divendres, 29 de juny de 2012

ELS ORÍGENS DE LA FESTA MAJOR DE SANT PERE

Fins fa poc temps la nostra societat era bàsicament agrària i el pas del temps estava marcat pels canvis d’estació i per les feines agrícoles. En un temps en què no hi havia vacances ni caps de setmana, les festes servien per interrompre les rutines i les tasques quotidianes i ajudaven a marcar el pas del temps. En el cas de les festes majors, són la supervivència de les cerimònies dedicades a celebrar  o l’inici o el final de la collita. 

És per això que la majoria se celebren en ple estiu, habitualment entre Sant Joan i Sant Miquel,  i coincidint amb la diada del sant patró. L’origen és, doncs, pagà. L’únic que va fer el cristianisme va ser adaptar aquests costums ancestrals i cristianitzar-los. Els pagesos gavanencs, que s’encomanaven a Sant Pere per tenir una bona collita, feien el mateix que havien fet abans els romans encomanant-se als seus genis i divinitats i, abans dels romans, els ibers.

Els actes en honor a Sant Pere s’iniciaven cada 29 de juny amb un repic general de campanes, seguit d’un ofici solemne. No cal dir que hi assistien les autoritats locals presidides per l’alcalde. Els actes religiosos de la Festa Major en honor del sant patró van ser els punts centrals de la celebració durant molts anys. No va ser fins a finals del segle XIX que s’incorporen les celebracions populars i comencen a introduir-se els balls amb orquestra i es basteixen per primer cop els envelats. 

 Benet Solina 
Arxiu Municipal de Gavà

dijous, 28 de juny de 2012

L'HOMOSEXUALITAT DURANT EL FRANQUISME

Durant el franquisme, les autoritats eclesiàstiques van exercir el control de la moral pública i privada, que incloïa una ètica sexual repressiva cap a qualsevol desviament sobre el model masculí i femení imperant. Durant aquest període l’homosexualitat era perseguida per l’anomenada Ley de Vagos y Maleantes. A Gavà, al llarg dels anys seixanta, Gil de la Pisa Antolín, doctor en Filosofia i Lletres per la Universidad Católica de la Habana, va escriure al periòdic local Brugués una sèrie d’articles de marcat caràcter homòfob com el fragment que reproduïm a continuació: 

"(...) El hombre, el varón, ese ser viril que se caracteriza por la masculinidad, se está convirtiendo en objeto de museo. (La raíz etimológica del varón está emparentada con la fortaleza; esto sólo ya dice bastante y explica muchas cosas). Recuero que, cuando estudiante, nos daban como característica fundamental diferenciadora entre la anatomía masculina y la femenina, la mayor abundancia de ángulos bruscos en el hombre y el predominio de los contornos suaves y curvilíneos en la mujer. Pues bien, cada día los ángulos masculinos son menos rudos y las curvas femeninas más quebradas. (Quizá sea fruto de la indumentaria). Suele ocurrir en las razas que degeneran. Así sucedió con los romanos y hubieron de venir la naciones bárbaras -de  las que nosotros somos retoños – a virilizar la raza culta.

Los hombres primitivos desahogaban su potente virilidad en una forma lógicamente primitiva con la caza y los ejercicios violentos. Los españoles de la Edad Moderna –nuestro siglo de oro- ejercitaban su virilidad en la lucha contra el peligro, en las conquista de ultramar y en la extensión mundial de las fronteras de la patria y de la religión en todos los continentes (...)"

Periòdic Brugués, 24 de febrer de 1963

dijous, 21 de juny de 2012

SOCIETAT CORAL LA IGUALTAT


La més veterana de les entitats gavanenques, la Societat Coral La Igualtat, va actuar per primer cop el 28 de desembre de 1881 amb motiu de l’arribada del primer tren a Gavà i la inauguració de la Rambla. Des d’aquell moment, el cor va actuar  ocasionalment, però no es va constituir legalment fins a 1895. L’inspirador de la coral gavanenca va ser Josep Anselm Clavé i el lloc triat com a seu va ser el Cafè del Centre, on eren acollides de manera altruista totes les activitats de caràcter liberal i popular que es produïen a la població.

Els seus components es reunien per assajar dos cops per setmana i les inversions necessàries perquè tirés endavant sortien de les butxaques dels interessats que, en un primer moment, pagaven una quota de 50 cèntims mensuals, quantitat considerable per a l’època. D’acord amb els postulats de l’Associació de Cors de Clavé, es va crear una mútua de socors que aquell temps va ajudar a moltes famílies de cantaires que estaven en necessitat.

