dilluns, 29 de juny del 2020

COLOSAL ESTRENA PER FESTA MAJOR DE LA PEL•LÍCULA “APACHE” AL CENTRE CULTURAL DE GAVÀ

 DEL 28 DE JUNY AL 3 DE JULIOL DE 1955.

 
AMG. Col·lecció Jaume Mitjans. Any 1955

Un film estatunidenc projectat en tecnicolor. “Apache” va ser interpretada per l’actor Burt Lancaster  (Oscar al millor actor 1960 per “Elmer Gantry”), protagonista de pel·lícules com “Vera Cruz”, “L’home d’Alcatraz”, “El falcó i la fletxa”, entre tantes, i per l’actriu Jean Peters, una dona de les més importants del moment i que va formar part de grans pel·lícules com “Niàgara” i “Viva Zapata”.

Dirigida l’any 1954 per Robert Aldrich (“Dotze en el patíbul”, “El vol del Fènix”), la pel·lícula és un western que tracta d’un indi apatxe —últim guerrer de la seva raça— que vol tornar al seu poble per ser granger i que és capturat i enviat a la reserva d’on aconsegueix escapar; llavors, comença una persecució...

Va ser una de les primeres obres en què el protagonista era un indi i amb la qual es va voler transmetre al públic la visió més humana i comprensiva dels natius que durant molts anys havien estat sotmesos a la tirania del poble americà. La pel·lícula va aconseguir un gran èxit.

 A Espanya eren anys de censura. El cinema formava part d'una propaganda ideològica en què els valors patriòtics eren molt forts. En aquesta restricció, l'Estat va imposar el doblatge de totes les projeccions al castellà i no en un altre idioma. La primera pel·lícula que va ser traduïda al català va ser la francesa "Draps i ferro vell" l'any 1933 (abans del domini franquista). Durant el període de dictadura, van existir alguns intents de projectar pel·lícules traduïdes, però va ser anys més tard, amb el naixement de la Televisió de Catalunya (anys 80) quan es va poder realitzar. Actualment, "Apatxe" es pot veure en versió catalana.

 Podeu veure una petita ressenya de la pel·lícula en aquest enllaç: 
www.youtube.com/watch?v=EQ0m6OiobMU&t=6s

 

diumenge, 14 de juny del 2020

UNA CARTA COMERCIAL DE JUST TUTUSAUS

AMG. Carta comercial. Fons Família Tutusaus. Any 1943

Molts encara recordaran o bé hauran sentit a parlar de la gana i les penúries passades per l’escassetat i mala qualitat dels productes alimentaris els anys que seguiren a la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). És en aquest context que en els primers anys del franquisme es va arribar a popularitzar la caricatura del botiguer trampós de postguerra que enganyava en el pes, aigualia la llet o que venia les llenties corcades i barrejades amb pedretes.

No tots, però, feien el mateix. Tanmateix, es podien trobar comerciants que pensaven en la clientela i que vetllaven per la qualitat dels seus productes. Aquest és el cas de Just Tutusaus Urpí (1890-1979). La prova d’això, la descobrim en un document seu de l’any 1943. Es tracta d’una carta comercial que ens permet apreciar els tripijocs que es feien, també, en el comerç del vi.

AMG. Fons Família Tutusaus. Any 1949
Just Tutusaus era fill d’Olesa de Bonesvalls on feia de pagès i de productor i corredor de vins. Casat amb Concepció Ventura, també d’Olesa, van tenir quatre fills: Nicolau, Joan –que va morir al front de l’Ebre—, Josep i Pilar. Diversos van ser els motius que a principis dels anys trenta van portar la família a establir-se a Gavà. El principal va ser que a Olesa eren arrendataris de les terres de cultiu i a Gavà les podien adquirir en propietat. D’altra banda, Nicolau, el fill gran, patia una bronquitis crònica i li calia un canvi d’aires. A més, un entorn dinàmic els podia oferir noves oportunitats laborals i de negoci.

