dijous, 28 de juny de 2018

25è ANIVERSARI DELS ACTUALS GEGANTS DE GAVÀ


Les figures dels nostres gegants encarnen els personatges medievals, Pere Marc I i Maria La Barona, senyors del Castell d'Eramprunyà. 

Els primers gegants, que no es conserven perquè malauradament es van fer malbé, van ser les primeres figures festives de la nostra ciutat. Foren construïts per Jordi Soler, Manel Martínez, Rosa Álvarez i Mercè Planes, tots artesans gavanencs, vinculats a l’Escola de Ceràmica de Gavà. L'estrena tingué lloc el dia de Sant Pere de 1982 en un acte al Parc Municipal, en el qual van ser empadronats com a reis de les festes gavanenques.  

L'any 1993, durant la Festa Major de Sant Pere, es van estrenar els gegants actuals, que van ser dissenyats i construïts per l'artesà Josep Cardona “Nona” de Mataró. El bateig de la nova parella va tenir lloc en una trobada amb els gegants de Castelldefels, Sant Climent de Llobregat i de Cintruénigo (Navarra), al Parc Municipal de Gavà.

Fitxa tècnica dels gegants de Gavà 
Nom : Pere Maria
Alçada : 4,05 m. 4,10 m.
Pes: 49 Kg. 51 Kg.
Any: 1993
Constructor gegants: Josep Cardona
Constructora barrets: Glòria Ayete
Materials: cartró i fusta  
Restauradors: Joan Balagué i Montserrat Abarca

dimecres, 27 de juny de 2018

El BRUMOT FA VINT ANYS


El Brumot és una bèstia inspirada en la tradició local. Està relacionat amb la figura que decora un capitell romànic de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha representat un lleó alat, símbol evangelístic de Sant Marc.

El Brumot – el nom prové de la unió entre els mots Bruguers i Calamot- ha adoptat les característiques d’animal fantàstic que l’emparenta amb el drac, l’element més comú i popular que, des de les processons de l’edat mitjana, ha subsistit fins a les festes d’avui

Joan Soler i Amigó, estudiós de la cultura popular ha creat la història llegendària del Brumot de Gavà, que el descriu com una bèstia de foc que lluità amb el cavaller Jaume Marc, senyor del castell d’Eramprunyà. Jaume, admès a l’ordre de cavalleria de Sant Jordi, incorporà tres elements essencials en el seu escut: la creu de Sant Jordi, un cavall i una coloma. El Brumot, admès a l’ordre de la Nala Negror, proclamà els seus senyals enfrontats als de Jaume: contra el cavall, un lleó; contra la creu, un drac rampant i contra la coloma, un escorpí.

El Brumot fou batejat la Festa Major de l’any 1998, coincidint amb el correfoc que comptà amb la participació dels diables de Viladecans, les Corts, Montcada i Reixac i els dracs de Cornellà i Balsareny.


Fitxa tècnica del Brumot

Nom: Lleó Brumot Pes: 50 quilograms
Alçada: 2,80 metres Material: Fibra de vidre
Llargada: 2,90 metres Punts de foc: 12
Amplada: 2,60 metres
Any: 1998
Constructor: Ramon Aumedes
Restaurador: Ramon Llonch

dilluns, 25 de juny de 2018

EL PERIÒDIC EL BRUGUERS COMPLEIX 60 ANYS

El Bruguers va néixer el mes de juny de 1958 com a periòdic d'informació local amb una periodicitat mensual i va estar en actiu fins al 1975 -primera època-. La publicació funcionava gràcies a un grup de col·laboradors i es finançava amb la publicitat i la venda d'exemplars. L'any 1982 l'Ajuntament de Gavà va recuperar el nom de «Brugués» i es va iniciar la segona època de la publicació. Va canviar el format i bona part dels continguts, es va professionalitzar i es va deixar de treballar amb els antics col·laboradors. El Brugués es dedicava a parlar de la crònica municipal i deixava de publicar literatura i articles sobre història local. S’hi va introduir el color i la majoria de les notícies apareixien il·lustrades amb fotografies. Aquesta segona etapa va durar fins al febrer de 1990. Amb la tercera etapa va canviar de format, de capçalera i de disseny. L'últim canvi es va produir el mes de novembre passat quan va recuperar la mida que tenia l'any 1958 i s’hi van introduir canvis de disseny.

