dijous, 17 d’octubre de 2019

ADELITA BARBERÀ, UNA MESTRA QUE ENSENYAVA A VIURE



Un diumenge d’hivern del febrer de l’any 1911 naixia en una casa humil de Sabadell una nena que estava cridada a ser una de les mestres més reconegudes de Gavà durant els anys centrals del segle XX. El seu nom era Adela Barberà Jiménez. Al cap de poc temps del seu naixement, la família va emigrar a ultramar per establir-se a Camagüey, al centre de Cuba, on la petita Adela va rebre una educació plena d’estímuls. Per una banda, la seva infantesa i adolescència es va veure nodrida per un ambient artístic i obert, perquè els seus pares van començar a treballar a les ordres de l’empresari català Joan Guarch Milà en el segon teatre més important de Camagüey: el Teatre Avellaneda. Per altra banda, també va rebre educació reglada a l’escola mixta San Agustín de la mà d’una professora exigent i atenta que recordaria de per vida, la seva estimada Amanda Monreal Valdivieso.

Essent molt jove, va conèixer Manolo Buisán Serrador, un barceloní tretze anys més gran que ella, que el 1931 va anar a passar una temporada a Camagüey. En retornar Manolo Buisán a Catalunya, van començar una relació epistolar de dos anys que va acabar en proposició de matrimoni. Es van casar per poders el 8 de maig de 1933 i al cap de pocs dies, Adela Barberà va embarcar-se en el transatlàntic Cristóbal Colón que, després de fer escala a Nova York, la duria fins a Bilbao. Allà l’esperava el seu espòs que l’acompanyaria amb tren fins a casa dels seus pares, que feien de porters a la fàbrica de velluts de can Serra Balet, a la carretera de Santa Creu de Calafell de Gavà. 
En algun moment de la dècada dels 30, Adela Barberà va decidir obrir un petit centre educatiu a Gavà, seguint l’exemple de la seva mestra cubana. I ho va fer, d’entrada, a la mateixa porteria de la fàbrica. Entre alguns dels seus primers alumnes hi havia els dos germans petits de Cal Sobrall, Maria i Ròmul Campmany, que es convertirien en amics incondicionals de la mestra. També assistien a aquelles primeres classes Carme Farran, Teresa Guxens i Maria Torrents. Nens i nenes s’aplegaven a la mateixa aula amb total normalitat, tal com preconitzaven els ideals de coeducació que es van posar en marxa amb l’Escola Moderna i que van tenir la seva més gran implantació durant la IIª República. A causa de les reduïdes dimensions de l’escola de l’Adelita, el tracte era molt amable, gairebé familiar, però això no impedia que la professora fos exigent i comencés a guanyar fama de preparar molt bé els seus estudiants.
 
Aquest va ser l’inici d’aquest petit col·legi que ja en els seus primers temps  va haver de fer front a l’esclat de la Guerra Civil espanyola i, tres anys més tard, al començament del règim franquista, un règim que en línies generals va comportar un gran retrocés en l’àmbit de l’ensenyament. El maig de 1939, les escoles oficials de Gavà –el Col·legi Salvador Lluch, les Monges i el Sagrat Cor–van haver de tornar a posar els crucifixos a les aules, cerimònia que va significar l’inici d’una estreta relació entre els col·legis i l’Església. Aquesta relació passava principalment per obligar els estudiants a assistir a missa setmanalment i a fer un seguiment d’aquesta assistència amb conseqüències en l’expedient acadèmic.

Així mateix, els alumnes havien de cantar l’himne del “Cara al Sol” a l’inici de la jornada escolar i s’establia una rígida separació entre l’ensenyament dels nens i el de les nenes. Si bé les escoles de Gavà van complir totes aquestes normes, el centre semiclandestí de l’Adelita va aconseguir passar per alt moltes de les imposicions del règim. En un pis petit al carrer Salvador Lluch, on s’havia traslladat ja abans del 1940, l’Adelita continuava ajuntant a la mateixa aula nens i nenes de diverses edats que aprenien els primers rudiments de gramàtica, aritmètica i geografia, entre d’altres matèries. Els estudiants, entre els quals hi havia Pepi Parcerisa, Avel·lina Coll, Vicenç Zurriaga, Josep Larruy i Jordi Planas, podien gaudir d’una certa llibertat en comparació a les altres escoles i també de les excursions i les classes a l’aire lliure que programava l’Adelita. Així, per exemple, un dia de començaments de juny de 1948 la mestra es va endur una dotzena d’alumnes a la Fira de Mostres de Montjuïc per veure com seria la futura televisió. Als anys 40 i 50 també van visitar el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, la processó del Carme del Garraf, el Corpus de Sitges, el Cau Ferrat, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, la Colònia Güell i els voltants muntanyosos de Gavà.

