RECORDANT A PERE MARRUGAT I QUEROL

AMG. Fons Pere Marrugat, any 1974

Pere Marrugat i Querol (Gavà, 1936-2020) va ser net de Joan Querol, un dels germans de la família Querol, coneguda com els rajolers, que l’any 1903 va edificar la primera bòbila de Gavà. Aquest és un fet remarcable, ja que marca el naixement de la industrialització a la nostra ciutat. La xemeneia d’aquesta bòbila encara resta en peus i dona nom a un complex esportiu i a un barri de Gavà. Vinculat des de ben jove al món industrial, entre 1954 i 1957 va treballar a la bòbila del seu avi, on es va fer càrrec de la comptabilitat i la logística. 

 

Posteriorment es va incorporar activament en la gestió de la fàbrica de begudes carbòniques del seu pare, Begudes Carbòniques Marrugat, fundada l’any 1955 i amb seu al carrer de Sant Isidre. El negoci familiar va anar creixent i el seu pare i onze fabricants més del Baix Llobregat van crear CARESA, Carbòniques Reunides, SA, una de les empreses més importants de fabricació i distribució de begudes carbòniques de la comarca (Gasosa Núria i Familiar). Pere Marrugat hi va començar com a repartidor, va passar a ser-ne inspector de zona i va arribar al càrrec de comptador/tresorer, alhora que va formar part del consell d’administració. Però la pugna amb empreses del sector per conquerir el mercat de begudes carbòniques i la conflictivitat laboral de finals dels setanta va produir un gran desgast comercial i una forta pèrdua de rendibilitat a l’empresa, cosa que en va provocar el tancament l’any 1985. 

 

AMG. Fons Pere Marrugat, any 1974

Després de l’experiència industrial, Pere Marrugat va treballar en el sector de les assegurances com a agent representant d’ALICO. L’any 1988 va decidir aprofitar la seva llarga experiència comercial per engegar, junt amb la seva dona, la botiga de regals Kukades, a la Rambla de Gavà, projecte empresarial que va mantenir fins a jubilar-se.

 

Vida pública

Pere Marrugat va estar vinculat al món polític local des de la transició i l’any 1978 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya. Es va incorporar al comitè executiu local i va exercir diverses tasques de responsabilitat —tresorer, secretari, vicepresident i coordinador de les campanyes electorals del partit entre els anys 1979 i 1994.

 

Durant vint anys va ser regidor a l’Ajuntament de Gavà (1983-2003). També va ser cap de llista de CIU a les eleccions municipals entre 1995 i 1999, i portaveu del seu grup municipal en els períodes 1995-1996 i 1998-2001. Durant aquests anys va formar part, pràcticament, de totes les comissions municipals.

El juliol de 2005 va ser nomenat síndic municipal de Greuges, càrrec que va ocupar fins a acabar el mandat a finals de l’any 2010.

Pere Marrugat sempre va viure plenament integrat en el teixit sociocultural de la nostra ciutat, participant activament en diferents associacions i entitats. Era soci del Centre Cultural de Gavà, de la Societat Coral La Igualtat, de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà, i de l’Agrupació Fotogràfica Gavà. També va formar part de la junta directiva de l’Associació de l’Àrea Comercial “Les Rambles”, de la Federació d’Associacions de Comerciants de Gavà (Comerç Gavà Centre) i de l’Associació de Veïns del Centre.

 

Activitat fotogràfica 

Abans d’aquesta intensa vida pública, Pere Marrugat va descobrir la fotografia. A finals dels seixanta, els consells experts d’amics com ara Secundí Roca i Joan Mitjans van guiar les seves primeres passes i el van acostar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i a l’Agrupació Fotogràfica Gavà, entitats on es va formar i de les quals, amb el temps, va passar a formar part dels seus òrgans de gestió. De seguida va començar a freqüentar les tertúlies fotogràfiques,  cosa que el va animar a participar en els concursos fotogràfics que s’organitzaven. Ben aviat es va reconèixer la seva vàlua i va aconseguir els primers premis, que al llarg de la seva trajectòria van arribar a ser més de tres-cents. Entre els de renom internacional cal destacar el tercer premi d’Andorra (1969), el segon premi i diverses mencions al concurs convocat pel diari Pravda, Moscou (1971); les mencions, diplomes i publicació de diverses fotografies al diari Pravda els anys 1972, 1973 i 1974; la selecció i edició d’una fotografia al catàleg de l’Exposició Mundial Eurofoto a Alemanya (1972), i l’honorable menció i publicació de la fotografia guanyadora al concurs Internacional Nikon al Japó (1973-1974).

 

Com a conseqüència de la seva popularitat i gran qualitat com a fotògraf, va estar sol·licitat per participar com a jurat classificador en nombrosos concursos nacionals. També va ser membre del cos de jurats i del consell tècnic de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya.

 

Benet Solina Garcia

Arxiu Municipal de Gavà

 

LA EPIDEMIA PALÚDICA DEL BAIX LLOBREGAT 1918-1926 (2)

 

Conrreu d'arròs del Prat Llobregat, anys 30

En 1918 el Prat de Llobregat contaba con una población que rondaba poco más de tres mil personas. En un corto espacio de tiempo -menos de un año- se diagnosticaron unos doscientos casos, de los que tan solo tres lo fueron en el núcleo urbano, el resto afectó agricultores y miembros del cuerpo de carabineros. Este aumento aparente de la enfermedad lleva a la Mancomunidad de Cataluña a realizar una encuesta para cuantificar las consecuencias de la misma y poder decidir las medidas necesarias para combatirla. Una vez obtenidos los primeros datos, emplaza a las diferentes administraciones civiles y militares implicadas, siendo las autoridades civiles y sanitarias del Prat del Llobregat las primeras en implicarse en la lucha contra la enfermedad. Otra entidad como la Inspección de Sanidad de la ciudad de Barcelona se interesó por el índice de mortalidad que la enfermedad había causado. 

Después de las encuestas recabadas hablar de estadísticas fue algo muy difuso, ningún estamento oficial pudo contar con datos fiables en este primer estado de la epidemia. Tan solo se contabilizaron los hombres afectados en edad laboral, ancianos, mujeres y niños quedaron fuera de estas encuestas. Según el Doctor Josep Pujol (1869-1944), responsable municipal de sanidad del ayuntamiento del Prat de Llobregat, en los dos años posteriores, los casos de fallecimientos registrados entre hombres en edad laboral ascendió a 130 personas aproximadamente. Si tenemos en cuenta la proporcionalidad de contagio entre el resto de grupos poblacionales, la tasa de mortalidad provocada en este municipio fue altísima, sospechándose que alcanzando prácticamente a un 10 % de la población total, solo en este municipio. 

Caserna de carabiners del Prat Llobregat

Hacia 1920, no se produjeron casos en el núcleo urbano del Prat de Llobregat, los casos que se producían guardaban relación directa con la parte baja del delta del río. En 1921 la zona del cuartel de carabineros concentraba el grueso de los infectados, llegando casi al 90% de infectados, sin contabilizar a sus familias, las cuales presumiblemente sufrirían la misma tasa de afectación que los uniformados. El brote se cierra sobre su origen, quedando claro ya el foco inicial de la epidemia, un acuartelamiento rodeado de arrozales y balsas insalubres. Hay que sumar que parte de los efectivos incorporados al acuartelamiento eran portadores de la enfermedad desde sus anteriores destinos en zonas de conflicto como el norte de África y Cuba, acentuado el mal por las pésimas condiciones de habitabilidad al que estaban sometidos los efectivos y sus familias, olvidados sanitariamente en un lodazal, siendo denunciadas estas pésimas condiciones por el responsable de sanidad del municipio del Prat de Llobregat. Se supone que las consecuencias en otras poblaciones como Castelldefels fueron idénticas atendiendo a las cifras demográficas.

A finales de 1921 la epidemia se recrudece y alcanza de nuevo el núcleo urbano del Prat de Llobregat, la alarma se dispara en otros municipios como Castelldefels, Gava y Viladecans. La cercanía del núcleo capitalino, hace temer una afectación epidemiológica sobre una alta densidad de población. Ante el rebrote virulento de la epidemia y la alarma generalizada en toda la comarca del Baix Llobregat y Barcelona capital, el día 19 de Diciembre de 1921, -siempre atendiendo a la correspondencia consultada, la Diputación de Barcelona convoca una asamblea extraordinaria donde son convocados los representantes de todas las administraciones implicadas, tanto civiles como militares, creando una “Comisión Mixta Jurídica” para luchar contra el Paludismo.

Las administraciones competentes bajo la dirección de la comisión determinan que la lucha contra la epidemia solo se puede llevar a cabo de forma efectiva con la aportación de los fondos necesarios por parte de los ayuntamientos afectados, mancomunidad y estamentos militares, a los que se sumarían las aportaciones particulares, llegándose a recaudar durante el año de 1922, la cantidad de 79.000 de las antiguas pesetas, según reza en la correspondencia oficial consultada. Se da el caso de que los ayuntamientos en que su núcleo se encuentra fuera de la zona de afectación y que tan solo comparten parte del término municipal en su parte baja, son los más reacios a participar en la aportación de los fondos necesarios. 

AMG. Pont de la Corredora, anys 30. Fons i autor: Ramon Vinyes

Las medidas sanitarias estarán acompañadas de otras de carácter legal. De manera tajante se ordena que se termine con el cultivo intensivo de arroz, medidas que contaron con la comprensión de la población en general, la oposición fue muy tenue, tan solo unos pocos decidieron desafiar las disposiciones legales por un espacio corto de tiempo. Con la batería de medidas adoptadas por la Junta de Sanidad Provincial y la consecutiva desaparición de los cultivos de arroz, la epidemia comienza a remitir lenta pero inexorablemente mientras perduraron las explotaciones arroceras hasta su extinción en el territorio.

Se exigió a los agricultores una constante renovación de las aguas y se les impusieron unos estrictos controles sanitarios bajo la amenaza de desecar toda la explotación que no cumpliese con las exigencias sanitarias. Se avanza en los años 1923 y 1924, los contagios civiles disminuyeron drásticamente, conservándose un nivel alto de contagios entre los carabineros. Las últimas actuaciones llevadas a cabo sobre las instalaciones de estos, acabaron por fin entre 1924 y 1925, en extinguir de forma radical la epidemia de paludismo que azotó las tierras del Baix Llobregat. El Paludismo no volvería a estas tierras hasta los años de 1942 y 1943, ya en la post-guerra, momentos de hambruna y miseria, que coincidieron de nuevo con el cultivo de arroz llevados por la necesidad. El tema no ha sido estudiado de forma extensa, mas allá de los ambientes médicos, perduró en la mente colectiva de la población de la comarca, hasta que en 1983, Ramón Planas i Torres, realizó un estudio sobre el tema2. El estudio de carácter general profundiza en las causas y localización del foco, donde hasta ese momento solo existían los estudios de campo que las administraciones hicieron en tiempos de afectación.

La epidemia de Paludismo claramente afectó a otros municipios más allá de lo que en un primer momento la tradición popular acumulaba en su memoria. Los municipios denunciaron las lamentables situaciones de salud pública, las autoridades lo sabían y fueron avisadas de estas. Al contrario de lo que se cree, no fueron las autoridades sanitarias las que dieron la voz de alerta, sino que fueron acciones encaminadas a la realización de obras públicas, concretamente las visitas propiciadas sobre los terrenos sobre los que se tenía que actuar las que sacaron a la luz las lamentables condiciones apuntadas anteriormente.

 

 Francisco Javier Rodríguez Maldonado

CONEIXES LA HISTÒRIA DE L'HOSPITAL SANT LLORENÇ?

 

Hospital Sant Llorenç, dècada dels anys seixanta. AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi.

La creació de l'Hospital de Sant Llorenç de Viladecans està vinculada directament amb la història industrial de l'empresa Roca Radiadors, amb seu a Gavà des de l’any 1917.

A la dècada dels anys cinquanta Roca experimenta un important creixement industrial alhora que inicia una sèrie d’actuacions que tindran una important repercussió social, urbanística i cultural: la conversió del mas de can Sellarès com a centre de lleure dels treballadors, la inauguració de l’hospital privat de Sant Llorenç i, a les acaballes de la dècada, l’edificació de l’anomenat Poblado de Productores Roca —el poblat Roca— creat per a les famílies dels treballadors.

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

L’origen de l’Hospital cal cercar-lo en la constitució, a principis de la dècada de 1950, de la Fundación Benéfico-Privada de San Lorenzo amb un primer objectiu de construir un hospital a la veïna població de Viladecans, en terrenys de la seva propietat propers a la fàbrica. L'elecció del nom responia al fet que sant Llorenç és el patró dels fonedors

La finalitat de l'Hospital responia, en principi, a la necessitat d'oferir atenció sanitària als empleats de l'empresa, però des que es va posar en funcionament es va ampliar a la població dels municipis de Gavà i Viladecans.

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

El centre, que es va inaugurar el 21 de juny de 1953 amb el nom d'Hospital de San Lorenzo de Viladecans, tenia tres plantes i un subterrani amb una capacitat de 100 llits i disposava de serveis de maternitat, radiologia, geriatria i dispensaris de medicina general i de cirurgia. El centre estava dotat dels avenços tècnics més moderns del moment i s'havia fet una reserva d'espais per a futures necessitats assistencials. L'organització del centre anava a càrrec d'una comunitat de religioses Vedrunes que van ser presents en el centre fins a la primera dècada dels anys 2000.

Al llarg de vint-i-cinc anys l'Hospital Sant Llorenç va ser el centre hospitalari de referència de la comarca, tant pel que fa a l'atenció de malalts coberts per l'Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE) com per a l'atenció sanitària de caràcter benèfic i privat. Aquesta última s’oferia, majoritàriament, a través de la creació de la Companyia Anònima d'Assegurances Assistencials (CASA), que va acabar convertint-se en entitat col·laboradora de l'assegurança de malaltia i va contribuir al manteniment del centre. Des que es va inaugurar, l'Hospital va patir problemes pressupostaris que es van compensar amb el suport altruista de molts habitants de Gavà i Viladecans, que es van vehicular a través de l'Ajuntament i de l'Església. 

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

El juny de 1978, la Fundación de San Lorenzo va cedir la gestió del centre a l'Institut Nacional de Previsió (INP). Aleshores, l’Hospital tenia 150 llits i oferia 18 especialitats mèdiques i quirúrgiques i també es visitaven els 11.000 mutualistes de CASA. Durant aquest mateix any van tenir lloc diverses manifestacions amb l’objectiu que l'Hospital assolís caràcter comarcal i perquè se’n pogués ampliar la capacitat assistencial (més llits, servei permanent d’urgències, especialitats, etc.). L'INP havia adquirit el compromís amb les autoritats municipals d'adquirir l'Hospital mitjançant una subhasta pública, però quan es va fer aquesta subhasta a finals de 1979, l’INP no s’hi va presentar. Aquesta pèssima gestió burocràtica va suposar que des de mitjans de 1978 l’Hospital estigués pràcticament tancat. 

 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi, dècada dels anys 60

Després d'intenses negociacions i d'una forta pressió ciutadana, el 5 de març de 1980 l'Hospital de San Lorenzo de Viladecans es va incorporar de manera definitiva a la xarxa de centres sanitaris de la Seguretat Social.

A finals de 1981, quan ja s'havien traspassat les competències de sanitat a la Generalitat de Catalunya, es va presentar un projecte per renovar i ampliar l'Hospital per augmentar-ne la capacitat a 120 llits i oferir serveis de medicina interna, cirurgia general, traumatologia, pediatria, obstetrícia, ginecologia, oftalmologia, otorrinolaringologia i psiquiatria. Estava previst que el nou hospital comencés a prestar servei l'any 1982.

Les obres, però, es van dilatar més de quatre anys i l’any 1984 es va convocar una manifestació a la qual van assistir més de 4.000 persones per protestar contra la demora de les obres.

La manca de pressupost va comportar que la reobertura de l’Hospital no tingués lloc fins al gener de 1987, sota la gestió de l'Institut Català de la Salut. L'equipament donava servei als habitants de Castelldefels, Viladecans, Gavà, Begues i Sant Climent, que llavors tenien una població de 110.000 persones. No obstant això, fins a final de 1988, amb l'obertura del Servei d'Urgències de 24 hores, el centre no va funcionar a ple rendiment.

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

 

Per saber-ne més: 

Rafael Alcaide. “La història de l’Hospital de Sant Llorenç de Viladecans” 

11 i 12 DE MAIG DE 1940. TAL DIA COM AVUI ES PROJECTAVA EL FILM «ROMEO Y JULIETA» AL GRAN SALÓN NOVEDADES DE GAVÀ

 

L'11 de maig de 1940 es va projectar la pel·lícula estatunidenca  “Romeo y Julieta” al Gran Salón Novedades. El film, interpretat per Leslie Howard ("Allò que el vent s'endugué") i Norma Shearer (Oscar a la millor actriu 1929-1930 per "La divorciada"), va ser dirigida per George Cukor ("My fair lady, Històries de Filadelfia, David Copperfiel", entre tantes...).

Aquest film és una adaptació de l'obra de William Shakespeare. Una història d'amor tràgica entre dos joves apassionats que provenen de dues famílies rivals, els Capulet i els Montesco. Durant molts anys va ser considerada un dels grans clàssics de la productora Metro Goldwyn Mayer.

Projectada en un moment en què la indústria del cinema a Espanya passava per un greu moment econòmic i amb ordenances reguladores difícils de complir, l'Estat veia imprescindible la vigilància i control dels guions i dels doblatges mitjançant una fèrria censura, ja que podien tenir una influència en l'educació i el pensament dels ciutadans.

https://youtu.be/-F-vEXR_4sY

El FESTIVAL INTERNACIONAL DE TITELLES DE GAVÀ

 

Aquest cap de setmana estava previst celebrar la 30a edició del Festival Internacional de Titelles de Gavà, però les circumstàncies especials provocades per la covid-19 faran que s’hagi d’ajornar fins a l’any que ve.

L’origen del festival l’hem de buscar en la bona acollida de les Festes de Primavera que el Grup Rialles de Gavà organitzava cada any quan arribava el bon temps, tot just acabada la programació estable de teatre.

Així doncs, d’aquelles festes monogràfiques de circ, titelles, pallassos i animació, l’any 1991 en va sorgir el projecte del Festival. Va ser una iniciativa compartida des de l’inici amb l’Ajuntament amb la finalitat d’omplir de titelles els carrers i places de Gavà durant tot un cap de setmana del mes de maig. Des del 1995, el Grup Xarxa Gavà —abans Rialles—, conjuntament amb el nostre consistori, ha seguit fent créixer el Festival. El teatre de titelles permet el mestissatge de formes i de tècniques de manipulació, i es barreja fàcilment amb altres arts escèniques com ara la dansa, el teatre d’actors i el teatre amb objecte. Per això, el titella és un element didàctic de primer ordre i permet expressar, amb plenitud, el respecte a la diversitat cultural. La filosofia del Festival és apropar el teatre de titelles d’arreu del món a la ciutadania de Gavà, amb especial atenció als més petits, i esdevenir tot un referent per als professionals.Festival.

Al llarg dels anys hi han participat més de 260 companyies vingudes de tot el món —França, Itàlia, Alemanya, Suècia, Anglaterra, Xile, Txèquia, Polònia, Bulgària, Grècia, Mauritània, Argentina, Bèlgica, Portugal, Marroc, Vietnam, Burkina Faso, Japó, l’Índia, Mèxic, Brasil, Colòmbia, Mali, Rússia—, així com de moltes de les comunitats de l’Estat espanyol.

El fet que enguany no puguem gaudir del Festival i de la programació estable  d’espectacles familiars a l’Espai Maragall i als diferents indrets de la ciutat, no vol dir que La Xarxa no continuï activa. Per seguir mantenint el vincle, i que els nens i les nenes puguin seguir gaudint dels espectacles, ha  creat una plataforma digital en format de càpsules d’uns 20 minuts cadascuna: #TeatreEnFamiliaOnline. Durant els dies 8, 9 i 10 de maig, en aquest canal de Youtube s’hi podrà trobar la primera càpsula relacionada amb el Festival de Titelles. #TeatreEnFamiliaOnline continuarà amb noves càpsules fins que sigui possible assistir al teatre amb normalitat.

GRUP XARXA GAVÀ