Seguint la gran vocació musical dels seus membres, la Igualtat es va lliurar a una intensa activitat que després de tants anys, avui encara continua activa. L’entitat mai ha deixat de prendre part a les tradicionals cantades de caramelles i ha fet gran quantitat d’actuacions per diverses poblacions i col·laboracions amb altres grups locals. 

Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà 

divendres, 15 de juny de 2012

TAL DIA COM AVUI.... TRASLLAT I ENTRONITZACIÓ DE LA MARE DE DÉU DE BRUGUERS

El 15 de juny de 1509 l’Ilm. Dr. Enric de Cardona, bisbe de Barcelona, després d’haver reconciliat la dita capella del Sitjar d’algunes profanacions fetes en temps de guerra, i cel·lebrar la Santa Missa, revestit de Pontificat traslladà processionalment la Vera Imatge de Brugués al dit lloc amb assistencia de molts sacerdots, dels senyors barons del Castell En Francesc Geroni March i el seu germà en Lluis, dels Prohoms i Jurats de Gavà, de les quatre processons, la de St. Pere de Gavà, la de St. Climent de Llobregat, la de Sant Cristofol de Begues i la de Ntra. Sra de Castelldefels i de gran multitut de fidels essent colocada per el Sr. Bisbe amb molta solemnitat, honra i veneració al altar que avui ocupa” (...)

En l’any 1627 aquelles parroquies recordaven encare aqueix gran aconteixement anant a Brugués amb processó a cel·lebrar el dia 8 de setembre una solemníssima festa, que continuà amb alguns intervals fins l’any 1877, restablir-la en 1890 els de Gavà que hi anaven en romeria en aquella diada de setembre. Avui encara aquelles quatre parroquies servant la pietosa costum dels seus vant-passats es creuen en el deure de visitar la Mare de Deu de Brugués, cumplint-lo els de Gavà el dilluns de Pasqua de Ressurrecció, els de Sant Climent el Diumenge de pasqüetes, els de Begues la diada de l’Assenció, i els de Castelldefels els dilluns de Pasqüa Granada, cel·lebrant-hi solemnial ofici en aquelles diades”.


Mossèn Joan Baranera
Historia de Ntra. Sra. De Brugues, 1922
                                                                                                                                           

dimarts, 5 de juny de 2012

ARA FA CENT ANYS… DEL NAIXEMENT DE CONXA NAVARRO LÓPEZ

Conxa Navarro López, va néixer a València l’any 1912, ara fa cent anys. Va arribar a Gavà amb la seva família quan tenia dotze anys i de seguida s’hi va adaptar. Ella tirava per a modista i brodadora fins que una pel·lícula li va canviar la vida:

“Un dia vaig veure Los milagros de Lourdes, una pel·lícula que donaven al Casino. Llavors vaig dir: “Jo vull ser infermera”. Així que vaig estudiar infermeria per capritxo.

De nit treballava d’infermera a la fàbrica Dubler, situada entre Sant Boi i Viladecans. Hi anava amb cotxe de línia. De dia treballava a casa. Al principi, donava una injecció a la setmana. Després va començar a venir més i més gent. Va arribar un moment en què jo era l’única infermera a Gavà i ja no donava l’abast. Treballava nit i dia.

Hi havia nits que em llevava cada hora o hora i mitja perquè venien clients de metges o practicants de Barcelona i com que aquests anaven a dormir a Barcelona, pues si els seus clients els necessitaven em venien a buscar a mi. Jo els deia als serenos: “Per favor, pregunti si són clients meus, perquè si no són clients meus, jo no puc treballar tant”. Vestir-me, despullar-me, vestir-me... sense dormir. De vegades els serenos em venien a buscar amb la família. Havia arribat a anar fins a les masies, a Bruguers... A tot arreu anava. Al principi hi anava amb bicicleta. Vaig caure setze vegades. Quan venia un carro deia: “Pari el carro! Pari el carro!”. Sempre anava amb els genolls malament i les mitges totes recosides per la meva mare, que per dintre hi posava uns pedacets. I no era com ara, que tothom té pessetes, llavors no en teníem gaires. Després, sort que vaig tenir un cotxet”.
   
Testimoni de Conxa Navarro, Gavà, 2000