El periòdic El Bruguers és, juntament amb les actes dels plens de l’Ajuntament, el document del fons de l’Arxiu Municipal més consultat pels investigadors. És una eina que permet abordar la crònica escrita i gràfica del Gavà dels últims seixanta anys. La lectura de les seves pàgines ens ajuda a entendre com es va anar transformant el nostre municipi en els àmbits econòmic, polític i social. Les notícies, els consells de les pàgines femenines, les tires còmiques, la publicitat, el llenguatge que utilitza... ens ajuden a entendre i interpretar com ha evolucionat Gavà des de 1958.

La col·lecció completa del periòdic El Bruguers i els documents originals dels reportatges fotogràfics que s'utilitzaven per il·lustrar la publicació es poden consultar a l'Arxiu Municipal, a la seu del carrer de Salvador Lluch, 22. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà 

dijous, 21 de juny de 2018

L'ARXIU MUNICIPAL DE GAVÀ AMB LA FESTA DE LA MÚSICA

La Festa de la Música es celebra cada 21 de juny, dia del solstici d'estiu. És una festa popular oberta a tots els participants, professionals o amateurs, amb l'objectiu de promocionar la música.


divendres, 25 de maig de 2018

BIOGRAFIES GAVANENQUES: BARTOMEU FABRÉS ANGLADA, METGE I POLÍTIC A GAVÀ ALS ANYS TRENTA

Bartomeu Fabrés Anglada va néixer a Mataró l’any 1902 en el si d’una família modesta. La mare, que treballava de pentinadora, és qui li va ensenyar de llegir i escriure. Va estudiar el batxillerat amb una beca al col·legi dels Salesians de Mataró. El 1918 es va traslladar a Barcelona per estudiar Medicina i, per pagar-se els estudis, va treballar en una farmàcia i com a preceptor en una escola. El 1925, ja casat, va marxar a treballar com a metge a Begues i un any després la família es va traslladar a Gavà. Instal·lat al nostre municipi, va introduir pràctiques modernes com l'ús dels fòrceps en els parts o la implantació a la seva consulta d'un aparell de radioscòpia. Bartomeu Fabrés va exercir també com a metge de la fàbrica Roca Radiadors. 
 
A més d’exercir la Medicina, es va implicar en la vida política del municipi i va arribar a ser-ne alcalde. Ja quan estudiava a Barcelona havia mostrat el seu interès per la política i va acabar ingressant a les files de la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalanista. Després, va passar a Acció Catalana i, finalment, a Esquerra Republicana de Catalunya, amb qui va participar en les eleccions municipals del 1931. Amb el triomf d’Esquerra va ser elegit tinent d’alcalde de Gavà i va assumir la responsabilitat municipal sobre les finances, les escoles, la higiene i la beneficència. 
 
Després de les eleccions de 1936, quan l’alcalde de Gavà va haver de dimitir, Bartomeu Fabrés va assumir l’alcaldia, però davant la pressió dels anarquistes locals, que li exigeixen que se supedités a les seves ordres, va renunciar al càrrec. L’11 de setembre, uns milicians el van anar a buscar a casa seva amb l’excusa que havia d’atendre uns accidentats. El mateix dia, a les set de la tarda uns amics li havien ofert un cotxe per fugir cap a França. No va acceptar l'oferta perquè no volia deixar soles la dona i les seves quatre filles. El seu cos va aparèixer l’endemà a les costes de Garraf.

Atès el seu caràcter demòcrata, d’esquerres i catalanista, la seva figura va ser ignorada pel bàndol vencedor. L’any 1982, es va crear a Gavà el Centre d’Estudis Doctor Fabrés, que va publicar la seva biografia l'any 1987. El 2003, per commemorar el centenari del seu naixement i retre-li homenatge, es va reeditar la seva biografia i es va donar el seu nom al Centre d’Atenció Primària Gavà II.

