TRISTA RECORDANÇA...
"La
vida quotidiana del poble es desenvolupava amb certa normalitat. La
gent havia anat a la feina. Les dones a la compra. Els pagesos a les
sorres. Les sirenes de les fàbriques havien cridat els treballadors
de bon matí...
Pel
carrer seguien passejant-se, com van començar a fer-ho el juliol
d’aquell any 1936, alguns dels components del Comitè de Milícies
Antifeixistes i capdavanters dels partits de la CNT i la FAI, tots
ells armats. Era, potser, l’única cosa que no s’avenia amb la
quotidianitat del poble. Si més no, així m’ho semblava a mi, un
vailet de dotze anys amb més ganes de jugar que no pas altra cosa.
Els de casa, feien el de sempre: la meva mare despatxava a la tenda -encara no ens havien col·lectivitzat- i el meu pare i el meu cosí, Salvi, a cal Burot, fent la seva feina de pagès. Potser és que m’havia aixecat amb el peu esquerre -vaig pensar-. Si no fos així, no comprenia perquè sentia dintre meu aquella mena de buidor, aquella cosa estranya que no aconseguia endevinar. I possiblement els passava el mateix a la resta dels gavanencs perquè se’ls veia pel carrer caminant capmoixos a fer tot allò que els calia per tornar aviat a casa. Jo no ho entenia, és clar, però segur que tothom tenia encara present l’enterrament del metge Fabrés, assassinat a les costes de Garraf feia poc temps, així com als tretze gavanencs més que, titllats de “feixistes”, ho havien estat també.
Era el mes de desembre. No feia mal temps, però sí que feia fred. De sobte, em va venir a la memòria que no s’havia celebrat la Festa Major d’hivern, ni havien vingut les parades de la fira, com cada any. És clar -em vaig dir- com que hi ha guerra i els del Comitè han cremat l’església i mort els capellans per això no es podia celebrar la missa dels diumenges ni la de la Festa Major de Sant Nicasi. Potser era per això que em sentia trist, oi?
No
recordo per quina raó em vaig fixar en un calendari de la casa Duran
penjat al menjador. El full que m’estava mirant, deia: 25 de
desembre, i a sota, amb lletres grosses de color vermell, NADAL.
Mare
de Déu! És clar que sentia neguit. Era Nadal! Vaig córrer a dir-ho
a la mare. Ella, com si no ho hagués sentit, va respondre’m que ja
ho sabia. I va afegir: Calla! Les dones que hi havia a la tenda
comprant, tampoc van fer cap comentari.
A
l’hora de dinar els de casa no van parlar de Nadal ni de cap cosa
semblant. Un dinar normal i corrent com el de cada dia. Em vaig
adonar, això sí, que el pare i la mare es miraven amb esguard de
complicitat. Finalment, el meu pare va portar de la tenda una ampolla
de xampany. La va obrir i en vam veure tots.
-
Ni se t’acudeixi dir a ningú que hem celebrat el Nadal amb
xampany. Ni als amics. Entesos? em digué la mare, esporuguida. I és
que ella sabia prou bé a què ens exposàvem si algú del Comitè
s’assabentava que a cal Gibert s’havia celebrat el Nadal. A cal
Gibert i a qualsevol altra casa.
La
religió era l’opi del poble, deien."
Alfons
Gibert, inèdit, 1997