Però més enllà de les sortides i dels coneixements acadèmics, bona part dels alumnes que van passar per les seves classes recorden l’Adelita com un exemple de persona oberta i valenta, entregada als altres i que els va ensenyar a viure. Molts d’ells afirmen que els va ensenyar a no tenir por i a demostrar iniciativa, una actitud que certament anava en contra de l’ambient tancat d’aquell sistema político-social.
Com que la mestra no disposava del permís oficial per impartir classes, les autoritats van fer-li tancar el centre l’any 1954. Tan sols li van permetre de tenir nens i nenes de menys de sis anys. Amb el temps, però, a partir de classes de repàs i de lliçons a veïns i a amics va aconseguir tornar a ensenyar estudiants de fins a 14 anys. Amb diverses interrupcions, doncs, el centre de l’Adelita va estar obert fins a la dècada dels 80. El final de la seva trajectòria com a professora va estar plena d’homenatges i obsequis dels seus alumnes que fins i tot van regalar-li un viatge a Camagüey. Adela Barberà va morir a Gavà el 3 de març de 1999 i reposa al cementiri d’aquesta població al costat del seu espòs.

Eva Comas Arnal

dijous, 10 d’octubre de 2019

L'ESCOMBRIAIRE

Aquests últims mesos estem veien als carrers de Gavà un inusitat tràfec de contenidors i camions de deixalles que, sens dubte, es correspon amb els actuals criteris en la gestió dels residus i la necessitat de reciclatge de la nostra societat. No és cap descobriment dir que vivim en un món ple de productes i abocat al consumisme  i que no sempre ha estat així, encara que, en les actuals circumstancies, als mes joves els pugui semblar inconcebible.
Sense voler anar massa enrere en el temps, els que ara ronden la jubilació i van viure la infantesa entre els anys cinquanta i seixanta, recordaran un entorn encara “tranquil i buit” on cada cosa tenia valor i calia que tingués una vida llarga.

Estàvem vivint, sense ser-ne conscients, els darrers dies d’un món on la roba es feia a mida, els productes es venien a granel, hi havia lleteres i garrafes, els envasos de gasosa i de iogurt es retornaven i passaven amb el carro drapaires i ferrovellers repicant pels carrers. A més,  la part “orgànica” anava a parar a les gallines o al femer. Tot s’aprofitava (ara en diem reciclar) i la recollida del que podia quedar la feia l’escombriaire porta a porta. En aquest entorn, els residus de la vida quotidiana no suposaven cap maldecap, de fet ni existien. És cert que era a una altra escala i que avui tot és una mica més complicat però segur que hi ha pràctiques que es podrien recuperar i, potser, ens estalviaríem algun contenidor.

Parlant d’escombraries, no seria just oblidar la figura de l’escombriaire, el treballador municipal encarregat de fer desaparèixer el que no volem. I per fer-ho és adient  recuperar un text emmarcat  en el període de la República que l’Alfons Gibert (1923-2004) va publicar l’any 1990 al llibre Un segle de vida Gavanenca (1840-1940).

La lectura d’unes bases per adjudicar el servei de recollida d’escombraries domiciliàries i neteja de la via pública, aprovades per l’Ajuntament en sessió del 30 de desembre de 1931, fetes publiques el gener de 1932, ens han semblat d’allò més interessants. L’interès rau, és clar, en el fet que era un servei que es realitzava fa més de mig segle.

Diu la primera clàusula: “El que resulti adjudicatari estarà obligat a la recollida d’escombraries i neteja diària de tots els carrers de la població” Tot i que la barriada de les Colomeres, la de Serra-Castells i la Barceloneta ja eren força habitades, no podem comparar-les amb avui, car faria riure. De tota manera no deixava de ser una feina prou feixuga per a un home sol, com més endavant aclarirem.
 
La segona clàusula s’expressa de la manera següent: “Així mateix s’obligarà a la recollida de les escombraries que els veïns dipositin en galledes o altres objectes en els portals de llurs cases, als quals se’ls avisarà per mitjà de trompeta, amb la deguda anticipació.
He dit abans de la feina era feixuga per a un home sol i ho dic perquè és així. Jo recordo perfectament que l’adjudicatari va ser en Pere Escofet Civill, i recordo també com  anava sempre desesperat per tal de poder complir el contracte.

La clàusula cinquena encara cargola més: “Una de les principals obligacions de l’escombriaire és que a les dotze del migdia de tots els jorns, ha de tenir netejada, recollides les escombraries i residus de la Plaça Mercat, com també recollirà les del escorxador municipal i regarà la Plaça quan sigui convenient”

Tot això, encara que sembla mentida, ho feia un home sol, cada dia. Les escombraries les abocava a un carro tirat per un cavall. El carro, un cop ple, l’havia d’anar a descarregar en “un lloc adient distanciat del poble 500 m pel cap baix”

Algú pot preguntar-se: de què ve esgarrifar-se? Per què s’ho feia tot sol? Per què no llogava algú que l’ajudés? Ho entendreu tot seguit veient què diu la clàusula quarta de les esmentades bases: “L’Ajuntament abonarà mensualment en concepte de treballs de dit servei, la quantitat de dues-centres pessetes” . Dues-centes pessetes mensuals! Encara hi ha algú que cregui de veritat que l’Escofet podia llogar gent que l’ajudés?

L'any 1932 Gavà tenia 5.000 veïns i les característiques d’un poble alhora pagès i industrial amb una configuració urbana on s’estava consolidant el que podem anomenar el segon eixample de Gavà, que correspon als actuals barris de les Colomeres i les Panes.

Benet Solina, Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 4 d’octubre de 2019

RECORDANT JOAQUIM CALLARISA BEL (1919-2015)


El setembre de 2007 Joaquim Callarisa en una de les seves visites al Centre d'Història de Gavà, va fer cessió a l'Arxiu Municipal d'un document de la seva mare Manuela, que ell havia conservat amb molta cura durant tota la vida. Es tracta d'un carnet de venedor ambulant de loteria de l'any 1935. Aquesta mateixa setmana he trobat, casualment, entre les pàgines d'un vell diccionari del meu avi Joanet, un bitllet de loteria nacional de l'any 1950 segellat per Manuela Bel.

Encara amb el voluminós diccionari entre les mans he recordat, amb un punt d'emoció, el company Joaquim. Tot i la diferència d'edat, ens unia l'afició per la fotografia i en aquest aspecte, és just recordar que ell va ser un dels fundadors de l'Agrupació Fotogràfica Gavà, a principis dels cinquanta, i que va formar part de la primera junta, presidida per Feliu Casado. De caràcter inquiet i entusiasta, el Joaquim sempre estava a punt per ensenyar-te el darrer invent sorgit de la seva imaginació – ja sigui una ampliadora o un telescopi- i que havia fabricat ell mateix!

Tornant a la seva mare, la Manuela, a més de vendre loteria, havia establert una petita botiga de llaminadures al carrer dels Màrtirs on, tant la canalla com els adults, compraven pegadolça, regalèssia o fruits secs que ella embossava fent una paperina amb fulls de diari. Era visita obligada, sobretot, durant els intermedis de les llargues tardes de sessió contínua al cinema Casino. A principis dels cinquanta, l'establiment de la Manuela es repartia la clientela amb la parada ambulant que tenia a la Rambla la Pepita Carro, just a la porta del Casino i la xurreria dels Solé, una mica més avall.

Més endavant, amb l'arribada de la immigració i el conseqüent creixement urbanístic de Gavà, el Joaquim va veure una oportunitat de negoci i muntaria, en el mateix indret, una de les primeres botigues locals d'electrodomèstics on hi venia, també, material fotogràfic i oferia un servei de revelat i positivat. Al nou establiment li va posar el nom de Comercial Bel, sens dubte en reconeixement a la seva estimada mare.

Benet Solina, Arxiu Municipal de Gavà

dilluns, 22 de juliol de 2019

EL PASSADOR ESTRIAT D'ENRIC QUEROL


Aquesta és una història d’enginy. La vaig poder escoltar dels llavis del seu protagonista un dimarts calorós del juliol de l’any 2018, en una entrevista que havia de servir per preparar un llibre. Tot va començar a la casa Brunet, un edifici modernista que encara continua dret a la Rambla Vayreda de Gavà. Als baixos de l’edifici, treballava el protagonista d’aquest relat: un jove Enric Querol Marimón, que en aquells finals dels anys 50 tot just havia començat la carrera d’Enginyeria Industrial. Era el fill petit del més petit dels germans rajolers, els propietaris de les dues bòbiles que s’aixecaven a l’exterior del poble, a la vora del Calamot, i que donaven feina a un bon nombre de nouvinguts. Enric Querol tenia llavors vint anys i estava empleat al taller mecànic de la Ferreteria Barcelonesa que havia obert Hermenegild Capelleres, com dèiem, als baixos de la casa Brunet. Un dia es va presentar a la ferreteria un delegat d’una empresa de l’Hospitalet de Llobregat que es dedicava al muntatge de bastides. Volia saber si en aquell taller mecànic podrien dissenyar una peça que servia per muntar les bastides, perquè de moment l’havien de fer arribar de França, de contraban. Es tractava d’un passador estriat. “Llavors en Josep Bruach, el fill de la ferreteria, em va demanar si el podia dissenyar, i jo li vaig dir que sí, però que abans hauria de dissenyar dues o tres màquines”, explicava Enric Querol assegut en una butaca al menjador de casa seva davant d’una tassa de cafè. Mentre parlava, es va treure de la butxaca una peça metal·litzada de no més de tres centímetres amb una volandera: “Aquí el tens, el passador estriat” i va afegir: “Aquesta és la feina de l’enginyer: trobar la manera de realitzar qualsevol cosa”. Durant tres mesos, cada nit després de sopar, a la casa del carrer dels Reis Catòlics on va néixer l’any 1937, el jove Enric Querol va anar dibuixant els plànols de les tres màquines que havien de fer els passadors. I així el taller mecànic de la ferreteria va poder subministrar a l’empresa de bastides tots els que necessitava

Josep Bruach li va donar la idea de patentar la maquinària: “No podíem patentar el passador perquè estava normalitzat, però les màquines, sí”, explicava Querol, i afegia que “en Pepet Bruach es va portar molt bé; em va dir que com que jo havia dissenyat les màquines, les patents eren meves”. Amb aquestes patents sota el braç, els passadors estriats va representar-li un gran negoci. No només eren necessaris per muntar les bastides, sinó també per als botons de les cuines de gas, per a la caixa de canvi de marxes dels cotxes i per a diverses màquines. Per això l’any 1963 Enric Querol va obrir, amb l’ajut del seu sogre, la seva pròpia empresa a la zona industrial de Gavà. “Vam començar amb 125 metres quadrats i en va acabar tenint més de 3000”, apuntava. L’empresa es deia Lipe (La Industrial de Pasadores Estriados), i estava completament automatitzada, fins i tot abans de l’arribada dels ordinadors, de manera que només amb 17 treballadors es podien fer els tres torns. 

La companyia subministrava passadors estriats a clients d’arreu del món: a Xile, a Argentina, a Algèria, a Marroc i a diversos països europeus, entre d’altres. Aquesta embranzida econòmica, va donar ales a Querol per participar en diversos projectes, el més important dels quals va ser la creació en clandestinitat de Sefes, una patronal que als anys 70 aplegava una vintena d’empresaris del Baix Llobregat. Més endavant, quan Sefes es va fusionar amb Pymec, Querol va ocupar-ne el càrrec de vicepresident. Així m’ho anava explicant tot, amb un somriure murri als llavis i, al final, va concloure: “I tot va sortir del passador estriat!”


Eva Comas Arnal

divendres, 1 de març de 2019

INSTITUT DE BRUGUERS. EL PRIMER CENTRE D'ENSENYAMENT SECUNDARI A GAVÀ

L'Institut Bruguers l'any 1968. Foto B. Solina Valls. AMG
Durant els anys cinquanta, en paral·lel al creixement demogràfic de Gavà, l'escola pública va començar a estar saturada. Entre 1950 i 1960 es va passar de 6.850 a 15.525 habitants i, a més, no hi havia ensenyament secundari a la nostra població. En aquell moment, els alumnes de l’únic centre públic -el col·legi Salvador Lluch- que volien fer batxillerat al seu poble, podien fer la prova d'ingrés a l'edat de 10 anys.

Era el primer cop que a Gavà s'impartien ensenyaments de secundària. Aquest projecte, iniciat el 1957 per l'Ajuntament, va culminar l'any 1958 amb la creació del Patronat de Protecció Escolar d'Ensenyament Mitjà i Professional Mare de Déu de Bruguers, autoritzat a impartir el batxillerat elemental —els quatre primers cursos— i que oferia classes en horari nocturn a les aules del Centre Cultural Parroquial. El curs 1960-1961 ja tenia una setantena d'alumnes.

L'any 1964 es va promulgar la llei que ampliava l'escolaritat obligatòria fins als 14 anys i establia els vuit cursos de primària. El punt de partida de l'actual institut també va ser l'any 1964 quan l'Ajuntament va comprar un solar en terrenys de can Tintorer, va aplanar el lloc, va instal·lar-hi serveis i el va cedir al Ministeri. L'edifici es va construir durant els anys 1966 i 1967 i va entrar en servei l'octubre de 1968, com a secció delegada de l'Institut Torres i Bages de l'Hospitalet. De moment, només podia impartir els quatre primers cursos de batxillerat. El primer curs (1968-1969) s’hi van matricular 178 alumnes, i dos cursos més tard (1970-1971) l'institut ja acollia 418 alumnes. El curs de l'any 1970 la Dirección General de Enseñanza Media va dictar una resolució per la qual el centre va esdevenir Instituto Nacional de Segunda Enseñanza i va passar a completar-se el segon ensenyament a Gavà. En la dècada dels setanta es va iniciar un projecte d'ampliació del centre en què es van prolongar els laterals de l'edifici i es va construir una sala d'actes. L'any 1996 s’hi va fer una nova ampliació amb motiu de la reforma educativa.

Benet Solina, Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 22 de febrer de 2019

LES NENES DE L’ASPIRANTAT - GAVÀ 1961/1968

Històries personals i històries col·lectives, compartides. Històries de la gent jove que a finals dels anys quaranta i, sobretot als anys cinquanta, s’associava per fer activitats conjuntes, per gaudir dels dies de lleure amb aficions culturals, socials i esportives. Cronològicament classificades, determinen un perfil gavanenc associatiu molt important i rellevant. Històries de nens i de gent jove que s’agrupaven al voltant de la parròquia per tal de compartir, de descobrir i gaudir d’un entorn natural del qual n’hem estat privilegiats. La proximitat del massís del Garraf, del castell d’Eramprunyà, i del mar ens ha permès recrear com gaudíem de la natura des de fa dècades i de com encara en gaudim.
Les formes, potser, són l’únic que hem modificat significativament. Abans, el que es feia en grup o en col·lectius esdevenia un factor molt positiu per la facilitat de la convocatòria i de l’organització de l’activitat, de la sortida, de la trobada. Tot quedava més reduït a la vida local. L’associacionisme gavanenc era viu, vital, diversificat i molt participat. L’impuls de ser-hi facilitava gaudir de les pròpies aficions. I en aquest context hem de situar l’Aspirantat d’Acció Catòlica local per a nens i, més tard per a nenes, de la vila. El que sorgia de la parròquia de Sant Pere de Gavà, dels seus rectors i dels seus vicaris, o de les persones que s’hi vinculaven amb un esperit, educatiu, religiós, humà, cristià. A poc a poc, però, la diversificació de les propostes van ampliar el lleure i vam tenir l’oportunitat d’implicar-nos a altres associacions de muntanya o esportives. Tot rutllava. De qualsevol afició en sortia una entitat. L’Esperit cultural fluïa de forma espontània i paral·lela. Entitats sardanistes, corals, fotogràfica, teatrals... convivíem i donàvem color al dia a dia laboral i quotidià.
El Centre Cultural, les parròquies de Sant Pere i de Santa Teresa, i Can Sellarès, Juvens... van esdevenir espais per aixoplugar les propostes i les activitats. Els caps de setmana la gent ens hi trobàvem i compartíem. Dels records, tots en guardem un petit racó, el més personal, segur, però col·lectivament un grup de dones hem volgut recopilar uns records compartits. Per això hem elaborat un recull de les activitats que, de petites, vam fer plegades. Un moment, uns espais, una gent. I així hem elaborat un dossier de les nostres experiències, les que vam tenir a principis dels anys seixanta. Les hem situades en aquest context gavanenc més global. Hi trobem el recorregut històric i el sentit. Sabem i coneixem el punt de partida, els motius, les raons, les històries i els records. Per això, aquest mes de febrer hem editat el nostre dossier, el de LES NENES DE L’ASPIRANTAT - GAVÀ 1961/1968. Tot plegat, molt gratificant i recomanable per tal que altres grups com el nostre pugui fer el mateix. L’Aspirantat de nens, l’Agrupament Escolta l’Eramprunyà els grups acollits a JUVENS i, fins i tot, la gent que es va aplegar als grups d’Acció Catòlica parroquial dels anys cinquanta ens podrien explicar el seu moment. Segur que va esdevenir un instant rellevant a les seves vides.
Montserrat Pañell

dijous, 14 de febrer de 2019

UNA HISTORIA FAMILIAR. DE L´EMPORDÀ A GAVÀ. JAUME GALCERAN I TERESA RUBAU

Jaume Galceran Casadevall nació en L´Armentera (Alt Empordà) en 1900. Se trasladó de jóven a Palafrugell donde trabajo de camàlic (cargando y descargando mercancias del tren de via estrecha que hacía la ruta de Palamos a Palafrugell y Girona). Allí conoció a la que sería su esposa, Teresa Rubau Casadevall (que nació en Monells, Baix Empordà, en 1906). Teresa trabajó para la família del escritor Josep Plà Casadevall, con la que mantuvo unos lazos de amistad que, años más tarde, tendrían una consecuencia importante en sus vidas.

Durante la década de 1930, Jaume y Teresa, trabajaron en una empresa corcho-taponera de Palafrugell. Allí Jaume trabajó de conductor. En esa población del Baix Empordà tuvieron tres hijos: Salvador, Genís y Mercè.

Hacia finales de la guerra civil las autoridades republicanas movilizaron, con 38 años, a Jaume Galceran, destinándole a un frente, ya muy debilitado, en la línea del rio Llobregat. Ese fue el último intento del ejercito republicano para frenar a las fuerzas denominadas nacionales antes de su entrada en Barcelona el 26 de enero de 1939. A Jaume lo detuvieron en Sant Boi de Llobregat y fue trasladado a un campo de concentración de Tarragona, donde cada día fusilaban a soldados leales a la República.

Gracias a la amistad que Teresa tenía con Josep Plà y su família le pidió a éste que la ayudara a que Jaume pudiera salir del campo de concentración. Así fue como Josep Plà escribió una carta avalando la persona de Jaume Galceran y, además, le entregó dinero a Teresa para el pasaje de tren, de manera que fuera en persona a Tarragona a entregar la carta. Así lo hizo, consiguiendo que a los pocos días lo dejaran en libertad. Seguramente este hecho a Jaume le salvó la vida.

Debido a la crisis de la industria corcho-taponera en los años posteriores a la guerra civil, en 1945 Jaume Galceran y su família se fueron a vivir a Gavà, donde su hermana Montserrat residía desde hacía algunos años. Primero trabajó de conductor de camiones en una empresa de transportes de Viladecans y, unos años más tarde, en la Bòbila del Gras, hasta 1965, año en el que se jubiló.

Jame Galceran Casadevall falleció en Gavà en 1971. Le sobrevivió su esposa Teresa, que falleció también en Gavà el año 1986.


Francisco Javier Garcia Galceran

dijous, 28 de juny de 2018

25è ANIVERSARI DELS ACTUALS GEGANTS DE GAVÀ


Les figures dels nostres gegants encarnen els personatges medievals, Pere Marc I i Maria La Barona, senyors del Castell d'Eramprunyà. 

Els primers gegants, que no es conserven perquè malauradament es van fer malbé, van ser les primeres figures festives de la nostra ciutat. Foren construïts per Jordi Soler, Manel Martínez, Rosa Álvarez i Mercè Planes, tots artesans gavanencs, vinculats a l’Escola de Ceràmica de Gavà. L'estrena tingué lloc el dia de Sant Pere de 1982 en un acte al Parc Municipal, en el qual van ser empadronats com a reis de les festes gavanenques.  

L'any 1993, durant la Festa Major de Sant Pere, es van estrenar els gegants actuals, que van ser dissenyats i construïts per l'artesà Josep Cardona “Nona” de Mataró. El bateig de la nova parella va tenir lloc en una trobada amb els gegants de Castelldefels, Sant Climent de Llobregat i de Cintruénigo (Navarra), al Parc Municipal de Gavà.

Fitxa tècnica dels gegants de Gavà 
Nom : Pere Maria
Alçada : 4,05 m. 4,10 m.
Pes: 49 Kg. 51 Kg.
Any: 1993
Constructor gegants: Josep Cardona
Constructora barrets: Glòria Ayete
Materials: cartró i fusta  
Restauradors: Joan Balagué i Montserrat Abarca

dimecres, 27 de juny de 2018

El BRUMOT FA VINT ANYS


El Brumot és una bèstia inspirada en la tradició local. Està relacionat amb la figura que decora un capitell romànic de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha representat un lleó alat, símbol evangelístic de Sant Marc.

El Brumot – el nom prové de la unió entre els mots Bruguers i Calamot- ha adoptat les característiques d’animal fantàstic que l’emparenta amb el drac, l’element més comú i popular que, des de les processons de l’edat mitjana, ha subsistit fins a les festes d’avui

Joan Soler i Amigó, estudiós de la cultura popular ha creat la història llegendària del Brumot de Gavà, que el descriu com una bèstia de foc que lluità amb el cavaller Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà. Jaume, admès a l’ordre de cavalleria de Sant Jordi, incorporà tres elements essencials en el seu escut: la creu de Sant Jordi, un cavall i una coloma. El Brumot, admès a l’ordre de la Nala Negror, proclamà els seus senyals enfrontats als de Jaume: contra el cavall, un lleó; contra la creu, un drac rampant i contra la coloma, un escorpí.

El Brumot fou batejat la Festa Major de l’any 1998, coincidint amb el correfoc que comptà amb la participació dels diables de Viladecans, les Corts, Montcada i Reixac i els dracs de Cornellà i Balsareny.


Fitxa tècnica del Brumot

Nom: Lleó Brumot Pes: 50 quilograms
Alçada: 2,80 metres Material: Fibra de vidre
Llargada: 2,90 metres Punts de foc: 12
Amplada: 2,60 metres
Any: 1998
Constructor: Ramon Aumedes
Restaurador: Ramon Llonch

dilluns, 25 de juny de 2018

EL PERIÒDIC EL BRUGUERS COMPLEIX 60 ANYS

El Bruguers va néixer el mes de juny de 1958 com a periòdic d'informació local amb una periodicitat mensual i va estar en actiu fins al 1975 -primera època-. La publicació funcionava gràcies a un grup de col·laboradors i es finançava amb la publicitat i la venda d'exemplars. L'any 1982 l'Ajuntament de Gavà va recuperar el nom de «Brugués» i es va iniciar la segona època de la publicació. Va canviar el format i bona part dels continguts, es va professionalitzar i es va deixar de treballar amb els antics col·laboradors. El Brugués es dedicava a parlar de la crònica municipal i deixava de publicar literatura i articles sobre història local. S’hi va introduir el color i la majoria de les notícies apareixien il·lustrades amb fotografies. Aquesta segona etapa va durar fins al febrer de 1990. Amb la tercera etapa va canviar de format, de capçalera i de disseny. L'últim canvi es va produir el mes de novembre passat quan va recuperar la mida que tenia l'any 1958 i s’hi van introduir canvis de disseny.



El periòdic El Bruguers és, juntament amb les actes dels plens de l’Ajuntament, el document del fons de l’Arxiu Municipal més consultat pels investigadors. És una eina que permet abordar la crònica escrita i gràfica del Gavà dels últims seixanta anys. La lectura de les seves pàgines ens ajuda a entendre com es va anar transformant el nostre municipi en els àmbits econòmic, polític i social. Les notícies, els consells de les pàgines femenines, les tires còmiques, la publicitat, el llenguatge que utilitza... ens ajuden a entendre i interpretar com ha evolucionat Gavà des de 1958.



La col·lecció completa del periòdic El Bruguers i els documents originals dels reportatges fotogràfics que s'utilitzaven per il·lustrar la publicació es poden consultar a l'Arxiu Municipal, a la seu del carrer de Salvador Lluch, 22. 

Assumpció Gabernet, Arxiu Municipal de Gavà