Just va comprar terres a Les Sorres i a Les Massotes i un solar —als Vilardaga— al capdavall del carrer Major. Allà s’hi va fer construir la casa, i als baixos hi va obrir un establiment de venda de vi i carbó, conegut per bodega Nicolau, que va prendre el nom de la casa pairal d’Olesa. Va adquirir un altre solar a la cantonada amb el carrer d’Artur Costa. El va destinar a criar animals i durant un temps hi va tenir vaques i en venia la llet. Encara va adquirir una darrera parcel·la al carrer Major (núm. 2) que va destinar a habitatge per a la filla Pilar i la seva família.

Tanta era la popularitat de l’establiment que durant una bona colla d’anys tothom anomenava l’actual plaça de mossèn Jacint Verdaguer, on es trobava l’establiment, com la de cal Nicolau.

AMG. Tarja bodega. Fons Família Tutusaus
Tornant al document. Just Tutusaus rep resposta de Santiago Llinàs, de Vilafranca del Penedès —el seu proveïdor de confiança de vinagre—, a una petició d’analitzar al seu propi laboratori un parell de vins que vol comercialitzar. El resultat no pot ser més sorprenent: el vi blanc està rebaixat, i el negre és el mateix blanc “tenyit” amb colorant.El comentari final de l’informe tècnic de l’expert no deixa cap dubte sobre l’honradesa de l’elaborador d’aquests vins: “... sin duda alguna que este sujeto sabe bien lo que toca y es individuo de cuidado”.

El Just era una persona seriosa i estricte, tant com emprenedora, que coneixia bé el seu negoci i que no es deixava engalipar fàcilment, i molt menys per un “sujeto” com aquest que pretenia donar-li gat per llebre. Habitualment ell mateix anava en carro a buscar el vi a la Terra Alta, al Penedès o al Garraf que en arribar traspassava a les tines de l’espaiosa bodega Nicolau.

AMG. Fotografia de Just Tutusaus. Autor: Joan Mitjans
En aquells anys, a Gavà, junt amb la bodega Nicolau, hi havia una quinzena d’establiments més que es dedicaven, principalment —alguns també oferien carbó—, a la venda de vi i licors a granel. El servien d’unes botes de fusta plenes de les diferents varietats i el client havia de portar l’envàs i el vinater mesurava el vi amb unes mesures de llautó. Tot i que avui dia ho podem trobar sorprenent, era habitual que els pares enviessin la canalla de la casa a buscar-ne una garrafeta. Podem recordar les bodegues que regentaven Maria Amat, Jacint Coromines, Josep Escala, Eugeni Guinot, Antònia Masferré, Gabriel Pons, Angel Verge, Tomàs Solé, Josep Surià o Nicasi Satllari, entre d’altres. De tots aquells establiments, només ha sobreviscut al pas del temps el celler La Vinya, de la família Verge, fundat l’any 1929 i que havia estat establert a la Rambla i al carrer de Salvador Lluch, abans de l’actual plaça de la Pagesia.

El Just, que era l’ànima de la bodega, va decidir tancar l’establiment quan l’obertura de  l’economat de la fàbrica Roca va enfonsar el negoci del vi a granel —la tina gran va anar a parar al magatzem de vi i licors que el Bové tenia a l’American Lake. Un cop acabada l’activitat vinatera, el seu fill gran va decidir muntar una granja de cria i engreix de pollastres i un lloc de venda en el mateix indret. Uns anys després encara hi va haver un darrer canvi d’orientació empresarial: un forn de pa. Van aprofitar l’experiència de la seva esposa, Maria Esteve, que ja havia regentat el forn familiar De la Penya, el més emblemàtic d’Olesa, i que coneixia bé el negoci. El Nicolau i la Maria van arribar a establir una fleca al passeig de Joan Maragall, arran de l’edificació dels pisos de la CYRSA i la puixança d’aquest nou eix comercial. A mitjans dels setanta van vendre el negoci i el forn Nicolau va esdevenir forn Cruz, avui també desaparegut.

 
Benet Solina
Arxiu Municipal de Gavà

 

divendres, 5 de juny del 2020

RECORDANT ELS AUTOCINEMES: DE CINEMES D’ACCIÓ I RODES...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977
De petita m'agradava mirar les pel·lícules del cinema d'estiu que es veia des de la finestra de casa de la meva àvia. Era just a la mateixa cantonada del carrer, al barri del "Cerro del àguila" de Sevilla. El cinema es deia Casablanca i s'havia construït envoltat d'edificis. Com que era a l'aire lliure, molta gent que hi vivia a prop podien aprofitar i passar una bona estona veient una projecció des de casa. Allà hi vaig veure per primera vegada una pel·lícula que semblava ser d'última generació: els personatges es reduïen i entraven en una càpsula espacial dins del cos humà per curar una malaltia, amb llums que s'encenien i parpellejaven, amb petits sorolls d'allò que semblava ser una computadora.

Les projeccions eren de tota mena, musicals amb Gene Kelly i Ginger Rogers, de gàngsters amb Humphrey Bogart —sempre en blanc i negre—, bèl·liques com "Dotze en el patíbul" o "Senders de glòria" amb Kirk Douglas com a protagonista d'aquesta última. I el que és millor, les pel·lícules còmiques amb Louis de Funes amb el seu paper de "gendarme" o Peter Sellers com a inspector Clouseau, i David Niven com a lladre a la “Pantera Rosa”. Amb aquests còmics no podies parar de riure en cap moment. Les riallades dels assistents es podien sentir des de fora al carrer... 
AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1970
Al voltant del cinema s’hi aplegaven els petits xiringuitos ambulants on es venien pipes de carabassa, fruita fresca, tramussos i paquetets de xufes. La gent s'anava acumulant en una petita cua per comprar-hi. També es podien adquirir cigarrets en paquets o per unitats i senties dir a més d'un a la botiguera: "Em despatxa dos Celtes?"... Va ser una llàstima que als anys 80 s'enderroqués per fer-hi habitatges, ja que els murs que envoltaven aquest edifici havia viscut moltes històries increïbles.
 
  
AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1972
Des de 1967 el meu pare treballava a Catalunya a l'antiga fàbrica tèxtil Crilenka, ubicada al Prat. Anys després i estalviant molt, vam poder comprar un cotxe de segona mà —un Seat 124 de color groc— i ara ja podíem viatjar a veure la família cada estiu. Eren dies molts bons... Jo, tot just arribava a casa l'àvia, anava de pressa a la finestra a veure la cartellera del cinema. De seguida, el meu pare em seguia amb un got de llet fresca a la mà (era el nostre senyal) i, envaït per la nostàlgia del moment, començava a explicar-me les seves peripècies i de com de mosso havia treballat d'aiguader al cinema. El seu company, que era de la mateixa edat, era l'encarregat d'anar suggerint a les parelletes que entraven quina era la distància de proximitat que podien tenir i com havien de seure a la cadira. Ho tenien molt organitzat. No és que no tinguéssim la resta de sales de cinemes obertes, però és que el bon temps invitava a veure les projeccions a l’aire lliure i aprofitar aquell moment per parlar amb uns i altres, prendre alguna beguda i passar una bona estona entre amics, sempre que no vingués el vigilant, esclar...

El teatre i el cinema en aquells moments eren les principals formes de gaudir, juntament amb les fires que s’organitzaven. El cinema estava molt ben considerat i d’aquí l'augment d'aquests espais per totes les ciutats i pobles. A més, era un lloc molt visitat, perquè les pel·lícules s'esperaven amb molta il·lusió, i sempre a la taquilla se sentia dir: "Gran peliculón, fantàstica". Sempre eren les millors...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977
    A Gavà, el primer cinema va començar a funcionar l'any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules. Quan arribaven els mesos calorosos de l'estiu, les pel·lícules es projectaven al carrer, a la façana de l'edifici del davant. Anys més tard, als anys trenta, a "Cal Tragabales", a la rambla de Salvador Lluch, també s’hi projectava cinema a la fresca.

 
Molt temps després, amb sorpresa, vaig començar a veure notícies que obrien cinemes on podien entrar vehicles. Vaig pensar que era una passada poder veure la pel·lícula des del cotxe, en família. Mai hauria cregut que això s'hagués pogut fer, semblava més dels americans i no cosa nostra, però l'any 1977 es va inaugurar el primer autocinema a l'autovia de Castelldefels. Allí, molt a prop de casa, va ser on es van projectar pel·lícules tan importants com "Frenesí", dirigida per Alfred Hitchcock. Malauradament, aquest autocinema, amb l'arribada dels vídeos i d’altres formats, va tancar al cap de pocs anys.
 
En aquest transcurs de temps, al món del cinema han estat moltes les pel·lícules que han fet petits homenatges a aquesta mena d'espais d'oci i esbarjo per a la família. En projeccions com "Al rojo vivo", "Retorn al futur III" o "Els Picapedra", amb cotxes sense rodes, la imatge d'una pantalla gegant a l'aire lliure va ser-ne un dels protagonistes. 
 
    Aquest boom del sector de l'autocinema va anar canviant al llarg del temps i pocs van poder sobreviure a les noves tecnologies i, sobretot, al nou públic exigent. Ara, sembla que aquesta pandèmia en què estem immersos els està donant més oportunitats. El canvi ha estat radical, ja que estan ressorgint amb les fases de desescalada. Els propietaris estan reinventant-se amb l'essència i enyorança dels anys passats. Caminen cap a una nova normalitat en benefici de la cultura i l'espectacle.
 
    Tothom podria pensar que aquest tipus de cinema amb rodes aniria destinat més a l'assistència de parelletes i de petits grups festers, un tòpic molt estès. Però la realitat és que en temps d'anar a una nova normalitat ens hem de desfasar per tornar a "enfasar-nos" en noves situacions. Sí, sí, ara podrem comprovar-ho nosaltres mateixos i tornar a gaudir d'aquest nou format, que esperem que vagi en augment, i tenir l'oportunitat de visitar-los perquè seria una diversió assegurada...

    I ara, al més pur estil de GREASE... comencem... LLUMS, CÀMERA I ACCIÓ!

   M. Carmen Carbonero
   Arxiu Municipal de Gavà

 

dijous, 4 de juny del 2020

LA EPIDEMIA PALÚDICA DEL BAIX LLOBREGAT 1918-1926 (3)

 

AMG. Marge del Llobregat, anys 30. Fons i autor: Martí Sabatés
La epidemia se extendió en 1918 y se dio como extinguida en 1926 como tal, las administraciones tardaron más de dos años en reaccionar, prácticamente tres, hasta que se decidieron a poner en marcha las acciones y protocolos necesarios para erradicar la misma. Quedó evidenciado una vez más, que el cultivo del arroz y los condicionantes para su cultivo favorecieron la expansión de la enfermedad a medida que se extendía su cultivo y desapareció proporcionalmente a la desaparición del cultivo arrocero. Un gran desconocimiento de la enfermedad y la ausencia de intercambio de información entre los diferentes municipios, más preocupados en negar la mayor, ayudaron en primer término a una lucha ineficaz contra la enfermedad. De ahí la constante presión de organismos superiores sobre los mismos para que aplicasen las medidas sanitarias adoptadas y sobre todo mantuviesen a estas instancias informadas en tiempo real de la evolución de la epidemia en sus respectivos municipios, tal y como atestigua la correspondencia oficial consultada.

El cultivo de arroz fue el comburente esencial para la propagación de la enfermedad junto con el combustible que suponía las lamentables condiciones que presentaban las tierras bajas de la comarca. Solo el temor de que la epidemia alcanzase el núcleo capitalino aceleró las medidas contra la enfermedad, a tenor de la preocupación reflejada documentalmente por el Ayuntamiento de Barcelona. Sumemos además los intereses lúdico-privados que favorecieron la intensificación de la enfermedad. Las tierras más altas del plano se estaban reconvirtiendo en lugares de veraneo para las clases pudientes de la capital, siendo un atractivo especial las inmensas playas de la fachada litoral, por consecuente la enfermedad no ayudaría a intensificar esta actividad económica, dando lugar al fantasma de la fuga de inversión en este sector urbanístico que veía un nicho de oportunidad en la construcción de segundas residencias para el verano. 

Existieron precedentes que nadie tuvo en cuenta, incluyendo la coincidencia de anteriores brotes con el cultivo del arroz en la misma zona. La carrera por atraer inversión a los diferentes municipios trajo consigo la ocultación de datos esenciales para haber podido luchar más tempranamente contra la enfermedad. La casi nula implicación de los municipios con núcleo urbano en tierras altas por encima de la carretera nacional y que solo compartían termino municipal en las tierras bajas, siendo los verdaderamente implicados, aquellos municipios donde todo su término municipal incluido el núcleo estaba situado en las tierras bajas del plano, como fueron El Prat de Llobregat y Castelldefels. El resto de municipios llegaron incluso a negar públicamente lo sucedido valiéndose de medios en prensa y personajes locales como demuestran los documentos consultados.


Mientras la desidia se aposentaba en las administraciones, la enfermedad golpeó duramente a los agricultores, carabineros y demás habitantes de las zonas afectadas. Las tareas de cuantificación e impronta de la enfermedad fueron inexactas al no contabilizar la población no laboral. Estoy convencido que la enfermedad no hubiese desaparecido, pero si las terribles consecuencias acaecidas a partir de 1918, de haber tenido en cuenta los antecedentes de la zona y las lamentables condiciones de vida de los pobladores de la comarca, casi todos agricultores. Así lo refleja el “Proyecto de Riegos del Llano de Castelldefels” de 1912,3 consultado en el Archivo Municipal de Castelldefels, en la memoria del mismo, apartado “Justificación”, hoja nº 3 dice:

El mencionado “Proyecto de Riegos para el llano de Castelldefels”, de 1912, se encuentra en custodia en el Archivo Municipal de la ciudad de Castelldefels, el mismo carecía de ficha en el momento de su consulta por estar pendiente de catalogar, pero se encuentra disponible para su consulta. Disponible ficha de factura propia.

En el censo de 1900 último publicado figura Castelldefels con las siguientes cifras:

Número de habitantes 289, de ellos saben leer solo, cuatro, y escribir cien y no saben leer ni escribir 185, es decir que aproximadamente los dos tercios de los habitantes de una población que dista unos 15 kilómetros de Barcelona no saben leer ni escribir, esto prueba la inferioridad total y relativa así en punto á riqueza como á mentalidad del pobre y mísero poblado de Castelldefels

Denunciando que el resto de ayuntamientos de la comarca focalizaron el brote sobre el municipio del Prat del Llobregat, alejando la mala propaganda de los suyos, como así demuestra la memoria popular que me trajo a este estudio “Aires del Prat”. Expresión para referirse a las tierras de este municipio, pero lo cierto es que a tenor de las evidencias desprendidas de las documentaciones consultadas, -que se encuentran en los diferentes archivos municipales del resto de municipios a los que he tenido acceso-, la mejor expresión para referirnos coloquialmente a lo sucedido sería “Aires del Baix Llobregat”.

En la actualidad, la ciudad del Prat de Llobregat está amenazada por la posibilidad de sufrir graves inundaciones. Las lluvias torrenciales que acompañan según que épocas esta parte del litoral, la baja cota de los terrenos sobre los que se asienta un tercio de la Delta del Llobregat y las tenues, aunque a veces fuertes pleamares dadas las características del Mediterráneo, son sus principales enemigos.

El nivel freático de la ciudad se encuentra escasamente a un metro por debajo de la altura media de la misma. Gracias a fuertes inversiones en infraestructuras la ciudad se encuentra protegida de las crecidas del río, que en tiempos anegaban los campos del llano cuando este aún no estaba domado. La ciudad se encuentra surcada por canalizaciones y conductos que intercomunican las vías de drenaje de la forma más eficaz que permite su ortografía, pero el calentamiento global puede acarrear que el aumento de temperatura sustituya como comburente al cultivo del arroz ocasionando nuevos brotes de Paludismo, al mejorar las condiciones de propagación del agente trasmisor, el mosquito “Anópheles”.

 Francisco Javier Rodríguez Maldonado

 Para saber más:

ANDREU DE PALMA, Pare: Prat de Llobregat, Ensayo Histórico. El Prat de Llobregat, Ayuntamiento del Prat de Llobregat. 2009.

PLANAS I TORRES, Ramón: El paludisme al Prat de Llobregat, del 1918 a 1925. GAVA, Ed. Museo Municipal de Gavà, 1983.

EN TEMPS DE CORONAVIRUS (3). EL PASSEIG DE JOAN MARAGALL

 

AMG. Fotografia façana cinema Maragall, any 1977

Un cop urbanitzat, a mitjans dels seixanta, el passeig de Joan Maragall no va passar massa temps perquè als baixos dels nous edificis s’hi comencessin a establir comerços de tota mena i esdevingués una nova zona comercial i d’esbarjo de Gavà, la primera important fora del centre històric que conformava l’eix mercantil de la Rambla i els entorns del carrer de Sant Pere i de la plaça Major.

L’activitat econòmica i comercial d’aquells anys s’havia accelerat amb el creixement de la població i de la trama urbana. La urbanització d’aquesta zona representava un nou  model d’expansió construït al voltant d’un gran espai públic, amb un passeig central envoltat d’edificis d’alçada i, en aquell moment, amb les voreres més amples del poble. Aquesta configuració va afavorir l’establiment de locals comercials a gairebé tots els edificis. El nou model de creixement que combina l’habitatge amb el comerç, els serveis i l’esbarjo va tenir continuïtat en el disseny de l’avinguda Diagonal, pocs anys després.

Durant els anys setanta, el passeig Maragall va representar la modernitat i el dinamisme local i, sempre que en tenia ocasió, l’Ajuntament de Gavà en feia bandera. Ho podem constatar en els monogràfics locals de la premsa de l’època on apareix esmentat i fotografiat amb molta freqüència. En aquest mateix sentit, quan l’any 1974, en una enquesta de l’Ajuntament adreçada a la ciutadania, es pregunta sobre l’enllumenat públic, trobem aquesta sorprenent resposta: “Habría que matizar... Paseo Maragall recuerda la ciudad lumière, y sin embargo, en zonas de Las Colomeras no funciona la luz mas que unes 15 noches al año”. En el darrer apartat de l’enquesta, a la pregunta “Què és el que més li agrada de Gavà?”, la resposta majoritària correspon al passeig Maragall: “Algunos, luego de señalar esta preferencia, añaden su personal criterio: es una maravilla, pudo haber sido más largo, etc.” Queda clar que el passeig va esdevenir un símbol tant per al consistori com per a la resta de gavanencs.

Una de les principals novetats que va oferir el passeig als gavanencs van ser unes galeries comercials. Les Galeries Maragall, junt amb les de cal Pim Pam, van ser els primers espais d’aquestes característiques a la nostra població. Es tractava d’un passatge interior on es podia trobar una petita diversitat de comerços: sabateria, òptica, barber o la cooperativa Impulso que es dedicava a la reparació de calçat, entre d’altres. Durant un temps, un dels locals va acollir la seu la Unió de Botiguers de Gavà.

Així mateix, per tal de donar servei a la creixent població que anava ocupant l’expansió de Gavà cap a l’oest, s’hi van establir un parell d’entitats d’estalvi. Primer, la sucursal de la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona (Caixa de Catalunya) i, més endavant, l’oficina del Banc Central, en el mateix emplaçament que el Santander ocupa actualment.

L’edificació dels pisos de la CYRSA preveia la construcció d’un cinema per iniciativa dels mateixos empresaris de la resta de sales de projecció del poble que, ja l’any 1962, aprofitant l’època daurada que estava vivint el cinema, van començar a ampliar i modernitzar la seva xarxa, i van obrir el cinema Kursaal a la carretera a Santa Creu de Calafell, a prop de la Rambla.

El Cinema Teatre Maragall es va inaugurar l’octubre de 1968 i de seguida es va considerar una de les millors sales de la comarca. El nou equipament, a més de l’habitual programació de cinema, va acollir les més prestigioses companyies teatrals del moment i va oferir concerts d’artistes de primer nivell.

AMG. Programació de Festa Major Sant Pere, any 1977

 

Si fem un ràpid repàs de les botigues i comerços del passeig Maragall d’aquells primers anys, podem assenyalar:

A la banda de muntanya: Venda d’automòbils i recanvis B. Sanchís, Hules Ferrer, Electrodomèstics Hogar Automatic, Muebles Avenida, Taller elèctric i mecànica general de cotxes. A la banda de mar: Alimentació i bodega Eparza, Perruqueria Lolita, el popular bar Parada, que avui en dia encara porten els mateixos propietaris amb el nom de Pequeño Mundo. A la cantonada amb el carrer de les Colomeres i arrambat al transformador elèctric, hi havia un quiosc regentat per un invident que venia llaminadures i cupons, i als baixos dels blocs de la CYRSA, un forn de pa, el bar bodega Los Porrones, la ferreteria Martí i una farmàcia.