MAÓ A MAÓ. LES BÒBILES DE GAVÀ

 

La xemeneia quadrada de la bòbila vella dels Querol, avui integrada dins l’estadi municipal de la Bòbila, és un dels darrers testimonis visibles d’una activitat que va marcar profundament el Gavà de mitjan segle XX. En aquell context, el municipi vivia una transformació accelerada: el fort creixement demogràfic, l’arribada de nova població i l’expansió urbana feien imprescindible una producció constant de materials de construcció. Les bòbiles, hereves de la llarga tradició artesanal dels forns de calç i d’obra cuita, es consolidaven aleshores com a veritables indústries al servei d’un territori en plena expansió.

Durant els anys seixanta, a Gavà hi van arribar a funcionar a ple rendiment quatre bòbiles, totes elles situades al sector oest del municipi, una zona especialment rica en argiles. Popularment eren conegudes com la bòbila del Gras, la bòbila Pagès i les bòbiles vella i nova dels germans Querol. Aquest conjunt industrial va convertir aquest sector del terme en un dels principals pols productius de la ciutat en aquells anys.

Les altes xemeneies, elements característics d’aquestes instal·lacions, simbolitzaven una etapa de maduresa industrial: una producció ja parcialment mecanitzada, però encara fortament vinculada al coneixement tècnic i a l’experiència acumulada al llarg de generacions en els forns artesanals. El ritme de treball venia marcat pel foc dels forns continus i pel fum que s’enlairava de manera gairebé permanent, convertint-se en una imatge habitual del paisatge gavanenc.

Aquestes indústries no només van modelar el territori, sinó també la vida quotidiana de moltes famílies. Les bòbiles eren espais de treball dur, amb jornades llargues i feines físicament exigents, però també representaven una oportunitat laboral estable en un moment de profunds canvis socials. A la Gavà dels seixanta, la bòbila esdevenia un punt de trobada entre un món rural que s’anava extingint i una nova realitat urbana i industrial que s’obria pas amb força.

Amb el pas del temps, però, les noves tècniques constructives i els canvis en el sector van anar deixant obsoletes aquestes instal·lacions. La xemeneia quadrada de la bòbila vella dels Querol resta avui com un element patrimonial carregat de memòria. La seva presència ens recorda una dècada clau, quan les bòbiles van ser protagonistes silencioses del creixement de Gavà i van contribuir, maó a maó, a construir la ciutat —i el barri al qual donen nom— que coneixem avui.

🖋 Vanessa Rodríguez

📸 1- Xemeneia de la bòbila vella dels germans Querol. Octubre de 1982. AMG / Fons Ajuntament de Gavà / Autoria desconeguda

📸 2- Detall de l'antiga bòbila dels germans Querol. Al marge inferior dret s'intueix una de les boques del forn continu. Octubre de 1982. AMG / Fons Ajuntament de Gavà / Autoria desconeguda

ÀLBUM DE FOTOS: l’endemà dels aiguats

Imatge de la riera de Sant Llorenç, coneguda antigament com la dels Rierals, l’endemà de les pluges torrencials del setembre de 1962. Les freqüents rierades inundaven el barri dels Rierals i la carretera a l’alçada de la fàbrica Roca. La posterior canalització de la riera va posar fi a aquests episodis. 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi Castillo

LA CISTELLA DE LA COMPRA FA CENT ANYS: els documents més senzills també expliquen la història

Entre les pàgines d’una llibreta d’economia domèstica del fons de la família Lluch conservada a l’Arxiu Municipal hem trobat una anotació aparentment senzilla: una llista de la compra de 1925.

L’anotació recull productes molt diversos: espelmes, canyella sencera, pebre vermell, pebre negre, safrà, sabó, paquets de blau, sucre, paperines, lleixiu, un llum, una llibreta i unes estisores. La llista inclou aliments, productes d’higiene, neteja, il·luminació i estris domèstics, fet que ens recorda que la «cistella de la compra» d’inicis del segle XX englobava moltes necessitats bàsiques de la llar.

En alguns casos, fins i tot s’hi anoten els preus: espelmes: 8,40 pessetes, estisores: 12 pessetes, xocolata: 6,10 pessetes, blau: 3,50 pessetes, llums: 5,60 pessetes. Per entendre què representaven aquestes xifres, cal tenir en compte que la pesseta era la moneda oficial des de 1868 i que, cap al 1925, un jornal diari d’un obrer podia situar-se aproximadament entre 4 i 7 pessetes. Aquests imports ens permeten intuir el pes que determinats productes tenien en l’economia domèstica. Per exemple, unes estisores podien representar una despesa considerable, comparable o superior a la d’alguns aliments. També destaca la presència del «blau», utilitzat habitualment per emblanquinar la roba, un producte avui gairebé desaparegut de les nostres llars.

Aquest mes de gener, quan parlem de «la cuesta de enero» i de l’augment del preu de la cistella de la compra, aquest petit document ens recorda que la preocupació per les despeses quotidianes no és nova. Fa cent anys, les famílies també anotaven, calculaven i prioritzaven, amb una llista a la mà, allò que calia comprar. Petits documents com aquest ens permeten apropar-nos a la vida quotidiana del passat i entendre millor com vivien, compraven i s’organitzaven les famílies de Gavà fa un segle.

🖋  Assumpció Gabernet

🖺  Llista de la compra de 1925. AMG. Fons Lluch

EL COTÓ DE SUCRE: UN CLÀSSIC DE LES FIRES QUE FA SOMRIURE GENERACIONS 🎡

 

🍬Si hi ha un dolç que transporta immediatament a la infància i a les fires i festes majors, aquest és el cotó de sucre. També conegut com a sucre filat, es prepara amb una màquina especial que fon el sucre i el converteix en fils lleugers i esponjosos que s’enrotllen al voltant d’un bastó, creant aquesta textura única i màgica.

A Gavà, el cotó de sucre ha estat una presència habitual a les fires des de fa dècades. Era i segueix sent un dolç que genera records i emocions, associats a la diversió, els somriures i els moments compartits amb família i amics.

Cada 7 de desembre celebrem el Dia Mundial del Cotó de Sucre, una efemèride perfecta per recordar aquesta tradició tan dolça i nostàlgica. Aprofitant aquesta data, us convidem a explorar les fotos d’arxiu de les nostres fires, on el cotó de sucre apareix com un testimoni de la màgia de les festes majors i del patrimoni immaterial de la nostra cultura festiva

🖋  Assumpció Gabernet

📸  Parada de cotó de sucre de la festa major de Sant Pere. ca 1971. AMG / Fons i autor: Joan Mitjans

50 ANYS DE LA MORT DE FRANCISCO FRANCO

 

El 20 de novembre de 2025 es compleixen cinquanta anys de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde, qui va governar l’Estat espanyol des del final de la Guerra Civil (1939) fins al 1975.

Amb motiu d’aquesta efemèride, des de l’Arxiu Municipal de Gavà volem recordar com aquest esdeveniment va ser recollit a la premsa local. Entre els documents conservats, a banda de la notícia recollida pel períodic Brugués, destaca l’esquela repartida durant el funeral celebrat el 22 de novembre de 1975 en la seva memòria, testimoni del context polític i social del moment.

Aquest material forma part dels fons documentals que custodia l’arxiu, i ens ajuda a il·lustrar  la fi del franquisme i l’inici de la transició democràtica.

LA PLAÇA DE DOLORS CLUA

Aquest 2025 es compleix el centenari de la plaça Dolors Clua, un dels espais més emblemàtics de Gavà, testimoni de la transformació urbana de la ciutat i homenatge a una dona que va marcar la història local.

De l’era de batre cereals a plaça cèntrica

L’espai que avui ocupen els edificis i jardins de la plaça va ser, en els seus orígens, l’era de trilla de cereals de la Torre Lluc, una masia propietat de la família Lluch des del segle XIX. Amb el temps, i a mesura que les tècniques agrícoles evolucionaven, l’era va perdre la seva funció original. Els Lluch van cedir el terreny a l’Ajuntament dins del pla urbanístic local, i així va néixer la plaça que coneixem avui. El 20 de juliol de 1925, el Ple de l’Ajuntament de Gavà va acordar donar el nom de plaça a la part nord del carrer Salvador Lluch i col·locar una placa a l’última casa del carrer amb la inscripció: «Plaça de Dolors Clua’». Els edificis que l’envolten conserven l’aire senyorial d’època, amb influències neoclàssiques, i recorden la zona de prestigi que era a principi del segle XX.

Dolors Clua: una vida dedicada al servei als altres

El nom de la plaça recorda Dolors Clua, esposa de Salvador Lluch i Vinyals. Nascuda el 1886 a Rubió, a la comarca de l'Anoia, en una família pagesa, Dolors va mostrar des de jove un esperit sensible i vocació de servei. Als 15 anys es traslladà a Barcelona per servir a la família Lluch, i anys després, quan tenia 23 anys, es casà amb l’hereu de la família: Salvador Lluch i Vinyals. Del matrimoni van néixer tres fills: Dolors (1910), Josep (1912), que més tard seria alcalde de Gavà, i Montserrat (1918).

Tot i viure principalment a Barcelona, la família passava llargues temporades a la Torre Lluc, a Gavà, fet que va permetre que Dolors Clua es guanyés l’afecte dels veïns. La seva dedicació a la comunitat va ser reconeguda amb el càrrec de Presidenta Honorària de la Creu Roja de Gavà, i el prestigiós cultivador internacional de roses Pere Dot li va dedicar una de les seves creacions més conegudes: la rosa blanca.

👀 Podeu veure el vídeo confeccionat en commemoració de la plaça, clicant aquest enllaç  👉 Centenari de la Plaça de Dolors Clua .

 

🖋  Assumpció Gabernet

FONTS PER A LA HISTÒRIA: Una estampa dels anys quaranta

 

Amb motiu del 12 d’octubre, dia de la Mare de Déu del Pilar, compartim aquesta estampa il·lustrada dels anys quaranta que forma part d’un fons personal conservat a l’Arxiu Municipal de Gavà.

Aquest tipus d'il·lustracions, molt habituals durant la postguerra espanyola, combinaven elements costumistes, folklòrics i romàntics. Sovint servien per exaltar la identitat regional dins d’un discurs d’unitat nacional, tot destacant les diferents tradicions com a part del conjunt d’Espanya.

Una petita mostra de com un document d’aquest tipus, més enllà del seu valor estètic, és una font històrica que ens permet entendre com es construïen les identitats i els valors socials d’una època.

AMG/ Fons Maria Cardona 

EL MERCAT SETMANAL DELS DIMARTS

 

L’any 1324, el rei Jaume II va concedir a Pere March el permís per celebrar un mercat cada dimarts al lloc de La Roca. L’arribada dels comerciants era sempre un esdeveniment molt esperat: no només proveïen els veïns de tota mena de productes, sinó que també portaven les darreres novetats i notícies d’arreu del territori.

L’edifici del mercat situat a la plaça no es va inaugurar fins al 1934. Fins aleshores, el mercat ambulant dels dimarts havia estat essencial per complementar l’escassa oferta comercial del poble.

Al llarg del temps, aquest mercat ha anat canviant d’emplaçament: primer al carrer Sant Pere, després a la Rambla, més tard al final de l’avinguda Diagonal i, finalment, novament a la Rambla. Més de set-cents anys d’història avalen una tradició que encara avui forma part de la vida quotidiana del municipi.

📷  Mercat ambulant dels dimarts a la Rambla l'any 1967. AMG / Fons i autor: Joan                     Mitjans 

ÀLBUM DE FOTOS: entre joguines i cadenes

Aquesta fotografia, presa a inicis dels anys setanta durant la Festa Major de Sant Pere, mostra un ximpanzé vestit amb una samarreta i lligat amb una cadena en una tómbola. La imatge és impactant: mentre la gent a la fira gaudeix de l’ambient festiu, l’animal es mostra vulnerable i privat de la seva llibertat.

Històricament, animals com aquest s’utilitzaven com a atracció, sense considerar el seu benestar ni la seva naturalesa. Afortunadament, actualment aquestes pràctiques són inacceptables i constitueixen un recordatori de com la diversió humana no ha de posar en risc la vida i dignitat dels éssers vius.

Avui, 4 d’octubre, Dia Mundial dels animals, és una data ideal per reflexionar sobre aquestes qüestions i reivindicar la protecció i el respecte cap a tots els animals. Aquesta fotografia, conservada a l’arxiu, ens permet confrontar la nostra història i recordar que la diversió mai hauria de produïr-se a costa de la llibertat i el benestar dels animals.

🖋  Assumpció Gabernet

📸  AMG / Fons i autor: Joan Mitjans

RECEPTARI WALLI: EL FLAM DE XOCOLATA QUE TRAVESSA DÈCADES

El 13 de setembre celebrem el Dia Mundial de la Xocolata, i per a l’ocasió hem volgut recuperar una recepta clàssica dels anys 60: un deliciós flam de xocolata del 1967.

Aquesta recepta forma part del “Receptari Walli”, una col·lecció de fitxes de cuina que va ingressar amb el fons documental de Maria Cardona i que recull tota mena de plats de la cuina casolana amb un toc de creativitat.

Recuperar aquests plats antics ens recorda com la cuina és també història i cultura: cada ingredient, cada pas, cada nota escrita en una fitxa, conserva l’essència del seu temps. Avui, amb un toc de nostàlgia, podem degustar aquest flam de xocolata del 1967 i celebrar el plaer de la xocolata amb els sentits i amb la memòria.

📷 Receptari  de la col·lecció «Walli», de Creaciones Eva/ 1967/ AMG / Fons Maria Cardona 

TESTIMONIS DEL CAMP: LA FEINA AGRÍCOLA ABANS DELA MECANITZACIÓ

🌾El 9 de setembre se celebra el Dia Mundial de l’Agricultura, una data que ens recorda la importància d’una activitat que ha estat clau en el desenvolupament de la humanitat. L’agricultura ha proporcionat aliments, però també ha configurat el paisatge, l’economia i l’organització social de molts territoris.

Amb motiu d’aquesta jornada, presentem una fotografia del nostre arxiu, datada als anys seixanta, que mostra un pagès de Gavà treballant la terra amb l’ajuda d’un cavall i una arada tradicional. Aquesta imatge ens permet conèixer com era el treball agrícola en un moment en què la mecanització encara no s’havia estès de manera generalitzada al Baix Llobregat.

El territori agrícola de Gavà té una llarga trajectòria, vinculada tant a la producció d’autoconsum com a la comercialització de productes frescos a mercats de proximitat, especialment a Barcelona. Les feines agrícoles, com llaurar amb animals de tir, formaven part de la rutina quotidiana i posaven de manifest la dependència directa de la força humana i animal.

Als anys seixanta, la transformació del sector agrícola ja començava a ser una realitat: la introducció de maquinària, la millora de les infraestructures i l’expansió urbana van modificar progressivament l’activitat tradicional. Tot i això, imatges com la d’aquest pagès amb l’arada ens ajuden a entendre l’esforç i l’organització del treball abans d’aquests canvis.

Conservar i difondre aquestes fotografies no és només una manera d’honorar la pagesia, sinó també una eina per documentar la història local i entendre com ha evolucionat la relació de Gavà amb el seu entorn agrícola.

🖋  Assumpció Gabernet

📸  Pagès de Gavà amb el seu cavall passant l’arada / Dècada de 1960 / AMG/ Fons i autor: Joan Mitjans

EL CÀMPING ALBATROS DE GAVÀ: UNA MIRADA AL TURISME DELS ANYS SEIXANTA

🏖️El càmping Albatros es va inaugurar l’any 1959 i va ser un dels primers equipaments turístics de la zona destinats a un públic internacional, en un moment en què Espanya començava a obrir-se al turisme de masses 

La fotografia que acompanya aquest article no és una imatge casual o domèstica, sinó una postal publicitària, probablement encarregada per promocionar el càmping entre el públic europeu. Tot hi està meticulosament calculat: els banyadors, els para-sols, les postures dels models i fins i tot la presència d’un salvavides amb el nom del càmping. El missatge és clar —sol, platja i relax—, i està pensat per projectar una imatge idíl·lica i moderna del litoral català.

Documents com aquest ens parlen tant de l’espai com de la voluntat de seduir un turisme incipient, que buscava sol, exotisme i comoditat a la Mediterrània. El càmping Albatros, com molts altres de l’època, va contribuir a transformar Gavà en una destinació estiuenca, i va deixar empremta en la memòria col·lectiva.

Avui, el càmping ja no existeix, però imatges com aquesta formen part del fons de l’Arxiu Municipal i ens ajuden a entendre com es va construir la identitat turística de la nostra costa.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 Postal publicitària càmping Albatros / Dècada de 1960 / AMG 

EL ORÍGENS DEL CENTRE CULTURAL

 

La inauguració de la fàbrica Roca Radiadors a Gavà, l’any 1917, va suposar un gran impacte econòmic i social. Acabada la Guerra Civil, els germans Roca, representats per la senyora Angeleta, van dur a terme una extensa obra social que va incidir en la represa cultural i associativa del municipi.

A Gavà, lligat a la parròquia, existia el Patronat Catequístic, que acollia diverses activitats de caire cultural i esportiu. Amb el temps, aquest espai va esdevenir insuficient per encabir totes les activitats que s’hi duien a terme. Per tal de construir un nou centre parroquial, l’any 1951, Àngela Roca va cedir a l’arquebisbe de Barcelona el solar contigu al Patronat, al carrer Mn. Rafael Mas —avui, carrer de Sarrià—. L’obra, finançada també per Àngela Roca, va ser encarregada a l’arquitecte Ramon Bayo Samsó, que va construir un edifici d’estil noucentista amb elements racionalistes. Comptava amb aules, una sala de teatre i una pista poliesportiva.

El centre es va inaugurar el 24 de febrer de 1952 sota la direcció de la parròquia de Sant Pere de Gavà, i es va constituir una junta directiva formada per un president, un vicepresident, un secretari, diversos vocals i, com a fundadora i vicepresidenta honorària, Àngela Roca. La donació a la parròquia estava condicionada a mantenir-ne sempre un ús educatiu i cultural.

El Centre Cultural va heretar les entitats del Patronat Catequístic, com el grup de teatre o l’equip de bàsquet, que entrenava a la pista poliesportiva del pati. També en va acollir de noves, com la Sociedad Colombofílica, el grup d’escacs, l’equip de tennis taula o l’Agrupació de Cinema Amateur. Els caps de setmana s’hi projectaven pel·lícules i fins i tot s’hi van organitzar sessions de cinefòrum. L’escenari del Centre Cultural va acollir nombrosos espectacles, com actuacions teatrals, festivals escolars o representacions del grup benèfic Art i Caritat.

🖋  Assumpció Gabernet

COM DATEM UNA FOTOGRAFIA ANTIGA?

Quan una fotografia antiga arriba a l’arxiu sense data concreta, la feina del personal tècnic comença amb una mena de recerca detectivesca. A través de l'anàlisi dels elements que hi apareixen: la roba, els pentinats, els vehicles, els edificis, els carrers, els paisatges o fins i tot els gestos, podem aproximar-nos a una cronologia i situar la imatge en un context històric.

Aquest procés no nomes ens ajuda a datar les fotografies, també ens permet entendre com canviaven les maneres de viure, els costums i fins i tot els ideals estètics.

En aquest article, us mostrem un exemple pràctic: una fotografia sense data precisa, feta a la platja de Gavà. A partir del banyador de la dona retratada, el seu pentinat i el mateix entorn, podrem determinar l’any aproximat.

1. L'observació inicial: que veiem?

El primer pas per datar una imatge es aturar-se i mirar-la amb atenció. En aquest cas, tenim una dona posant davant el mar, dreta, somrient lleugerament. Està sola, en una platja verge.  Aquestes primeres impressions ja ens parlen d’una època en que anar a la platja no era una activitat massiva.

2. La roba de bany: una pista clau

El banyador de ratlles horitzontals amb cinturó i tirants amples es molt significatiu. Als anys 1920, els banyadors femenins van començar a abandonar la rigidesa de les peces anteriors. Aquest model, que arriba a mitja cuixa i marca la cintura, reflecteix la moda funcional de la segona meitat dels anys vint, quan el bany s’associa per primer cop al lleure i la llibertat personal.

3. El pentinat: un reflex dels temps

Els cabells curts i ondulats, probablement pentinats amb ondulació al dit, són molt característic de l'estètica femenina dels anys 1920. És l’estil popularitzat per les anomenades flappers, dones modernes que trencaven amb els models de feminitat tradicionals.

4. El context: la platja de Gavà abans del turisme

L’entorn natural ens confirma que la foto és anterior a l'explosió turística i urbanística del litoral. La platja de Gavà als anys 1920 era encara un espai salvatge, on nomes hi anaven famílies de la zona.

5. Conclusions: datació aproximada

Sumant totes aquestes pistes: el banyador, el pentinat i el paisatge, podem datar la imatge amb força seguretat entre 1925 i 1930. Encara que no tinguem una anotació manuscrita o una data al dors, l'anàlisi visual ens permet reconstruir el moment històric.

6. Per què és important tot això?

Aquesta mena d'anàlisi no només ens ajuda a catalogar correctament els fons fotogràfics, sinó que també ens permet interpretar el passat. Cada fotografia antiga és un document viu, i llegir-ne els detalls es una forma de preservar la memòria i d’explicar com érem.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 Platja de Gavà entre 1925-1930. AMG / Fons Joaquim Ferrer Pons / Autoria desconeguda

ÀLBUM DE FOTOS: El concurs de castells de sorra de la Festa Major de Sant Pere

Una activitat de la Festa Major de Sant Pere adreçada als infants, que molts recordaran, era el “Concurso Internacional de Castillos y Esculturas de Arena”, organitzat per El Correo Catalán amb el patrocini de Coca-Cola. Inicialment, es va dur a terme a la Rambla i, més endavant, a la platja. Els guanyadors passaven a una final provincial, després a una de nacional i, finalment, a la internacional, que se celebrava a França.

📷  Concurs de castells de sorra a la Rambla durant la Festa Major de Sant Pere de l'any 1973. AMG. Fons i autor Jordi Vaghi Castillo.

BENET MIRALLES BORRÀS: la sort de la casualitat

En una col·laboració a La Voz de Castelldefels, sobre l'origen del barri de Vista Alegre, parlant amb en Sebastián de l’Águila, va sorgir la dada que Benet Miralles, aparellador de Gavà, va ser qui va traçar els solars i carrers amb un mapa, cordes i estaques poc després de 1958. En Sebastià, que aleshores era un nen i fillol de Françoise Gandol —la persona que venia les parcel·les—, era present i ho recorda perfectament.

Volent saber més sobre qui va ser present des del minut zero del barri, vaig demanar ajuda a l’Arxiu Municipal de Gavà. Gràcies a una cadena de casualitats, no només em van enviar una biografia completa de Benet Miralles, sinó que vaig poder contactar amb un dels seus fills, en Jordi Miralles Tintoré.

M’agradaria molt poder compartir aquesta informació amb els nostres veïns: primer a través d’aquest bloc, i després amb un resum a La Veu de Castelldefels.

Benet Miralles Borràs (1920–1996)

Nascut a Barcelona el 30 de desembre de 1920, va viure al barri de Gràcia fins als 12 anys, moment en què es trasllada a estudiar al seminari d’Olot. Allà destaca com a estudiant avançat, arribant a completar, en més d’una ocasió, dos cursos acadèmics en un sol any. Li interessen la música, les matemàtiques i la llengua, però molt especialment el dibuix i la pintura, per als quals estava especialment dotat.

Als 16 anys, però, la seva trajectòria acadèmica queda sobtadament i traumàticament interrompuda per la Guerra Civil espanyola. L’any 1936 és cridat a files, essent un dels soldats més joves de l’anomenada Quinta del Biberó. Participa a la Batalla de l’Ebre i resulta ferit de metralla en una extremitat inferior.

Després de la guerra, compleix quatre anys de servei militar obligatori. Destinat a la caserna de Can Pere Bori, a Gavà, és en aquest període que li succeeix una anècdota força curiosa: un dia, va dibuixar en un sobre de carta un segell de correus de l’època per tal de poder comprar pa. Quan el coronel se’n va assabentar, el va cridar en audiència. Ell pensava que seria per rebre una bona esbroncada, però, ben al contrari, el coronel li va demanar un quadre-dibuix de la seva família, que ell li va acabar fent.

És també durant la seva estada a Gavà que coneix qui havia de ser la seva esposa, Francesca Tintoré, amb qui es casa l’any 1948 i amb qui tindrà dos fills.

Les seves habilitats com a dibuixant li permeten accedir a una feina a la fàbrica Sociedad General de Hules de Gavà, on treballa gairebé 25 anys com a dissenyador d’estampats per a la marca i com a delineant projectista, especialment en el camp de la mecànica industrial.

A cavall de la dècada dels anys seixanta, la seva passió pel dibuix el porta a realitzar, entre altres encàrrecs professionals, filmines de diferents tipus. Més endavant, abandona aquesta activitat per dedicar-se plenament a treballar com a delineant projectista en el camp de la construcció. Deixa la feina a la fàbrica Hules i s’estableix com a treballador autònom, creant el seu propi despatx d’arquitectura.

Tanmateix, per afició i de manera no professional, al llarg de la seva vida va realitzar multitud de dibuixos i retrats per a familiars i amics, sempre de forma desinteressada i no lucrativa.

🖋  Enric Ferrer 

📷1- Benet Miralles a finals dels anys setanta. AMG. Fons Benet Miralles. Autoria desconeguda

📷2- Filmina publicitaria de la fàbrica Formo dissenyada per Benet Miralles. AMG. Fons Benet Miralles

Agraïments: Jordi Miralles Tintoré, Benet Solina i equip de l'Arxiu Municipal de Gavà

GAVÀ AMB LA FESTA DE LA MÚSICA: Recordant el batec musical de Gavà als anys 60 i 70

 

Als anys seixanta i setanta, Gavà vivia una transformació musical marcada per nous sons i estils. L’època de les orquestres de ball s’anava acabant, mentre que els gustos musicals que arribaven de fora guanyaven força entre la gent jove.

Conjunts com Els Rítmics, campions d’Espanya d’harmònica, i grups com Clafer’s i Buleboa es van fer conèixer en les populars vetllades d’Art i Caritat. Aviat se’ls unirien formacions com el conjunt femení Damas, els grups de folk Juvens i Naps i Cols, i també Stage Brown, Mania, Sarabanda, Blayers, Gavà Sax’s Quartet, Jívaros, Jordi Paniagua, Los 5 Rooys o Movy Dyc. Tots ells van anar guanyant presència i protagonisme dins la cultura juvenil local.

Espais com els festivals de final de curs de l’escola de la Carme Amat —veritable viver de músics—, les setmanes culturals o les col·laboracions amb el Grup Teatre Estudi van ser escenaris ideals per mostrar tot aquest talent emergent.

Un dels moments clau d’aquesta efervescència musical va ser la creació, l’any 1976, de la delegació gavanenca de Joventuts Musicals. Aquesta iniciativa, impulsada per un grup de joves músics locals (Amat, Grau, Roca, Sans, Vidal, Puigverd, Ribó, Béjar, Blay...), va donar encara més empenta a l’activitat musical, amb la Torre Lluch convertida en una sala de concerts que acollia propostes de qualitat i molta passió.

🖋  Benet Solina 

📷 El Rítmics l'any 1961. AMG / Fons Grup Rítmics / Autoria desconeguda

ÀLBUM DE FOTOS: dones joves a inicis del segle XX, entre la infantesa i la responsabilitat adulta

 

Aquesta fotografia, presa el 2 de maig de 1903 per un fotògraf ambulant, mostra quatre noies molt joves, gairebé nenes, vestides per a la seva primera comunió. Tot i que tres de les noies porten el típic vestit blanc, una vesteix de manera més modesta, amb un vestit fosc i només uns guants com a complement. Aquest contrast reflecteix les diferències socials i econòmiques de l’època, on no totes les famílies podien permetre’s el luxe d’un vestit completament blanc per a aquesta celebració.

La comunió era un moment clau en la vida de moltes nenes de l’època, que marcava no només un pas religiós, sinó també una transició cap a noves responsabilitats. A inicis del segle XX, la infantesa femenina era curta i les expectatives socials empenyien les nenes a créixer de pressa. Moltes deixaven l’escola ben d’hora per ajudar a casa o començar a treballar. La comunió no era només una celebració espiritual, sinó també un símbol d’aquesta entrada prematura en el món adult. Aquesta imatge ens convida a reflexionar sobre el paper i les vivències de les joves en aquell temps, atrapades entre la innocència i les exigències de la societat.

🖋  Assumpció Gabernet

📷 AMG / Fons Ferrer-Purcet / Autor: Ernest Scorzelli 

L'ANY 1987 LA FIRA D'ESPÀRRECS TORNA AL SECTOR OEST DE LA POBLACIÓ

 

L’any 1987, el Parc Municipal es trobava en obres i es va canviar la ubicació de la Fira. L’exposició de productes agrícoles es va instal·lar al Pavelló Jacme March, mentre que la resta d’activitats es van traslladar a la plaça Balmes i a l’avinguda Diagonal, espais que es van inaugurar coincidint amb l’inici de la Fira.

En aquell moment, l’espàrrec es cultivava en el 40 % de les explotacions agrícoles, ocupava el 4,1 % de les terres conreades i representava un 4,5 % del valor total rendible de la producció agrícola gavanenca. Tot i això, es va observar una davallada evident del cultiu. Entre d’altres causes, es va denunciar la manca d’incorporació de noves varietats de llavors i de tècniques més modernes.

A partir de 1988, l’organització de la Fira va recaure en l’Institut Municipal per a l’Activació i Promoció de la Ciutat (IMPAC), que es va fer càrrec de la mostra comercial i industrial, i en la Cooperativa Agropecuària de Gavà, responsable de la mostra agrícola. La Cooperativa, creada l’any 1986, i l’IMPAC, fundat el 1988, van donar un nou impuls al certamen.

Des d’aleshores, es va abandonar definitivament la denominació de “Concurs-Exposició” i la Fira es va començar a promocionar com a “Fira d’Espàrrecs”.

Amb el pas dels anys, no només va augmentar el nombre de visitants, sinó també la demanda d’estands per part dels expositors. L’ampliació de l’espai va esdevenir, per tant, una constant.

🖋   Assumpció Gabernet

 📷 Inauguració de la Fira d’Espàrrecs de 1988 a càrrec de l’alcalde Dídac Pestaña i del president del Consell Comarcal del Baix Llobregat José Montilla. AMG/ Fons i autor: Jordi Vaghi

LA MONA DE PASQUA: TRADICIÓ I MEMÒRIA COMPARTIDA

La tradició de la mona el Dilluns de Pasqua està profundament arrelada a la cultura catalana. És habitual que els padrins obsequiïn els seus fillols amb una mona, que es comparteix en un ambient familiar i festiu.

A mitjans del segle XX, especialment entre les famílies de classe benestant, era freqüent immortalitzar el moment amb una fotografia. Més enllà del valor simbòlic de la mona —una mostra d’afecte i celebració—, aquestes imatges reflecteixen també una manera concreta de viure la infància, les tradicions i els lligams familiars en un context social i històric determinat.

La imatge que acompanya aquest text mostra tres infants davant d’una gran mona amb un ou de xocolata, probablement a finals dels anys cinquanta. L’escena, aparentment quotidiana, evoca una època en què la Pasqua combinava religió, costum i representació social. Avui dia, aquests gestos senzills ens connecten amb una memòria compartida i amb la manera com, generació rere generació, algunes tradicions han sabut conservar la seva essència.

 

🖋   Assumpció Gabernet

📷  AMG / Fons i autor Ramon Vinyes

SETMANA SANTA A GAVÀ, 1960

 

Durant el franquisme, les processons de Setmana Santa tenien una presència molt destacada a tot el territori, i Gavà no en va ser una excepció. Aquells dies, els carrers es transformaven en escenaris de devoció i recolliment. Infants, joves i adults hi participaven amb un sentiment compartit de pertinença i comunitat.

La solemnitat del pas, el so dels tambors i el silenci respectuós del públic marcaven una atmosfera única. Per a moltes famílies, la processó era també un moment especial per capturar en fotografies, convertint aquells instants en records familiars que han perdurat al llarg dels anys.

Les imatges d’arxiu ens permeten avui mirar enrere i entendre millor com aquestes manifestacions religioses formaven part del paisatge social i cultural de l’època. També ens conviden a reflexionar sobre com el valor de la memòria i la força dels rituals compartits segueixen sent elements essencials per entendre la nostra història col·lectiva.

🖋   Assumpció Gabernet

📷 Processó de Setmana Santa a Gavà, 1960. AMG/ Fons Pepita Coll/Autor: Jordi Vaghi