divendres, 28 de setembre de 2012

EL NOSTRE PATRIMONI: CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Foto: Benet Solina
El castell d’Eramprunyà s’alça a 400 metres sobre el nivell del mar al massís de Garraf. Rodejat de penya-segats, només és accessible des de l’est i era un enclavament estratègic per al domini i la defensa del territori. El castell té dos recintes, el superior o sobirà, lloc fortificat per excel·lència, i el jussà o de baix, separats per un fossat que era salvat per un pont. Un tercer recinte exterior, encara força més baix, es tanca per una muralla més tardana que data probablement del temps dels Marc.  

El recinte sobirà és la zona més ben protegida de tot el castell. Hi havia el cos de guàrdia i la residència del senyor. Era estructurat al voltant d’un pati central obert i en els diferents costats hi havia sales i cambres diverses, entre les quals es pot distingir la sala noble en què s’hi conserven dos arcs que sustentaven un altre pis superior. A l’est es veu una porta que sembla que comunicava una cambra o sala d’entrada al pis superior i, cap al nord, una possible finestra que va ser tapiada. El recinte és voltat per una muralla, aixecada ran mateix de l’espadat per fer més inexpugnable el castell, i, en la seva part més accessible, a ponent, defensat per un fossat enfondit artificialment. La reforma més important d’aquesta muralla es practicà en temps dels Marc, al segle XIV, quan es bastí el portal i el cos de guàrdia proper que el defensava. Els murs de l’angle del cos de guàrdia i el portal s’han conservat.  

Al recinte jussà les torres i el mur protegien l’accés al castell, situat en una zona sense defenses naturals. Dins d’aquest recinte s’ubica l’església de Sant Miquel que, com la resta d’estructures, fou construïda amb la roca sorrenca característica de la zona. L’entrada a l’església es conserva in situ al lateral sud, però la porta del costat est és una obertura del segle XIX. En aquesta banda —on encara es pot veure l’arrencada de la volta de la coberta— hi havia l’altar. L’església, per tant, estava orientada d’est a oest. De l’antic cementiri es conserven set tombes excavades a la roca, datades del segle X, sis de les quals són antropomorfes i una rectangular. Per sobre, trobem un dipòsit d’aigua que també és una estructura excavada i que recollia l’aigua de pluja. Degué ser construïda quan l’antic cementiri devia ésser en desús, segurament en temps de Jaume Marc, a finals del segle XIV.  

Al recinte exterior s’hi accedeix per un camí amb una entrada en ziza-zaga que afavoria la defensa. En aquests terrenys probablement s’hi ubicava un raval on es podrien haver desenvolupat diverses activitats productives. També compta amb diverses edificacions més, d’incerta funcionalitat. El recinte es tanca a la banda sud per una sòlida muralla visible des de l’exterior, que va ser bastida al segle XIV en època dels Marc.

 Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

dilluns, 24 de setembre de 2012

AVUI FA 150 ANYS VA TREMOLAR LA TERRA A GAVÀ



“Per a més sorpresa i espant, a l'endemà d'aquella tempesta, quan les aigües ja s'havien escorregut deixant inundada tota la marina, es produí un moviment sísmic que durà pocs segons, però la forta sacsejada que va donar, fou suficient per a fer brausolejar les cases, fent caure dels seus escudellers tota la vaixella que hi tenien col·locada, puix que en aquell temps era costum tenir en l'entrada de les cases dels pagesos, uns escudellers a l'alçaria aproximadament d'uns dos metres, on hi tenien posades les millors per a el servei de taula.
Havien passat poc més de dues setmanes, fins que les aigües ja havien posat al seu normal nivell, quan els pagesos començaren altra vegada a anar cap els seus trossos de les sorres per a veure si ja hi podien esmerçar algun treball, i la sorpresa més gran dels qui anaren a la zona de La Pava, fou el presentar-se a la seva vista l'enfonsament d'una extensió de terreny d'uns deu metres d'amplada per més d'un centenar de llargada que estava tot ple d'aigua, cosa que els hi va donar a comprendre que allò era el rastre que va deixar el terratremol  que ells van percebre i rebre els seus efectes.
El pagesos gavanecs d'aquell temps, en veure aquella gran rasa que sobreeïxia d'aigua, començaren a anomenar-la el «Riuet», que amb tot i haver-la fet desaparèixer després de passats uns anys el sanejar amb els seus esforços totes aquelles terres, encara avui dia els seus descendents quan parlen referint-se a aquella demarcació, l'anomenen el Riuet”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1975

diumenge, 23 de setembre de 2012

AVUI FA 150 ANYS DE L’AIGUAT DE SANTA TECLA


“Va començar en trencar l'alba d'aquell dia, amb un  seguit de llamps i trons que els produïa un cap de núvol que s'aixecava de part de ponent, i començant cap dalt de les muntanyes a ploure a bóts i a barrals, anava baixant la tempesta desaforadament cap el pla, i no podent ésser prou les rases, torrents i rieres par a discòrrer l'aigua ordenadament, es desbordaren.

Aquell desbordament que fou la causa de la inundació del poble, feia exhalar crits de socors dels habitants dels llocs més baixos, per entrar-los-hi l'aigua dintre de les cases, sobretot  al raval del Fuentes i de Molins i les cases de començament de la part esquerra del carrer de Sant Nicasi, on segons m'havia contat el meu avi, l'aigua va arribar a tocar les bigues del trespol, tenint de refugiar-se en els pisos on hi havien anat acumulant tot el que de més valor tenien en els baixos de les cases, i l'aviram i els porcs que tenien en el patis, com també els ases aquellas cases que en tenien.

Quant l'aigua va arribar dalt de l'últim graó de l’escala que duia al pis, m'havia explicat l'avi en la segona casa del dit carrer de San Nicasi, que se pensaven d'haver de fer un forat a la teulada per a poder salvar llurs vides, pero havent parat de ploure feia cosa d'una hora després d'aquella pujada d'aigua, van notar que minvava  i  els ànims  es  tranquil·litzaren. Aquella tempesta va quedar batejada amb el nom de l'aiguat de Santa Tecla, per escaure's en la dita diada”

M. Colomé, periòdic Brugués, 1-5-1971

dimecres, 12 de setembre de 2012

TORNADA A L’ESCOLA. LES PRIMERES NOTÍCIES DE DOCENTS A GAVÀ


A l’edat mitjana van ser els clergues els que van conservar el llegat cultural de l’antiguitat a través de les escoles monàstiques i catedralícies on s’ensenyava gramàtica i lleis per formar els futurs eclesiàstics, però, també, els dirigents laics, nobles i mercaders.  A Gavà, les primeres notícies d’una escola són de l’any 1310, data en què el bisbe visita Sant Pere de Gavà i tonsura tres estudiants, fills cabalers de famílies pageses benestants. En entrar a l’edat moderna, es va estendre l’acció educativa de l’església. L’any 1600 el bisbe de Barcelona va ordenar al rector de Sant Pere de Gavà que, “apres de vespres ho altra hora mes acomodada, fasse fer senyal ab una campana y convoque son poble a la isglesia al qual ensenye la doctrina apropiada”. Ens trobem, doncs, amb una llarga tradició local d’educació vinculada a l’església.

 La separació de la tutela eclesiàstica no arribarà fins al segle XVIII, el segle de les llums. A Gavà, la primera meitat del segle XVIII fou una època de creixement econòmic i demogràfic que propicià l’aparició d’unes nissagues benestants que controlaven l’Ajuntament i que van voler instituir una escola municipal pròpia. Eren ells qui, a través dels impostos municipals i de les quotes mensuals, pagaven els mestres, que ja no eren religiosos. El primer mestre del qual es té referència documental a Gavà és Miquel Bofill, l’any 1763. A més de mestre, també feia de pagès i vivia a la casa de la plaça Major que més endavant es coneixeria per ca l’Espinós. De fet el que s’ensenyava a l’escola en aquells moments era a llegir, a escriure i les “quatre regles. Amb això, aquells gavanencs benestants en tenien prou per administrar les seves hisendes, redactar els seus dietaris i portar els llibres d’administració de les confraries parroquials.

Els nens es passaven sis hores diàries a l’escola i no tenien vacances a l’estiu. Començaven a llegir amb les beceroles o cartells amb les lletres de l’alfabet, passaven al Cató (traducció catalana d’una compilació de sentències morals en vers i en prosa del moralista i gramàtic llatí del segle II, Dionisi Cató), i aprenien sobretot amb el “Fra Anselm” (del Llibre dels bons amonestaments, escrit per Anselm Turmeda el 1397). Com a obra més moderna usaven el llibre editat el 1749, Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixac, que es pot considerar el primer pedagog català d’època contemporània.

Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

dimarts, 11 de setembre de 2012

11 DE SETEMBRE DE 1922



El 1714 les tropes borbòniques van assolar la riba dreta del Llobregat i van protagonitzar diverses trobades violentes amb els sometents i les unitats de l’exèrcit català acantonades a la zona. En el transcurs d’una d’aquestes accions armades, les tropes enemigues van envoltar, assetjar i cremar una masia de Gavà. Uns mesos més tard, després que Barcelona fos vençuda l’11 de setembre, en un altre atac, van perseguir pagesos desarmats fins a l’ermita de Bruguers. Allà, l’exèrcit va capturar i executar els que s’hi havien refugiat a l’interior.

D’aquí que, per recordar els fets ocorreguts a Gavà, l’any 1922 es va decidir donar el nom de Màrtirs del Setge de 1714 a un carrer de Gavà. Els actes oficials del canvi de nom van tenir lloc l’11 de setembre amb diferents activitats, entre les quals l’actuació de l’esbart Ginesta i dels Pomells de Joventut. El nom es va mantenir fins al final de la Guerra Civil. Sota la dictadura del general Franco el carrer va passar a anomenar-se Calvo Sotelo. L’any 1979 es va recuperar un altre cop el topònim Màrtirs del Setge de 1714.

Actualment, a la plaça de Josep Tarradellas, entre la Rambla i el carrer Màrtirs del Setge de 1714, hi ha un monument en memòria de les víctimes del setge de Barcelona de 1714, obra de l’escultor Xavier Cuenca. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà