RECORDANT ELS AUTOCINEMES: DE CINEMES D’ACCIÓ I RODES...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977

De petita m'agradava mirar les pel·lícules del cinema d'estiu que es veia des de la finestra de casa de la meva àvia. Era just a la mateixa cantonada del carrer, al barri del "Cerro del àguila" de Sevilla. El cinema es deia Casablanca i s'havia construït envoltat d'edificis. Com que era a l'aire lliure, molta gent que hi vivia a prop podien aprofitar i passar una bona estona veient una projecció des de casa. Allà hi vaig veure per primera vegada una pel·lícula que semblava ser d'última generació: els personatges es reduïen i entraven en una càpsula espacial dins del cos humà per curar una malaltia, amb llums que s'encenien i parpellejaven, amb petits sorolls d'allò que semblava ser una computadora.

Les projeccions eren de tota mena, musicals amb Gene Kelly i Ginger Rogers, de gàngsters amb Humphrey Bogart —sempre en blanc i negre—, bèl·liques com "Dotze en el patíbul" o "Senders de glòria" amb Kirk Douglas com a protagonista d'aquesta última. I el que és millor, les pel·lícules còmiques amb Louis de Funes amb el seu paper de "gendarme" o Peter Sellers com a inspector Clouseau, i David Niven com a lladre a la “Pantera Rosa”. Amb aquests còmics no podies parar de riure en cap moment. Les riallades dels assistents es podien sentir des de fora al carrer... 

AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1970

Al voltant del cinema s’hi aplegaven els petits xiringuitos ambulants on es venien pipes de carabassa, fruita fresca, tramussos i paquetets de xufes. La gent s'anava acumulant en una petita cua per comprar-hi. També es podien adquirir cigarrets en paquets o per unitats i senties dir a més d'un a la botiguera: "Em despatxa dos Celtes?"... Va ser una llàstima que als anys 80 s'enderroqués per fer-hi habitatges, ja que els murs que envoltaven aquest edifici havia viscut moltes històries increïbles.

 

  

AMG. Fons Jaume Mitjans. Any 1972

Des de 1967 el meu pare treballava a Catalunya a l'antiga fàbrica tèxtil Crilenka, ubicada al Prat. Anys després i estalviant molt, vam poder comprar un cotxe de segona mà —un Seat 124 de color groc— i ara ja podíem viatjar a veure la família cada estiu. Eren dies molts bons... Jo, tot just arribava a casa l'àvia, anava de pressa a la finestra a veure la cartellera del cinema. De seguida, el meu pare em seguia amb un got de llet fresca a la mà (era el nostre senyal) i, envaït per la nostàlgia del moment, començava a explicar-me les seves peripècies i de com de mosso havia treballat d'aiguader al cinema. El seu company, que era de la mateixa edat, era l'encarregat d'anar suggerint a les parelletes que entraven quina era la distància de proximitat que podien tenir i com havien de seure a la cadira. Ho tenien molt organitzat. No és que no tinguéssim la resta de sales de cinemes obertes, però és que el bon temps invitava a veure les projeccions a l’aire lliure i aprofitar aquell moment per parlar amb uns i altres, prendre alguna beguda i passar una bona estona entre amics, sempre que no vingués el vigilant, esclar...

El teatre i el cinema en aquells moments eren les principals formes de gaudir, juntament amb les fires que s’organitzaven. El cinema estava molt ben considerat i d’aquí l'augment d'aquests espais per totes les ciutats i pobles. A més, era un lloc molt visitat, perquè les pel·lícules s'esperaven amb molta il·lusió, i sempre a la taquilla se sentia dir: "Gran peliculón, fantàstica". Sempre eren les millors...

AMG. Fons Casa Safont. Any 1977

    A Gavà, el primer cinema va començar a funcionar l'any 1909 (quan va arribar l'electricitat) i va projectar films durant dos anys. Era el cinema dels germans Faura, que estava al carrer del Centre, just al davant del Cafè del Centre. En realitat era un cafè que va adaptar una de les sales per passar-hi pel·lícules. Quan arribaven els mesos calorosos de l'estiu, les pel·lícules es projectaven al carrer, a la façana de l'edifici del davant. Anys més tard, als anys trenta, a "Cal Tragabales", a la rambla de Salvador Lluch, també s’hi projectava cinema a la fresca.

 

Molt temps després, amb sorpresa, vaig començar a veure notícies que obrien cinemes on podien entrar vehicles. Vaig pensar que era una passada poder veure la pel·lícula des del cotxe, en família. Mai hauria cregut que això s'hagués pogut fer, semblava més dels americans i no cosa nostra, però l'any 1977 es va inaugurar el primer autocinema a l'autovia de Castelldefels. Allí, molt a prop de casa, va ser on es van projectar pel·lícules tan importants com "Frenesí", dirigida per Alfred Hitchcock. Malauradament, aquest autocinema, amb l'arribada dels vídeos i d’altres formats, va tancar al cap de pocs anys.

 
En aquest transcurs de temps, al món del cinema han estat moltes les pel·lícules que han fet petits homenatges a aquesta mena d'espais d'oci i esbarjo per a la família. En projeccions com "Al rojo vivo", "Retorn al futur III" o "Els Picapedra", amb cotxes sense rodes, la imatge d'una pantalla gegant a l'aire lliure va ser-ne un dels protagonistes. 

 

    Aquest boom del sector de l'autocinema va anar canviant al llarg del temps i pocs van poder sobreviure a les noves tecnologies i, sobretot, al nou públic exigent. Ara, sembla que aquesta pandèmia en què estem immersos els està donant més oportunitats. El canvi ha estat radical, ja que estan ressorgint amb les fases de desescalada. Els propietaris estan reinventant-se amb l'essència i enyorança dels anys passats. Caminen cap a una nova normalitat en benefici de la cultura i l'espectacle.

 

    Tothom podria pensar que aquest tipus de cinema amb rodes aniria destinat més a l'assistència de parelletes i de petits grups festers, un tòpic molt estès. Però la realitat és que en temps d'anar a una nova normalitat ens hem de desfasar per tornar a "enfasar-nos" en noves situacions. Sí, sí, ara podrem comprovar-ho nosaltres mateixos i tornar a gaudir d'aquest nou format, que esperem que vagi en augment, i tenir l'oportunitat de visitar-los perquè seria una diversió assegurada...

    I ara, al més pur estil de GREASE... comencem... LLUMS, CÀMERA I ACCIÓ!

   M. Carmen Carbonero

   Arxiu Municipal de Gavà