A
la primera meitat del segle XX, si els gavanencs volíem comprar una
joguina ens havíem d’apropar a les dues merceries que hi havia al
carrer de Salvador Lluch, la d’Hugo Villa a ca l’Espinós, a
l’alçada de plaça Major i la de Joan Parés, fent cantonada amb
el carrer del Centre. Més endavant s’hi van afegir les ferreteries
del Capalleres, a la Rambla, i la Font, ubicada a la Casa Gran. La
venda de joguines era aleshores estacional i els establiments,
quinze dies abans de Reis, feien lloc als seus aparadors per exposar
cavalls de cartró, nines o tricicles. Al llarg d’aquests anys,
conviuen les joguines més tradicionals per jugar al carrer com ara
les bales, les rutlles o les baldufes amb un nou tipus de joguines
manufacturades, produïdes industrialment i molt més orientades per
a l’ús dintre de la llar.
La
botiga pionera a especialitzar-se en joguines i allargar-ne la venda
durant tot l’any va ser la de Francesc Masvidal, establerta al
carrer de Salvador Lluch, al costat de la cansaladeria el Sigle.
Durant més de quaranta anys va ser un referent per als nens i les
nenes de Gavà. L’establiment —conegut també per cal Basté—,
en els orígens, va ser hereu d’una llarga tradició familiar en
aquest ofici artesanal que es remunta al seu besavi. La progressiva i
imparable motorització del camp va induir Francesc Masvidal a
iniciar la venda de cistells, cadires de boga i, més endavant, de
joguines senzilles de cartó i de fusta, productes que, juntament amb
els matalassos i la instal·lació de persianes i tendals, aniran
arraconant al fons de l’establiment unes feines de baster cada cop
menys nombroses.
A
principis dels anys 50 va acondicionar un aparador mòbil en el
mateix obrador, que, en la mesura que les joguines van guanyant pes
en el negoci familiar, serà substituït per un de doble que ocuparà
tota l’entrada de la botiga i permetrà millorar l’exposició de
joguines. Als
aparadors de la botiga del carrer de Salvador LLuch, de mica en mica,
les joguines de fusta van deixar pas a les de llauna, i aquestes a
les de plàstic. Els petits carros de cavalls van passar el torn a
cotxes i trens elèctrics, i les nines van canviar les seves blondes
i tirabuixons per faldilles curtes i jaquetes. Amb l’empenta de
Dolors Bergel, la seva dona, emprendran una trajectòria que els
portarà fins a l’any 1992, en què tancaran el negoci per
jubilació.
Benet Solina
Benet Solina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada