Els antics creien que hi haviapersones que posseïen el poder de fer mal amb la mirada envejosa i això els provocava pànic. Quan gent jove i plena de salut emmalaltia i moria de sobte, no ho atribuïen, posem per cas, a un animal mort en el curs de l’aigua amunt. En ignorar-ne la causa ho atribuïen al mal d’ull i per protegir-se’n acudien a tota mena d’amulets.
En l’antiguitat l’amulet més popular va ser el fal·lus. Com a exemple tenim el que hi ha, en relleu, a la dreta de la porta romana d’Empúries, perquè no entri el mal d’ull a la ciutat.
 | |||
El tercer amulet en aquesta competició de popularitat era el caganer. El més antic que conec és un segell d’esteatita de la Creta minoica de fa aproximadament 3.800 anys. En els segles VII-VI aC el caganer va conèixer una enorme popularitat. En un segell fenici en què el deu egipci Bes, que protegia contra els esperits, fa de caganer se’l veu envoltat d’ulls malignes —en els ulls més antics l’iris és una línia
horitzontal, no és rodó. L’ull número sis plora; ha rebut. En Bes li ha fet mal i l’ha vençut. En aquests segles, en tot el Mediterrani el caganer també és present en relleus a l’esperó i als timons dels vaixells, per demanar protecció.
Al segle V aC, en anells i joies, el caganer es representa de cara o de perfil, però sempre mirant cap enrere. En ceràmiques preromanes també hi és present, com en una trobada a Numància.
Al món romà l’ull maligne apareix en joies, mosaics, etc., i en un relleu de marbre del segle II dC trobat a la Britània, que es conserva a l’Abadia de Woburn. S’hi veu l’esquema clàssic de l’ull atacat per felins, escorpins, serps, etc. més un gladiador, i, a sobre, perquè no hi hagi dubte, un caganer d’esquena que mira cap enrere i porta una gorra similar a la barretina.
Un incís sobre la barretina. A Roma hi havia gorres molt similars a la barretina. Una, la frígia, que volia dir estranger d’orient; l’altre, el pileus, era el símbol de l’home lliure i ciutadà de ple dret. No la podia dur un esclau i estava associada a la deïtat Libertas. Mitra portava una gorra frígia i també dels tres Reis Mags en els mosaics bizantins. Al segle XVII aquestes gorres es van confondre en una sola.
Al
segle XVII coneix un gran renaixement a Holanda. En el món de les rajoles
blaves, junt amb paisatges idíl·lics i oficis, n’apareixen moltes —ep!, moltes!—
amb caganers, pixaners i personatges vomitant que per força tenen el mateix
valor d’amulet. Aquesta moda també arriba a Catalunya, encara que en molt menor
volum.
Al segle XVIII, Carlos III d’Espanya va promoure entre els nobles de la cort el pessebre, que coneixia de Nàpols. Els pessebres napolitans són una obra d’art: figures de fang de grans dimensions fetes per grans tallers, policromia... De seguida en van sorgir de populars que van arribar a tot arreu, amb figures més petites i senzilles.
En algun moment del segle XIX el caganer va saltar de la rajola al nostre pessebre i així és com, després d’un llarg viatge, va tornar a casa... i per Nadal!
Enric Ferrer Batet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada