divendres, 15 de novembre del 2019

ADELITA BARBERÀ, UNA MESTRE QUE ENSENYAVA A VIURE



Un diumenge d’hivern del febrer de l’any 1911 naixia en una casa humil de Sabadell una nena que estava cridada a ser una de les mestres més reconegudes de Gavà durant els anys centrals del segle XX. El seu nom era Adela Barberà Jiménez. Al cap de poc temps del seu naixement, la família va emigrar a ultramar per establir-se a Camagüey, al centre de Cuba, on la petita Adela va rebre una educació plena d’estímuls. Per una banda, la seva infantesa i adolescència es va veure nodrida per un ambient artístic i obert, perquè els seus pares van començar a treballar a les ordres de l’empresari català Joan Guarch Milà en el segon teatre més important de Camagüey: el Teatre Avellaneda. Per altra banda, també va rebre educació reglada a l’escola mixta San Agustín de la mà d’una professora exigent i atenta que recordaria de per vida, la seva estimada Amanda Monreal Valdivieso.
 
Essent molt jove, va conèixer Manolo Buisán Serrador, un barceloní tretze anys més gran que ella, que el 1931 va anar a passar una temporada a Camagüey. En retornar Manolo Buisán a Catalunya, van començar una relació epistolar de dos anys que va acabar en proposició de matrimoni. Es van casar per poders el 8 de maig de 1933 i al cap de pocs dies, Adela Barberà va embarcar-se en el transatlàntic Cristóbal Colón que, després de fer escala a Nova York, la duria fins a Bilbao. Allà l’esperava el seu espòs que l’acompanyaria amb tren fins a casa dels seus pares, que feien de porters a la fàbrica de velluts de can Serra Balet, a la carretera de Santa Creu de Calafell de Gavà..

 

En algun moment de la dècada dels 30, Adela Barberà va decidir obrir un petit centre educatiu a Gavà, seguint l’exemple de la seva mestra cubana. I ho va fer, d’entrada, a la mateixa porteria de la fàbrica. Entre alguns dels seus primers alumnes hi havia els dos germans petits de Cal Sobrall, Maria i Ròmul Campmany, que es convertirien en amics incondicionals de la mestra. També assistien a aquelles primeres classes Carme Farran, Teresa Guxens i Maria Torrents. Nens i nenes s’aplegaven a la mateixa aula amb total normalitat, tal com preconitzaven els ideals de coeducació que es van posar en marxa amb l’Escola Moderna i que van tenir la seva més gran implantació durant la IIª República. A causa de les reduïdes dimensions de l’escola de l’Adelita, el tracte era molt amable, gairebé familiar, però això no impedia que la professora fos exigent i comencés a guanyar fama de preparar molt bé els seus estudiants.

Aquest va ser l’inici d’aquest petit col·legi que ja en els seus primers temps va haver de fer front a l’esclat de la Guerra Civil espanyola i, tres anys més tard, al començament del règim franquista, un règim que en línies generals va comportar un gran retrocés en l’àmbit de l’ensenyament. El maig de 1939, les escoles oficials de Gavà –el Col·legi Salvador Lluch, les Monges i el Sagrat Cor–van haver de tornar a posar els crucifixos a les aules, cerimònia que va significar l’inici d’una estreta relació entre els col·legis i l’Església. Aquesta relació passava principalment per obligar els estudiants a assistir a missa setmanalment i a fer un seguiment d’aquesta assistència amb conseqüències en l’expedient acadèmic.

Així mateix, els alumnes havien de cantar l’himne del “Cara al Sol” a l’inici de la jornada escolar i s’establia una rígida separació entre l’ensenyament dels nens i el de les nenes. Si bé les escoles de Gavà van complir totes aquestes normes, el centre semiclandestí de l’Adelita va aconseguir passar per alt moltes de les imposicions del règim. En un pis petit al carrer Salvador Lluch, on s’havia traslladat ja abans del 1940, l’Adelita continuava ajuntant a la mateixa aula nens i nenes de diverses edats que aprenien els primers rudiments de gramàtica, aritmètica i geografia, entre d’altres matèries. Els estudiants, entre els quals hi havia Pepi Parcerisa, Avel·lina Coll, Vicenç Zurriaga, Josep Larruy i Jordi Planas, podien gaudir d’una certa llibertat en comparació a les altres escoles i també de les excursions i les classes a l’aire lliure que programava l’Adelita. Així, per exemple, un dia de començaments de juny de 1948 la mestra es va endur una dotzena d’alumnes a la Fira de Mostres de Montjuïc per veure com seria la futura televisió. Als anys 40 i 50 també van visitar el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, la processó del Carme del Garraf, el Corpus de Sitges, el Cau Ferrat, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, la Colònia Güell i els voltants muntanyosos de Gavà.

Però més enllà de les sortides i dels coneixements acadèmics, bona part dels alumnes que van passar per les seves classes recorden l’Adelita com un exemple de persona oberta i valenta, entregada als altres i que els va ensenyar a viure. Molts d’ells afirmen que els va ensenyar a no tenir por i a demostrar iniciativa, una actitud que certament anava en contra de l’ambient tancat d’aquell sistema político-social.

Com que la mestra no disposava del permís oficial per impartir classes, les autoritats van fer-li tancar el centre l’any 1954. Tan sols li van permetre de tenir nens i nenes de menys de sis anys. Amb el temps, però, a partir de classes de repàs i de lliçons a veïns i a amics va aconseguir tornar a ensenyar estudiants de fins a 14 anys. Amb diverses interrupcions, doncs, el centre de l’Adelita va estar obert fins a la dècada dels 80. El final de la seva trajectòria com a professora va estar plena d’homenatges i obsequis dels seus alumnes que fins i tot van regalar-li un viatge a Camagüey. Adela Barberà va morir a Gavà el 3 de març de 1999 i reposa al cementiri d’aquesta població al costat del seu espòs. 

Eva Comas Arnal