dijous, 26 de desembre de 2013

INICI DEL CICLE DE LA TORNABODA. ELECCIÓ DE LA JUNTA DEL SAC

"A Gavà, la tarda d'avui, es feia el ball del sac i tombo. Era una ballada ordinària enmig de la plaça, semblant a totes les altres quant a la dansa, però es distingia perquè durant el seu curs hom elegia l'anomenada junta del sac. És a dir, els encarregats d'organitzar i portar a terme les fetes del Carnestoltes. El nom pintoresc de sac i tombo venia dels instruments emprats per a la dansa, que eren el sac de gemecs o cornamusa i el tamborí i flabiol. 

S'escollien i designaven els que havien de fer el paper de jovençà, de jovençana, de vell i de vella. Per als dos primers càrrecs hom escollia els dos fadrins que sabien més de ballar o que tenien més bona predisposició per a aprendre'n. Per al paper de jovençana, hom procurava que el fadrí escollit fos de tipus adient per fer el paper de donzella i que li pogués escaure bé el vestit de dona. Els jovençans o nuvis encarnaven el sentit jove i ballarí de la festa, com explicarem per les Carnestoltes. El vell i la vella representaven el bon humor, l'alegria i la gatzara, i hom triava per a aquests papers els dos homes grans més de la broma"

Joan Amades. El Costumari Català, Editorial Salvat, Barcelona, 1950-1954.

Per saber més: La Tornaboda de Gavà i Viladecans, de Pompili Massa i Pujol, Ajuntaments de Gavà i Viladecans, 2011. 

dimecres, 25 de desembre de 2013

GAVÀ, NADAL 1936 . UNA HISTÒRIA D'ALFONS GIBERT

TRISTA RECORDANÇA...

"La vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors de bon matí...

Pel carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.

Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.

Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?

No recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.

Mare de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda comprant, tampoc van fer cap comentari.

A l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla de xampany. La va obrir i en vam veure tots.

- Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal Gibert i a qualsevol altra casa.

La religió era l’opi del poble, deien."

Alfons Gibert, inèdit, 1997

dissabte, 14 de desembre de 2013

EL CULTE A SANT NICASI

Segons el catàleg episcopal de l’església de Reims Historia Remensis Ecclesiae, escrita per Flodoardo en el segle X, sant Nicasi va ser el dècim bisbe de Reims. Aquest mateix document testifica que va rebre martiri durant la gran invasió dels bàrbars de l’any 407. El culte a sant Nicasi es va estendre ràpidament per tota la província de Reims. Els monjos benedictins de l’abadia on es conserva el seu sepulcre van contribuir a la difusió del culte al sant.

El culte va passar de França a Espanya a través de Navarra, a principis del segle XVI. Més tard, al segle XVII, va arribar a Catalunya, on tenim constància de l’advocació de sant Nicasi al convent barcelonès de Montsió i a la parròquia de Sant Pere de Gavà.

Joan Amades explica: “Una de les vegades que Barcelona sofrí una epidèmia de còlera, les monges del convent de Montsió van obtenir una relíquia d’aquest sant i tots el fidels que s’hi van encomanar es veien salvats de l’epidèmia”. Aquella i altres comunitats benedictines venien panets beneïts que es creia que guarien les malalties, tradició que també va arrelar a Gavà i que ha arribat fins als nostres dies. Els habitants de Barcelona —els que podien— anaven al camp per fugir de l’epidèmia i molts van anar a parar a pobles del Baix Llobregat. És segurament d’aquesta manera com es va difondre la devoció a sant Nicasi i com el culte va arribar a Gavà.

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà