dilluns, 15 de setembre de 2014

TORNADA A L'ESCOLA. RECORDANT LES ESCOLES PÚBLIQUES DE LA PLAÇA MAJOR


L'any 1881 el govern estatal va subvencionar amb 11.563 pessetes -la meitat del cost de l'obra- la construcció d'unes noves escoles. La intervenció del diputat liberal, Víctor Balaguer, fou decisiva en aquest afer i per això hom li dedicà un carrer al poble. 

El nou edifici es va alçar a la plaça Major, en els solars propietat del comú que van quedar lliures un cop enderrocats l’hostal, la carnisseria i l’escola, que els ocupaven. Les escoles unitàries de la plaça, inaugurades l’any 1883, tenien dues aules –una per a nois i una per a noies- i dos apartaments —un per al mestre, Llorenç Vidal, i l’altre per a la mestra, Maria Janer. Segons un document de l’any 1879, en aquella data ambdós ja exercien la docència pública a Gavà.

Les escoles tenien planta baixa i pis, grans finestrals a cada costat, la façana que donava a la plaça, i a més un petit jardí. Els baixos eren destinats a les escoles i els pisos per estatge dels mestres. El sou dels mestres sortia del pressupost ordinari de l'Ajuntament i no arribava a les quatre pessetes diàries.

Als anys trenta, l'escola va començar a quedar-se petita. Ja havia arribat la indústria i els cultius del Delta estaven en el seu millor moment. La població estava creixent. Es va projectar la construcció de les escoles Salvador Lluch, les velles escoles de la plaça van ser enderrocades i en el seu lloc es va construir el mercat municipal, inaugurat l'any 1935.


Text extret de l’exposició: “De la instrucció a l’educació. L’escola a Gavà del 1310 al 1929”, inaugurada a Gavà el 12 de març de 2009.

dijous, 11 de setembre de 2014

ELS RECORDS DE JOAN SOLER MARGARIT... JOSEP SOLER VIDAL I L'HIMNE DELS SEGADORS

“Durant la dècada dels anys seixanta vaig iniciar una col·laboració amb el periòdic Brugués creant la figura d'un pardal molt eixerit amb qui jo establia converses que reflectien les coses que passaven a Gavà. Un dia que vaig parlar amb l'amic Josep Soler Vidal de la meva intenció de plegar davant de certes imposicions per part de les autoritats municipals de l'època, em va dir textualment: “No ho facis...! Perdríem una important trinxera!”. El vaig creure i la nostra amistat va continuar essent sincera.

En certa ocasió vaig saber que estava ingressat en una residència del carrer de Cap de Creus i que gairebé no parlava. Vaig decidir visitar-lo. De primer, semblava que no em coneixia. Però, quan agafant-li les mans vaig començar a cantar la primera estrofa dels Segadors —l’himne que ell tantes vegades havia cantat—, em va mirar amb els ulls plens d’una brillantor indefinible, que volia ésser mostra d’agraïment pregon...

Cada vegada que he tornat a cantar Els Segadors he recordat l’escena que vam protagonitzar en aquella residència cantant el nostre himne nacional i l’amic Soler Vidal intentant seguir-me. Sento una emoció indescriptible... i penso en les seves paraules abans de caure malalt: “Cal que no perdem cap trinxera!”. 

Joan Solé Margarit, Memòries. Inèdit.