Per saber-ne més:
Cervera i Segura, Ricard; Violan i Fors, Concepció. Vida i Mort del Doctor Fabrés, El Papiol: Editorial Efadós, 2002.

divendres, 16 de març de 2018

LA INTEGRACIÓ DELS VALENCIANS A LA SOCIETAT GAVANENCA

La gent del Camp de Túria ha viscut tradicionalment de l’agricultura, però el cultiu d’aquestes terres de secà no era suficient per sobreviure i els seus habitants es van veure obligats a buscar activitats complementàries com collir espart o segar la palma, que servien per elaborar estris domèstics com graneres, cabassos o barrets. A mitjan segle XIX s’industrialitza l’artesania d’aquestes plantes, augmenta la demanda i es formen colles de jornalers valencians per anar a segar allí on hi havia grans extensions. Va ser cap al 1880, quan es construïa el ferrocarril Barcelona-València, que una colla d’olocauins que hi treballava van descobrir que al massís del Garraf hi havia grans extensions de margallons i van començar a venir a collir la palma. Se n’anaven d’Olocau en acabar de podar les oliveres, per Sant Josep, i tornaven a Olocau a l’agost per recollir les garrofes. A mesura que a Gavà s'anava incrementant la producció agrícola a les Sorres, anava augmentant la demanda de jornalers i molts olocauins comencen a instal·lar-s’hi de forma estable. A la demanda de jornalers aviat s’hi va afegir la d'obrers per a la indústria amb la inauguració de la bòbila dels Querol, l'any 1903, i posteriorment de la Companyia Roca Radiadors (1917), La Seda (1924), can Serra i Balet (1927) i la Companyia General de Hules (1931).

La integració dels valencians a la societat gavanenca es va produir molt aviat i van ser un bon grapat els qui es van casar amb gavanenques. Molt aviat, també, i seguint la passió innata que la majoria de valencians senten per la música, van fundar dues bandes. Per un costat, La Banda Unión Musical, dirigida pel mestre Rafael Blay, d’Olocau, coneguda com la “banda dels Negres” i finançada per Salvador Lluch Vinyals i vinculada a l’Ateneu popular. Per un altre, la Joventut Artística Gavanense, més coneguda per “els Blancs”, dirigida per Josep Roselló, originari també d'Olocau, i amb seu al Cafè del Centre. La base de l’orquestrina Mickey eren quatre fills de Josep Roselló, i també eren olocauins la majoria d'integrants de la primera colla de bastoners, dirigits per Joaquim Farré Olivella.
Després de la Guerra Civil, la casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però els valencians continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, coneguts popularment com “els Valencians”, la cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música, dirigida per Rafael Blay.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dijous, 14 de desembre de 2017

TAL DIA COM AVUI DE 1890 ES VAN BATEJAR LA FRANCISCA ANTONIA I LA JUANA MARÍA, CAMPANES DE GAVÀ

Explica una antiga tradició que al campanar de Sant Pere de Gavà hi havia una campana que van trobar uns pescadors a la platja. Durant els segles XVIII i XIX, quan el cel s'enfosquia i amenaçava tempesta el rector beneïa la campana i la feia sonar per allunyar les tempestes. Aquest ritual i el poder de la campana protegia Gavà dels llamps i de la calamarsa. A més, el seu so era tan potent que se sentia fins i tot a la Creu Coberta.

Va ser per aquesta raó —segons deien els vells més antics de Gavà— que era molt cobejada i perquè no la robessin van decidir esquerdar-la. I així, esquerdada, la campana va aguantar encara molts anys fins que va arribar un dia en què ja no es va poder fer servir. Aleshores, van prendre la decisió de fondre-la. Van afegir-hi una mica més de material i en van fer dues campanes, que van ser pagades pel poble.

El 14 de desembre de 1890, dia de Sant Nicasi, sent rector Antoni Castelló, les van penjar i batejar. Al mateix lloc on hi havia l'antiga campana —de cara al mar— es va col·locar la seva substituta que, en ser batejada, va rebre el nom de Francisca Antonia i va ser apadrinada per Josep Gelabert i la seva esposa Francisca. L'altra campana, es va col·locar cap a ponent, va ser apadrinada per Joan Amat Todo i la seva esposa, i se la va batejar amb el nom de Juana María.

Aquell any la Festa Major d'Hivern va ser molt lluïda perquè, a més del bateig de les dues campanes i de la tradicional processó de Sant Nicasi, es van organitzar diferents funcions i balls de nit amenitzats per l'orquestra «Munners» de Molins de Rei i «La Catalana» de Granollers. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà  

Per saber-ne més: 
Diari personal de Baldiri Soler Tomàs. Inèdit.
La Vanguardia, 12 de desembre de 1890.

divendres, 24 de novembre de 2017

EL NOSTRE PATRIMONI: LA UNIÓ DE COOPERADORS DE GAVÀ

FOTO: Martí Sabatés. AMG
La Unió de Cooperadors de Gavà té els seus orígens l'any 1929, quan un grup de treballadors de l'empresa Roca Radiadors van instal·lar una petita bodega de caràcter cooperatiu al barri de les Colomeres. La iniciativa va tenir èxit, van augmentar els socis i els cooperadors van buscar un local més gran. Primer a la Rambla, i després, al carrer del Centre.

Malgrat que tothom parlava ja de «la cooperativa», no va ser fins a la promulgació de la Llei de cooperatives de 1931, que el 1932 es va fundar oficialment «La Unió de Cooperadors de Gavà». Va ser aleshores quan, en una assemblea de socis, es va decidir ampliar els serveis de la cooperativa, estenent-los a tota mena de queviures. El fet de funcionar com a cooperativa permetia, entre altres coses, evitar els intermediaris i vendre a més bon preu.

En la mateixa assemblea es va nomenar una comissió encarregada de buscar un local adient. El primer pas va ser la compra, l'any 1934, d'un terreny a la part alta de la Rambla per construir-hi un edifici. L'encàrrec de l'obra es va fer a l'arquitecte Josep Lluís Sert, que va confiar el disseny dels plànols a Josep Torres Clavé. Tots dos eren membres del GATPAC, un grup d'arquitectes que va impulsar l'avantguarda artística i arquitectònica als anys trenta, seguidors dels principis desenvolupats per l'escola Bauhaus i Le Corbusier. El resultat va ser una obra del més pur estil racionalista, que buscava adaptar-se a la funció per a la qual es va concebre.

L'edifici comptava amb un soterrani amb dipòsits per a l'oli i el vi, magatzem amb accés a l'exterior per la part posterior per facilitar la càrrega i descàrrega, i dutxes i banys per als socis. Al primer pis, venda i administració, i al segon, bar (annex a la terrassa) i cuina. L'espai estava pensat com a cooperativa, però també com a local social per als socis.

El juliol de 1936 l'obra ja era acabada i s'havia fet el trasllat, però a causa de l'esclat de la Guerra Civil, no es va arribar a inaugurar. Poc després, les cooperatives de consum van assumir les funcions de subministrament racionat de queviures. A Gavà es van fusionar les dues cooperatives existents, la Unió de Cooperadors i Germanor Obrera, que es van encarregar del subministrament de la població. El Comitè subministrava cupons de racionament i els gèneres s'havien d'anar a buscar a la cooperativa.

Amb l'entrada de les tropes franquistes, l'edifici va ser confiscat pel bàndol vencedor i la Unió de Cooperadors es va dissoldre. Molt aviat es va destinar com a seu de les seccions femenina i juvenil de Falange i a Auxili Social. Més endavant va aixoplugar, també, la Jefatura de Falange, fins que al final del franquisme va ser destinat a quarter de la Policia Municipal.

Els antics socis no van desistir de recuperar l'edifici, però finalment l'any 1954 es van veure obligats a vendre’l a l'Ajuntament per unes 247.000 pessetes, que era el deute total que havien acumulat els cooperadors per conceptes diversos.

Amb l'arribada de la democràcia, els socis supervivents, encapçalats per Josep Soler Vidal, van reclamar la propietat de l'edifici, argumentant que la venda no havia estat aprovada en assemblea general de socis. La petició no va prosperar.

