divendres, 28 d’octubre de 2016

SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?

En el meu temps, la mort d’una persona, a més d’una dolorosa pèrdua per a la família, també li comportava un fort trasbals, ja que durant cert temps influïa en la seva conducta pública i social, perquè en aquest aspecte era imperatiu el seguiment d'unes normes que dictaven el que se’n deia «estar de dol».
 
Aquesta nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre a totes les peces de vestir. 
 
Els homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana, brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata, mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color. 
 
Les dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap. 
 
Quant als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides amb les clàssiques penyores negres. 
 
Per no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes, camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els populars “Tintes Iberia”.


Antoni Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

EL NOSTRE PATRIMONI: LES CASES D'EN CUYÀS


Foto: A. Gabernet
A finals del segle XIX, en Josep Cuyàs Ribó, un acabalat terratinent, va actuar com a promotor en la construcció d'un conjunt d'habitatges al carrer del Cap de Creus, que van ser adquirits, entre d'altres, per pagesos de classe mitjana. 

 D'aquests edificis cal destacar-ne les obertures formades per arcs rebaixats a la façana, els balcons amb baranes de ferro i la barana del terrat, que donen uniformitat al conjunt. Les distribucions interiors són les mateixes en cada edifici.

El Pla especial de protecció i catàleg de patrimoni arquitectònic de Gavà (1999) permet modificar les distribucions interiors, però no les façanes, que han de mantenir els elements originals.


Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 14 d’octubre de 2016

ELS NOSTRES CARRERS: LA RAMBLA


Autor desconegut. Col·lecció Josep Corbalán Castillo. AMG




 El 28 de desembre de 1881 s'inaugurava a Gavà l'estació del ferrocarril. El mateix dia s'obria al públic una via d'accés entre la població i l'estació: la Rambla. Molt aviat, el nou eix de comunicació es convertiria en un dels centres neuràlgics del municipi perquè compta amb l'avantatge d'unir l'estació de ferrocarril amb la carretera de Santa Creu i la carretera que porta a Begues. És també un important eix comercial i l'espai on, espontàniament, diverses generacions de gavanencs han anat a passejar, fer vida social o celebrar diferents esdeveniments, com el 14 d'abril de 1931 quan es va omplir de gent que celebrava la proclamació de la República. 
 
La Rambla està dividida en tres trams que reben tres noms diferents: són els dels propietaris que van cedir els terrenys per obrir-la. Els dos primers, Lluch i Vayreda, el 1881, i Casas, l'any 1926, quan es va desviar la riera de Sant Llorenç. 
 
Els plàtans que la caracteritzen es van plantar el mateix any en què es va obrir. A poc a poc, s’hi van començar a aixecar diversos edificis: la casa Brunet, les oficines de la fàbrica Roca, l'edifici de la Unió de Cooperadors… Durant la Guerra Civil, els treballadors de la Roca van construir sota la Rambla un refugi antiaeri per protegir-se dels bombardeigs.  

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà

divendres, 7 d’octubre de 2016

ELS RECORDS DE... JOSEP FORMOSA: CAN PERE BORI


Els meus avis per la banda materna, Joan Muntané i Rosa Vendrell, eren masovers a can Pere Bori. Tenien un pou d'aigua de mina que era molt bona. A la banda dreta de la masia hi havia plantats perers i, al voltant, garrofers i oliveres. 

També hi havia un molí per fer oli i, fins i tot, feien vi. A més a més, tenien gent llogada treballant —els peons— que vivien en unes casetes (dues o tres) al costat de la masia.



La casa era molt senyorial i de les parets en penjaven retrats molt antics. Els propietaris també tenien terres a l'avinguda de Bertran i Güell, tocant a Gavà (1 milió de pams). Vivien a Barcelona, al palau de la Virreina. Els meus avis agafaven cada setmana l'autobús i anaven a Barcelona a portar-hi ous i gallines. La casa la va heretar la dona, que la va deixar a uns frares i aquests se la van vendre. 

Entrevista a Josep Formosa Muntané, octubre 2013