APARADOR DE JOGUINES. JOGUINES MASVIDAL

A la primera meitat del segle XX, si els gavanencs volíem comprar una joguina ens havíem d’apropar a les dues merceries que hi havia al carrer de Salvador Lluch, la d’Hugo Villa a ca l’Espinós, a l’alçada de plaça Major i la de Joan Parés, fent cantonada amb el carrer del Centre. Més endavant s’hi van afegir les ferreteries del Capalleres, a la Rambla, i la Font, ubicada a la Casa Gran. La venda de joguines era aleshores estacional i els establiments, quinze dies abans de Reis, feien lloc als seus aparadors per exposar cavalls de cartró, nines o tricicles. Al llarg d’aquests anys, conviuen les joguines més tradicionals per jugar al carrer com ara les bales, les rutlles o les baldufes amb un nou tipus de joguines manufacturades, produïdes industrialment i molt més orientades per a l’ús dintre de la llar.

La botiga pionera a especialitzar-se en joguines i allargar-ne la venda durant tot l’any va ser la de Francesc Masvidal, establerta al carrer de Salvador Lluch, al costat de la cansaladeria el Sigle. Durant més de quaranta anys va ser un referent per als nens i les nenes de Gavà. L’establiment —conegut també per cal Basté—, en els orígens, va ser hereu d’una llarga tradició familiar en aquest ofici artesanal que es remunta al seu besavi. La progressiva i imparable motorització del camp va induir Francesc Masvidal a iniciar la venda de cistells, cadires de boga i, més endavant, de joguines senzilles de cartó i de fusta, productes que, juntament amb els matalassos i la instal·lació de persianes i tendals, aniran arraconant al fons de l’establiment unes feines de baster cada cop menys nombroses.

A principis dels anys 50 va acondicionar un aparador mòbil en el mateix obrador, que, en la mesura que les joguines van guanyant pes en el negoci familiar, serà substituït per un de doble que ocuparà tota l’entrada de la botiga i permetrà millorar l’exposició de joguines. Als aparadors de la botiga del carrer de Salvador LLuch, de mica en mica, les joguines de fusta van deixar pas a les de llauna, i aquestes a les de plàstic. Els petits carros de cavalls van passar el torn a cotxes i trens elèctrics, i les nines van canviar les seves blondes i tirabuixons per faldilles curtes i jaquetes. Amb l’empenta de Dolors Bergel, la seva dona, emprendran una trajectòria que els portarà fins a l’any 1992, en què tancaran el negoci per jubilació.

Benet Solina