va afegir la d'obrers per a la indústria amb la inauguració de la bòbila dels Querol, l'any 1903, i posteriorment de la Companyia Roca Radiadors (1917), La Seda (1924), can Serra i Balet (1927) i la Companyia General de Hules (1931).

La integració dels valencians a la societat gavanenca es va produir molt aviat i van ser un bon grapat els qui es van casar amb gavanenques. Molt aviat, també, i seguint la passió innata que la majoria de valencians senten per la música, van fundar dues bandes. Per un costat, La Banda Unión Musical, dirigida pel mestre Rafael Blay, d’Olocau, coneguda com la “banda dels Negres” i finançada per Salvador Lluch Vinyals i vinculada a l’Ateneu popular. Per un altre, la Joventut Artística Gavanense, més coneguda per “els Blancs”, dirigida per Josep Roselló, originari també d'Olocau, i amb seu al Cafè del Centre. La base de l’orquestrina Mickey eren quatre fills de Josep Roselló, i també eren olocauins la majoria d'integrants de la primera colla de bastoners, dirigits per Joaquim Farré Olivella.
Després de la Guerra Civil, la casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però els valencians continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, coneguts popularment com “els Valencians”, la cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música, dirigida per Rafael Blay.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dijous, 14 de desembre de 2017

TAL DIA COM AVUI DE 1890 ES VAN BATEJAR LA FRANCISCA ANTONIA I LA JUANA MARÍA, CAMPANES DE GAVÀ

Explica una antiga tradició que al campanar de Sant Pere de Gavà hi havia una campana que van trobar uns pescadors a la platja. Durant els segles XVIII i XIX, quan el cel s'enfosquia i amenaçava tempesta el rector beneïa la campana i la feia sonar per allunyar les tempestes. Aquest ritual i el poder de la campana protegia Gavà dels llamps i de la calamarsa. A més, el seu so era tan potent que se sentia fins i tot a la Creu Coberta.

Va ser per aquesta raó —segons deien els vells més antics de Gavà— que era molt cobejada i perquè no la robessin van decidir esquerdar-la. I així, esquerdada, la campana va aguantar encara molts anys fins que va arribar un dia en què ja no es va poder fer servir. Aleshores, van prendre la decisió de fondre-la. Van afegir-hi una mica més de material i en van fer dues campanes, que van ser pagades pel poble.

El 14 de desembre de 1890, dia de Sant Nicasi, sent rector Antoni Castelló, les van penjar i batejar. Al mateix lloc on hi havia l'antiga campana —de cara al mar— es va col·locar la seva substituta que, en ser batejada, va rebre el nom de Francisca Antonia i va ser apadrinada per Josep Gelabert i la seva esposa Francisca. L'altra campana, es va col·locar cap a ponent, va ser apadrinada per Joan Amat Todo i la seva esposa, i se la va batejar amb el nom de Juana María.

Aquell any la Festa Major d'Hivern va ser molt lluïda perquè, a més del bateig de les dues campanes i de la tradicional processó de Sant Nicasi, es van organitzar diferents funcions i balls de nit amenitzats per l'orquestra «Munners» de Molins de Rei i «La Catalana» de Granollers. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà  

Per saber-ne més: 
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.
La Vanguardia, 12 de desembre de 1890.

divendres, 24 de novembre de 2017

EL NOSTRE PATRIMONI: LA UNIÓ DE COOPERADORS DE GAVÀ

FOTO: Martí Sabatés. AMG
La Unió de Cooperadors de Gavà té els seus orígens l'any 1929, quan un grup de treballadors de l'empresa Roca Radiadors van instal·lar una petita bodega de caràcter cooperatiu al barri de les Colomeres. La iniciativa va tenir èxit, van augmentar els socis i els cooperadors van buscar un local més gran. Primer a la Rambla, i després, al carrer del Centre.

Malgrat que tothom parlava ja de «la cooperativa», no va ser fins a la promulgació de la Llei de cooperatives de 1931, que el 1932 es va fundar oficialment «La Unió de Cooperadors de Gavà». Va ser aleshores quan, en una assemblea de socis, es va decidir ampliar els serveis de la cooperativa, estenent-los a tota mena de queviures. El fet de funcionar com a cooperativa permetia, entre altres coses, evitar els intermediaris i vendre a més bon preu.

En la mateixa assemblea es va nomenar una comissió encarregada de buscar un local adient. El primer pas va ser la compra, l'any 1934, d'un terreny a la part alta de la Rambla per construir-hi un edifici. L'encàrrec de l'obra es va fer a l'arquitecte Josep Lluís Sert, que va confiar el disseny dels plànols a Josep Torres Clavé. Tots dos eren membres del GATPAC, un grup d'arquitectes que va impulsar l'avantguarda artística i arquitectònica als anys trenta, seguidors dels principis desenvolupats per l'escola Bauhaus i Le Corbusier. El resultat va ser una obra del més pur estil racionalista, que buscava adaptar-se a la funció per a la qual es va concebre.

L'edifici comptava amb un soterrani amb dipòsits per a l'oli i el vi, magatzem amb accés a l'exterior per la part posterior per facilitar la càrrega i descàrrega, i dutxes i banys per als socis. Al primer pis, venda i administració, i al segon, bar (annex a la terrassa) i cuina. L'espai estava pensat com a cooperativa, però també com a local social per als socis.

El juliol de 1936 l'obra ja era acabada i s'havia fet el trasllat, però a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no es va arribar a inaugurar. Poc després, les cooperatives de consum van assumir les funcions de subministrament racionat de queviures. A Gavà es van fusionar les dues cooperatives existents, la Unió de Cooperadors i Germanor Obrera, que es van encarregar del subministrament de la població. El Comitè subministrava cupons de racionament i els gèneres s'havien d'anar a buscar a la cooperativa.

Amb l'entrada de les tropes franquistes, l'edifici va ser confiscat pel bàndol vencedor i la Unió de Cooperadors es va dissoldre. Molt aviat es va destinar com a seu de les seccions femenina i juvenil de Falange i a Auxili Social. Més endavant va aixoplugar, també, la Jefatura de Falange, fins que al final del franquisme va ser destinat a quarter de la Policia Municipal.

Els antics socis no van desistir de recuperar l'edifici, però finalment l'any 1954 es van veure obligats a vendre’l a l'Ajuntament per unes 247.000 pessetes, que era el deute total que havien acumulat els cooperadors per conceptes diversos.

Amb l'arribada de la democràcia, els socis supervivents, encapçalats per Josep Soler Vidal, van reclamar la propietat de l'edifici, argumentant que la venda no havia estat aprovada en assemblea general de socis. La petició no va prosperar.

Assumpció Gabernet

divendres, 17 de novembre de 2017

EL NOSTRE PATRIMONI: EL MERCAT DE LA PLAÇA MAJOR

L’edifici on actualment hi ha ubicat el mercat havia estat ocupat des de 1881 per les escoles de la plaça, però l’any 1933 es van traslladar a les escoles graduades Salvador Lluch. És aleshores quan l’Ajuntament va decidir reconvertir l’edifici en mercat municipal per evitar la incomoditat que suposava mantenir les parades a l’aire lliure.

Una particularitat d’aquest equipament és que abans de decidir-ne l’emplaçament definitiu es va convocar un plebiscit per triar entre dues opcions, en un solar a la cruïlla entre la Rambla i el carrer de Viladecans, i l’actual emplaçament, que va resultar guanyador per aclaparadora majoria, malgrat el rebuig de l’oposició que al·legava els problemes sanitaris que aquell espai comportaria.

L’obra va començar l’agost de 1934, d’acord amb el projecte presentat per l’arquitecte Emili Gutiérrez, i es va inaugurar la primavera de 1935. De seguida es van omplir les parades de carn, peix, pesca salada, llegums, fruita i verdura... però, com que les parades de fruita i verdura, ubicades al centre, entorpien el pas, es va decidir traslladar-les a l’exterior. La instal·lació d’uns tendals enrotllables va garantir als paradistes la protecció de la pluja i el sol. Per això, a partir d’aquell moment, la plaça va adquirir una característica fisonomia, amb les parades de fruita i verdura que muntaven els pagesos del poble.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 3 de novembre de 2017

CENTENARI DE L'ARRIBADA DEL TELÈFON A GAVÀ. 1917-2017

Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l'Estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles. Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va entendre que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país. Així doncs, a partir de l'any 1915, va signar un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons, que va donar l'impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.

Dos anys després, el 1917, el telèfon va arribar a Gavà. L'obertura, el mateix any, de la fàbrica Roca Radiadors feia del tot aconsellable disposar d'aquest servei públic. Després d'una entrevista de l'alcalde —Oleguer Vendrell— amb l'enginyer de la Companyia, es va acordar que l'Ajuntament es fes càrrec del lloguer del local, de la factura de la llum, que facilités un encarregat i que es comprometés a buscar 12 abonats.

La centraleta i el locutori es van ubicar en una petita estança de la planta baixa de l'Ajuntament, aleshores a l'edifici del carrer del Cap de Creus, cantonada Sant Pere. El primer encarregat en va ser l'agutzil, Nicasi Basolas, i, a partir de 1927, Mateu Amat. Després de la Guerra la centraleta es va traslladar a casa de l'encarregat, al carrer de la Rectoria. El 1972 es va inaugurar la centraleta automàtica i la figura del o la «telefonista» i l'expressió «posar una conferència» van passar a ser història.

Per saber-ne més:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_telefonia_a_Catalunya
Alfons Gibert. «El Telèfon» dins «Un segle de vida gavanenca», Ajuntament de Gavà, 1990.

divendres, 9 de juny de 2017

RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER




Del tot abstret de les mirades de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.

Arribava a casa amb un farcellet lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava  una agulla llanera molt gruixuda, de professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia del gruix que tingués un cop acabat.

El matalàs que havia de batre i ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que, durant anys, havia embolcallat  somnis, febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb  un picamatalassos, una mena de pala plana i rodona enfilada amb un  mànec, sovint de cànem,  que cada casa tenia com a estri imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop, ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu, el tros de roba gastat. Demanava  a la mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava que  havien comprat per tal de refer, del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa, ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.

A casa sabíem que a l’home li agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava  La del Manojo de Rosas.  El Pere s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar. Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a casa.

El Pere sense cames, el Pere Sobregrau, va esdevenir un d’aquells personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar, la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai  no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la guerra.

Montserrat Pañell

divendres, 26 de maig de 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA LLEGADA A GAVÀ

El año 1912, Eleuterio Alfonso Sanchís, mi abuelo materno, emigró desde Olocau (Valencia) a Gavá. Eleuterio tenía mujer y tres hijos y estaba aburrido de ir a la huerta -dos horas de camino- para no ganar ni un duro, porque lo que le daban se lo gastaba en subsistir. Y mi abuela en casa, esperando para poder ir a la plaza, y él volvía de vacío.

Mi abuelo sabía que en Gavá había más jornales en la agricultura y se vino para aquí. En seguida encontró trabajo en la masía Barrera y le dijeron que, si quería, podía ir cada día. Contento, llamó a su hija mayor, que tenía doce años, (la que después sería mi madre) para que viniera a coger espárragos en Les Sorres. Más adelante vino mi iaia, con sus otros dos hijos, el Pepico y el Félix, y en 1916 se amplió la familia con el nacimiento de mi tío Enrique, que años después sería también mi padrino. 

 Los chicos, cuando tuvieron la edad, entraron a trabajar en la Compañía Roca Radiadores y mi madre fue a trabajar a la fábrica El Fonollar, en Sant Boi. Entre todos, compraron un solar, y con mucho esfuerzo, se hicieron una vivienda.

Mi padre, el Pepe, harto de pencar por aquellos montes de Gátova, también se vino para Gavá con su hermano Ricardo. Los dos eran menores y pasaron una odisea para llegar hasta aquí. No tenían dinero, pasaron hambre y sed, y el revisor los hizo bajar varias veces del tren, diciendo que tenían suerte de que no llamara a la Guardia Civil. Y así llegaron a Tarragona, y de allí a Gavá, donde vivía su tía Vicenta en el barrio de Las Colomeras. 
 
Mi tío Ricardo se fue a Sant Boi y mi padre se quedó aquí. Trabajó muchos años como mozo y carretero en cal Burot, llevando mercancías agrícolas al Borne. El dueño decía que era el mejor mozo que había tenido nunca.

Alberto Sierra Alfonso