divendres, 10 de desembre del 2021

El LLARG VIATGE DEL CAGANER

El pessebre nadalenc és una petita meravella que cada any encara reuneix moltes famílies al seu voltant. Grans i petits parlen d’on va col·locada aquesta o aquella figureta, el nen Jesús, els àngels, els pastorets, el pont... N’hi ha una, però, que fa molta gràcia als menuts: el caganer. Mig amagat en la molsa sembla haver-se camuflat per una emergència i fa que tota l’escena quedi aturada en aquest moment d’humanitat. Un personatge únic que sembla molt nostre —la barretina, la faixa...—, però això no és del tot cert. El caganer fa més de 3.800 anys que fa feina, i la seva funció original avui ja no es recorda.
 
L’ULL MALIGNE

Els antics creien que hi haviapersones que posseïen el poder de fer mal amb la mirada envejosa i això els provocava pànic. Quan gent jove i plena de salut emmalaltia i moria de sobte, no ho atribuïen, posem per cas, a un animal mort en el curs de l’aigua amunt. En ignorar-ne la causa ho atribuïen al mal d’ull i per protegir-se’n acudien a tota mena d’amulets.

En l’antiguitat l’amulet més popular va ser el fal·lus. Com a exemple tenim el que hi ha, en relleu, a la dreta de la porta romana d’Empúries, perquè no entri el mal d’ull a la ciutat.

(1) Mosaic d'Ostia Antica s.II dC. Museus Capitolins (2) Die antiken gemmen Peter Zazoff, 1983


 
El segon amulet més popular era la imatge de l’ull maligne atacat per animals perillosos, persones o armes. El més antic que he trobat és egipci, de vora el 1400 aC.

El tercer amulet en aquesta competició de popularitat era el caganer. El més antic que conec és un segell d’esteatita de la Creta minoica de fa aproximadament 3.800 anys. En els segles VII-VI aC el caganer va conèixer una enorme popularitat. En un segell fenici en què el deu egipci Bes, que protegia contra els esperits, fa de caganer se’l veu envoltat d’ulls malignes —en els ulls més antics l’iris és una línia

Relleu de marfil, santuari d'Artemis, Esparta M.A.N. d'Atenes s.VII a.C

horitzontal, no és rodó. L’ull número sis plora; ha rebut. En Bes li ha fet mal i l’ha vençut. En aquests segles, en tot el Mediterrani el caganer també és present en relleus a l’esperó i als timons dels vaixells, per demanar protecció.

Al segle V aC, en anells i joies, el caganer es representa de cara o de perfil, però sempre mirant cap enrere. En ceràmiques preromanes també hi és present, com en una trobada a Numància.

(1) Die antikem gemmen Peter Zazoff, 1983 (2) Abadia de Woburn, final s.II inici s.III d.C

Al món romà l’ull maligne apareix en joies, mosaics, etc., i en un relleu de marbre del segle II dC trobat a la Britània, que es conserva a l’Abadia de Woburn. S’hi veu l’esquema clàssic de l’ull atacat per felins, escorpins, serps, etc. més un gladiador, i, a sobre, perquè no hi hagi dubte, un caganer d’esquena que mira cap enrere i porta una gorra similar a la barretina.

Un incís sobre la barretina. A Roma hi havia gorres molt similars a la barretina. Una, la frígia, que volia dir estranger d’orient; l’altre, el pileus, era el símbol de l’home lliure i ciutadà de ple dret. No la podia dur un esclau i estava associada a la deïtat Libertas. Mitra portava una gorra frígia i també dels tres Reis Mags en els mosaics bizantins. Al segle XVII aquestes gorres es van confondre en una sola.

(1) Rajola holandesa, 1650 (2) Còpia rajola catalana s. XVIII d.C.
L’edicte de Teodosi en què prohibeix els amulets —i la màgia— l’any 393 dC, no fa desaparèixer del tot el caganer, ja que perdurarà en dibuixos durant l’edat mitjana.


Al segle XVII coneix un gran renaixement a Holanda. En el món de les rajoles blaves, junt amb paisatges idíl·lics i oficis, n’apareixen moltes —ep!, moltes!— amb caganers, pixaners i personatges vomitant que per força tenen el mateix valor d’amulet. Aquesta moda també arriba a Catalunya, encara que en molt menor volum.

Al segle XVIII, Carlos III d’Espanya va promoure entre els nobles de la cort el pessebre, que coneixia de Nàpols. Els pessebres napolitans són una obra d’art: figures de fang de grans dimensions fetes per grans tallers, policromia... De seguida en van sorgir de populars que van arribar a tot arreu, amb figures més petites i senzilles.

En algun moment del segle XIX el caganer va saltar de la rajola al nostre pessebre i així és com, després d’un llarg viatge, va tornar a casa... i per Nadal!

Enric Ferrer Batet