Assumpció Gabernet

divendres, 17 de novembre de 2017

EL NOSTRE PATRIMONI: EL MERCAT DE LA PLAÇA MAJOR

L’edifici on actualment hi ha ubicat el mercat havia estat ocupat des de 1881 per les escoles de la plaça, però l’any 1933 es van traslladar a les escoles graduades Salvador Lluch. És aleshores quan l’Ajuntament va decidir reconvertir l’edifici en mercat municipal per evitar la incomoditat que suposava mantenir les parades a l’aire lliure.

Una particularitat d’aquest equipament és que abans de decidir-ne l’emplaçament definitiu es va convocar un plebiscit per triar entre dues opcions, en un solar a la cruïlla entre la Rambla i el carrer de Viladecans, i l’actual emplaçament, que va resultar guanyador per aclaparadora majoria, malgrat el rebuig de l’oposició que al·legava els problemes sanitaris que aquell espai comportaria.

L’obra va començar l’agost de 1934, d’acord amb el projecte presentat per l’arquitecte Emili Gutiérrez, i es va inaugurar la primavera de 1935. De seguida es van omplir les parades de carn, peix, pesca salada, llegums, fruita i verdura... però, com que les parades de fruita i verdura, ubicades al centre, entorpien el pas, es va decidir traslladar-les a l’exterior. La instal·lació d’uns tendals enrotllables va garantir als paradistes la protecció de la pluja i el sol. Per això, a partir d’aquell moment, la plaça va adquirir una característica fisonomia, amb les parades de fruita i verdura que muntaven els pagesos del poble.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 3 de novembre de 2017

CENTENARI DE L'ARRIBADA DEL TELÈFON A GAVÀ. 1917-2017

Els orígens de la telefonia a Catalunya es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l'Estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles. Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va entendre que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país. Així doncs, a partir de l'any 1915, va signar un acord amb la Companyia Peninsular de Telèfons, que va donar l'impuls que va permetre la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya.

Dos anys després, el 1917, el telèfon va arribar a Gavà. L'obertura, el mateix any, de la fàbrica Roca Radiadors feia del tot aconsellable disposar d'aquest servei públic. Després d'una entrevista de l'alcalde —Oleguer Vendrell— amb l'enginyer de la Companyia, es va acordar que l'Ajuntament es fes càrrec del lloguer del local, de la factura de la llum, que facilités un encarregat i que es comprometés a buscar 12 abonats.

La centraleta i el locutori es van ubicar en una petita estança de la planta baixa de l'Ajuntament, aleshores a l'edifici del carrer del Cap de Creus, cantonada Sant Pere. El primer encarregat en va ser l'agutzil, Nicasi Basolas, i, a partir de 1927, Mateu Amat. Després de la Guerra la centraleta es va traslladar a casa de l'encarregat, al carrer de la Rectoria. El 1972 es va inaugurar la centraleta automàtica i la figura del o la «telefonista» i l'expressió «posar una conferència» van passar a ser història.

Per saber-ne més:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_telefonia_a_Catalunya
Alfons Gibert. «El Telèfon» dins «Un segle de vida gavanenca», Ajuntament de Gavà, 1990.

divendres, 9 de juny de 2017

RECORD NÍTID: PERE EL MATALASSER




Del tot abstret de les mirades de la canalla, quan deixava anar el vaivé del repic contundent i ràpid dels bastons de castanyer, que tenallava amb uns dits petits i braços molsuts i ferms, el Pere quedava vermell de galtes, suat d’aixelles, i d’espatlla, i se sentia feliç. Batre la llana, generalment d’ovella, era el més important perquè un matalàs quedés ben net de microbis a causa de la voleiada i ventilada dels petits flocs de pèls que el temps havia format. Ben amunt! - dèiem els petits que l’observàvem. Adobar matalassos era la seva professió i la seva vida.

Arribava a casa amb un farcellet lligat a la punta dels bastons que sostenia sobre les espatlles. L’agafava amb una mà; amb l’altra, obria i tancava portes. Hi portava un tros de tela blanca una mica esgrogueïda pel temps, que estenia amb tot un ritual. Necessitava espai i sovint el feia a l’entrada de les cases. A sobre hi posava  una agulla llanera molt gruixuda, de professional, deia ell, dos o tres cabdells de cordills prims, uns pams de cinta blanca i una capseta amb ullals daurats de diferents mides. Tot depenia del gruix que tingués un cop acabat.

El matalàs que havia de batre i ventilar li deixaven sobre el mantell. Aquell moment no era gens distret. El descosia, en treia la llana, i l’escampava. Mal assegut al terra, estenia braços, per repartir els manyocs, i deixava en un racó el tros de tela que, durant anys, havia embolcallat  somnis, febres i passions. Ratlles blanques i vermelles, o blaves, que s’havien descolorit i que assenyalaven el temps que havien estat espolsats amb  un picamatalassos, una mena de pala plana i rodona enfilada amb un  mànec, sovint de cànem,  que cada casa tenia com a estri imprescindible de mostra de netedat i cura llitera. A tots els nens, algun cop, ens havia perseguit i impactat a les natges. El Pere apartava, amb menyspreu, el tros de roba gastat. Demanava  a la mestressa, o a l’ amo de la casa, que li’n portessin el tros nou, el que se suposava que  havien comprat per tal de refer, del tot, el vell i endurit. Feia mala cara, el Pere, i rondinava en veu baixa, ningú no sabíem ben bé què deia, però sí que tots n’enteníem la raó. No acceptava cap mena d’ajuda davant de la dificultat que li suposava escampar la llana, en un requadre força gran, i preparar-la per batre. Al Pere li faltaven les dues cames. El Pere es desplaçava amb els genolls.

A casa sabíem que a l’home li agradava la sarsuela i, quan el meu pare veia que es posava massa nerviós, per no poder accedir amb facilitat als quatre cantons, li xiuxiuejava  La del Manojo de Rosas.  El Pere s’enlairava de cos tant com podia i cantava a cor què vols. Era atractiu, el Pere, ros i amb ulls blaus, ben fet, malgrat genolls avall, però era un escàndol d’home. Parlava fort, renegava i cantava com un boig, sense entonar. Tot per aconseguir un matalàs ben tou, net, confortable i ben cosit, deien a casa.

El Pere sense cames, el Pere Sobregrau, va esdevenir un d’aquells personatges de poble de qui tothom en parlava i la vida del qual tothom volia conèixer. La curiositat màxima era saber com havia perdut les cames. És clar, la resposta era llarga: que si a la guerra... Al front de Terol, se li van congelar i li van haver de tallar. L’altra pregunta era esbrinar què portava als monyons dels genolls que li havien quedat ben bé arran de cames per tal de poder-hi caminar. Una mitja blanca de llana, a sota d’unes genolleres gruixudes de cuir, protegides amb un pedaç de pneumàtic, li dissimulaven el tros de carn serrat i li permetien caminar, sense presses, però amb seguretat. Algun cop es desfeia de l’embolcall i ensenyava la mutilació. Mai, mai  no l’ ensenyava a cap criatura. Si algun atrevit li ho demanava, s’hi negava. Era orgullós i presumit. Sabia que era atractiu de cara i de cos abans d’arribar a sota els genolls, i abans de la guerra.

Montserrat Pañell

divendres, 26 de maig de 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA LLEGADA A GAVÀ

El año 1912, Eleuterio Alfonso Sanchís, mi abuelo materno, emigró desde Olocau (Valencia) a Gavá. Eleuterio tenía mujer y tres hijos y estaba aburrido de ir a la huerta -dos horas de camino- para no ganar ni un duro, porque lo que le daban se lo gastaba en subsistir. Y mi abuela en casa, esperando para poder ir a la plaza, y él volvía de vacío.

Mi abuelo sabía que en Gavá había más jornales en la agricultura y se vino para aquí. En seguida encontró trabajo en la masía Barrera y le dijeron que, si quería, podía ir cada día. Contento, llamó a su hija mayor, que tenía doce años, (la que después sería mi madre) para que viniera a coger espárragos en Les Sorres. Más adelante vino mi iaia, con sus otros dos hijos, el Pepico y el Félix, y en 1916 se amplió la familia con el nacimiento de mi tío Enrique, que años después sería también mi padrino. 

 Los chicos, cuando tuvieron la edad, entraron a trabajar en la Compañía Roca Radiadores y mi madre fue a trabajar a la fábrica El Fonollar, en Sant Boi. Entre todos, compraron un solar, y con mucho esfuerzo, se hicieron una vivienda.

Mi padre, el Pepe, harto de pencar por aquellos montes de Gátova, también se vino para Gavá con su hermano Ricardo. Los dos eran menores y pasaron una odisea para llegar hasta aquí. No tenían dinero, pasaron hambre y sed, y el revisor los hizo bajar varias veces del tren, diciendo que tenían suerte de que no llamara a la Guardia Civil. Y así llegaron a Tarragona, y de allí a Gavá, donde vivía su tía Vicenta en el barrio de Las Colomeras. 
 
Mi tío Ricardo se fue a Sant Boi y mi padre se quedó aquí. Trabajó muchos años como mozo y carretero en cal Burot, llevando mercancías agrícolas al Borne. El dueño decía que era el mejor mozo que había tenido nunca.

Alberto Sierra Alfonso

dimarts, 16 de maig de 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA GUERRA CIVIL


Mi padre conoció a mi madre -Amparito- cuando iba a festejar a otra chica que vivía en la misma calle que ella. La vio, y cambió de puerta y, después de mucho insistir, por fin se hicieron novios. Los domingos iban a bailar al Casal del Centre y al Casino, con la orquesta de Rafael Medina, un gran vocalista de la época. Mi madre era una gran admiradora suya, como la mayoría de chicas del momento. Mis padres se casaron el año 1929 y en 1930 nacieron mis hermanos mellizos, Pepe y Antonio. Yo nací en la calle de la Fassina del Moliner en 1936, en tiempos de guerra. 

Mis hermanos y yo pasamos los tres años de guerra en casa, sin gran cosa que hacer, porque mi madre no nos dejaba salir. A mi padre lo movilizaron el año 1937 para ir al frente, y mi madre se quedó desamparada, con tres hijos y sin ningún jornal. Suerte tuvimos de los jubilados, que cultivaban los campos cercanos a la vía del tren y traían lo que recogían a la viudas y a las mujeres que tenían a sus hombres en la guerra. 

Los bombardeos sobre Gavá empezaron en marzo de 1938, porque en la fábrica Roca hacían obuses y era un objetivo militar. También lanzaban bombas indiscriminadamente, sólo por hacer daño. Recuerdo las sirenas, premonitoras de bombardeos y como mi madre y yo nos íbamos a unas zanjas, una casi sin construir. Ella se sentaba en una silla pequeña y yo en su falda.
 
Alberto Sierra Alfonso

dilluns, 15 de maig de 2017

LOS RECUERDOS DE ALBERTO SIERRA ALFONSO. LA POSGUERRA


Acabada la guerra, fuimos a Terrassa para recoger a mi padre, que estaba herido y prisionero. El viaje fue duro porque circulaban pocos trenes. Cuando llegamos a Sans, nos dijeron que no había tren a Terrassa hasta el día siguiente. Nos refugiamos en un portal que era muy ancho, salió una mujer de un piso, y nos invitó a dormir en su casa. Mi madre llevaba patatas y algarrobas en un bolso y algún boniato. El matrimonio que nos acogió, que era muy mayor, se alegró mucho, porque hacía semanas que no tenía patatas. Los mercados estaban desabastecidos, con dinero y sin él. Había mucha hambre. 
 
Al día siguiente, el hombre fue a la estación de Sants a preguntar cuando habría un tren y le dijeron que sobre las diez saldría uno. Por fin pusimos los pies en Terrassa. Mi padre estaba en un caserón desvencijado, sin puertas ni ventanas, que hacía de cuartel y de hospital. Fue horrible, porque se amontonaba mucha gente en una gran sala y muchos me ofrecían galletas, parecían zombis. Me asusté mucho aquel día. Mi padre estaba herido y demacrado, y nos dijo: “ahora son ellos los que mandan. Ayer fusilaron a diecisiete”. Yo no comprendía nada. Fue más tarde cuando comprendí más cosas y el porqué de todo. 
 
Al volver a casa se recuperó enseguida. La herida no era muy grave, una bala le había entrado y salido por el costado, y se le había infectado por falta de higiene. Entró a trabajar para el Baixeras, y luego volvió con el Burot, hasta que entró en la Compañía Roca Radiadores. Todos seguíamos creciendo y en 1944 nació mi hermano Juan. Alquilamos un trozo de tierra y todos a currar, grandes y pequeños, en el campo y en la fábrica. Todos ocupados y así conseguimos salir adelante.

Alberto Sierra Alfonso

divendres, 28 d’abril de 2017

SABEU D'ON VE L’ESPÀRREC, PER QUÈ ES TAN APRECIAT I ON ES CULTIVA?

El conreu d’espàrrecs es troba documentat des de l’antiguitat: egipcis, grecs i romans ja en consumien. Amb la caiguda de l’imperi romà, l’espàrrec va caure en l’oblit fins a l’edat mitjana. Al segle XIV un receptari de cuina catalana, el Llibre de Sent Soví, en recull diverses receptes. No serà fins al segle XVIII que s’obtindran les primeres varietats seleccionades a Holanda, que seran importades pels francesos, que aplicaran noves tècniques de cultiu. Al segle XVIII, a França, els espàrrecs es posen de moda a les taules aristocràtiques, juntament amb altres vegetals com les carxofes o els bolets. Però el seu consum massiu no es produirà fins a mitjans del segle XIX quan el progrés de la indústria conservera permetrà enllaunar-los i consumir-los durant tot l’any.

Per què es va popularitzar tant? L'espàrrec és molt apreciat pel seu gust i textura, però també per les seves propietats. Aquest vegetal està format en un 95% per aigua i en el 5% restant hi ha una important presència de potassi, fòsfor, calci, magnesi i vitamines A, B i C i àcid fòlic. També té un alt contingut en aigua, molta fibra, baix contingut en greix i hidrats de carboni i molts nutrients bàsics, ideal per a dietes d’aprimament. A més a més té propietats diürètiques, perquè té un principi actiu que actua estimulant els ronyons, com a tònic cardíac i que és un bon sedant per aplacar els nervis. A tot això cal afegir-hi la seva versatilitat, perquè pot servir d’entrant, per acompanyar una amanida, com a guarnició o com a plat principal, i es pot cuinar o presentar de formes diverses. Tenir espàrrecs al rebost sempre pot ajudar a resoldre qualsevol compromís.

Els espàrrecs es cultiven a Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Perú, Xina, Taiwan... A l’Estat espanyol se'n cultiven a Navarra, Andalusia, Madrid, Múrcia i Toledo. A Catalunya, l’únic productor d’espàrrecs és Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 24 de març de 2017

80 ANYS DELS BOMBARDEJOS AERIS SOBRE LA CIUTAT DE BARCELONA. COM ES VAN VIURE A GAVÀ?


El 13 de febrer de 1937 el creuer italià Eugenio di Savoia va bombardejar Barcelona des del mar, i un mes després es van iniciar els bombardejos aeris sobre la ciutat. Els atacs provenien fonamentalment de l’aviació italiana i, en menor mesura, dels alemanys de la Legió Còndor.

Els italians tenien la base aèria a Mallorca, que va caure just a l’inici de la guerra, i estaven situats de forma estratègica per atacar les costes catalanes i valencianes. Atac rere atac, es van anar depurant tècniques i armament. En els primers atacs aeris es llançaven bombes de 25 kg i cap a finals de la guerra es llançaven bombes de 500 kg.

A Gavà, com en altres poblacions, mentre la ciutat no va ser bombardejada no es va tenir plena consciència que s’estava en guerra. A l’inici, quan la ràdio avisava del perill de bombardeig i l’enllumenat públic s’apagava, la gent anava cap al pont dels Rierals per presenciar “l’espectacle” que suposava sentir i veure Barcelona bombardejada a la nit, amb els focus dels antiaeris de Montjuïc buscant avions enemics. Després, quan els avions se n’anaven i l’enllumenat s’encenia de nou, tothom tornava a casa.


Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà