diumenge, 21 de novembre del 2021

DIA MUNDIAL DE LA TELEVISIÓ

AMG. Filmina disenyada per Joan Mitjans que es projectava als cinemes de Gavà

📺 L'aparell receptor de televisió va representar tota una novetat a les llars gavanenques dels anys seixanta. Tot i que es va incorporant poc a poc a l'espai comú de la casa, encara tardaria un temps a ser l'objecte omnipresent de l'actualitat i molts anaven a casa dels veïns o al bar per mirar-la. Fins i tot havia teleclubs!

Als aparadors de les botigues d'electrodomèstics els televisors compartien protagonisme amb els ràdio transistors portàtils i els tocadiscos. Aquests darrers, en aquell moment, encara els hi guanyaven la partida. La ràdio era present a les cases i als tallers, amb una gran oferta d'emissors i el tocadiscs era imprescindible als guateques que muntava la joventut als domicilis particulars. Tampoc podien competir amb les sales de projecció perquè, juntament amb el futbol i el ball, el cinema era un element important de socialització i el lleure més popular.

En aquella primera televisió només s'hi podia veure un canal -o cadena amb es deia llavors- (fins l'any 1966 no apareixerà TV2) i la programació, a més, estava limitada a poques hores al dia.

 

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

dimecres, 10 de novembre del 2021

QUARANTA-CINC ANYS DE LA GRAN VAGA DE LA ROCA

L’explosiva industrialització dels anys seixanta s’havia vist substituïda, a mitjan anys setanta, per una crisi industrial mundial, agreujada a Espanya per la crispació política del moment —el règim franquista s’esllanguia i les reivindicacions democràtiques abandonaven la clandestinitat. Aquest context va esperonar una nova consciència obrera, forta i activa, que va iniciar l’etapa més conflictiva després de la mort de Franco.


Durant l’any 1976 gairebé tres milions de treballadors i de treballadores de tot l’estat es van declarar en vaga i els polígons industrials del Baix Llobregat bullien d’excitació. En aquell moment Roca Radiadores era la segona empresa del país, després de SEAT. Només a la fàbrica de Gavà-Viladecans hi treballaven 4.700 operaris, molts dels quals vivien al Poblat Roca, un polígon d’habitatges assequibles fomentat per la mateixa companyia.

Els Roca havien promogut una intensa obra social a Gavà i Viladecans —escoles, instal·lacions esportives i culturals i l’hospital de Sant Llorenç— que intentava compensar els baixos salaris i les duríssimes condicions laborals. Tot i això, el malestar laboral sempre havia estat amatent i es va agreujar quan, a finals de la dècada de 1960, l’entrada d’accionistes nord-americans es va traduir en un canvi de model productiu i el desmantellament progressiu dels beneficis socials.

Amb aquest caldo de cultiu, el febrer de 1976 esclatava el conflicte entre empresa i treballadors per la manca d’acord en la negociació de l’actualització dels salaris. La desavinença va portar als treballadors de la fàbrica d’Alcalà de Henares a declarar-se en vaga, fet que va motivar la detenció d’alguns delegats sindicals i l’acomiadament d’un treballador. Ràpidament la revolta va ser recolzada per la plantilla de Gavà-Viladecans, amb una primera aturada de la producció que va durar quaranta-un dies.

La gran vaga de la Roca, però, va tenir lloc entre el novembre de 1976 i el febrer de 1977. En tornar a negociar el conveni, trenta-quatre delegats escollits pels treballadors van ser acomiadats; en resposta, els obrers van decidir encetar una vaga indefinida i denunciar els acomiadaments.


El de la Roca, fou un dels conflictes laborals més intensos i amb més repercussió de la Transició, no només per la seva durada — noranta-cinc dies—, sinó també per la forma d’organització dels treballadors —en assemblea, desvinculats dels sindicats i dels partits polítics— i per la forta repressió que van patir, tant per part dels cossos policials com de grups radicals d’extrema dreta.

 Com escriu Albert Alonso, coautor de “La vaga de la Roca, una generació després”, els treballadors feia mesos que s’havien estructurat en una organització de caràcter assembleari alternativa al Sindicat Vertical. Mentre va durar la vaga es convocaven assemblees al Poblat Roca, epicentre de les protestes, a l’església o a la muntanya, i totes les decisions es prenien a mà alçada, una forma d’organitzar la protesta que els va enemistar, fins i tot, amb les CCOO.

Per uns dies, i sense demanar permís, es van recuperar els drets de reunió, d’expressió, de vaga i de manifestació, que feia quaranta anys que estaven prohibits. L’ocupació de l’església i del Poblat, l’autodefensa davant la repressió policial —amb forats de bala a façanes i balcons inclosos—, les assemblees multitudinàries, la violència de l’extrema dreta; el suport social, cultural, jurídic i legal; els lemes i les consignes –”quan vagis a cagar, recorda’t de Roca”. Dos pobles i una comarca units davant d’un context de repressió i violència brutal.


I és que la solidaritat, tan enyorada ara, era el component més important de les lluites obreres. La lluita d’una empresa era la lluita de totes, i també la de la societat civil democràtica. La gran vaga de la Roca va rebre el suport de moviments ciutadans de tota mena: estudiants, associacions de veïns, artistes, intel·lectuals i organitzacions diverses, i fins i tot va tenir ressò a mitjans de comunicació internacionals.

Gairebé tres mesos després de l’acomiadament dels delegats, el gener de 1977, va començar el judici. La causa obrera fou defensada per joves advocats laboralistes del col·lectiu Ronda. La sentència fou un èxit parcial perquè reconeixia la improcedència dels acomiadaments, però oferia la possibilitat de substituir la readmissió per una indemnització, fet que va indignar el col·lectiu de treballadors, ja molt desgastat.

 Preveient el desànim general i la ruptura de la unitat en cas que la lluita s’allargués, el 10 de febrer es va prendre la decisió de tornar a la feina i posar fi als noranta-cinc dies de revolta. Va ser en una assemblea, com sempre, on 3.000 treballadors van expressar el seu vot a mà alçada. No podia ser d’una altra manera.


Vanessa Rodríguez Fornós 

Historiadora