PÀGINES
▼
▼
dimecres, 21 de desembre del 2016
divendres, 2 de desembre del 2016
SABEU QUI VA SER MARIAN COLOMÉ?
Marian Colomé neix
a Gavà l'any 1894 en una família pagesa coneguda com els de “cal
Senzill”. Des de molt petit mostra interès per la història del
seu poble, influenciat, per una banda, pel seu avi patern, Francesc
Colomé, molt donat a explicar històries i records i, per l’altra,
pel mestre Felip Solé, que va esperonar en ell el gust per
l'escriptura i l'interès per l'entorn.
No
segueix la tradició pagesa de la família i es guanya la vida com a
comptable, ofici que compagina amb la seva passió per les lletres.
Col·labora amb el periòdic comarcal El
Faro del Llobregat
i amb la revista local L'Aramprunyà,
de la qual va ser director l'any 1934. Va ser aleshores, durant la II
República, que va formar part del govern local com a regidor. No
serà fins a l'aparició del periòdic local Brugués
l'any 1958 que Colomé torna a col·laborar amb narracions i records
sobre Gavà, tant en prosa com en vers.
Va
morir l'any 1979 a Barcelona, però descansa al cementiri de Gavà.
El 1991 es va inaugurar la biblioteca que porta el seu nom.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 18 de novembre del 2016
L’ERMITA DE BRUGUERS. ENTRE LA DEVOCIÓ I L’EXCURSIONISME. 1878 - 1978
La
veneració de la Mare de Déu de Bruguers es remunta a finals
del segle XII i inicialment s’ubicava en una cova transformada en
capella a tocar del castell d’Eramprunyà. Després de la Guerra
Civil Catalana, l’any 1476, el castell va quedar destruït i la
vella ermita -que havia estat promoguda per la família
March- enderrocada.
L’actual
ermita de Bruguers -coneguda antigament com Santa Maria del Sitjar-
apareix documentada des del segle X sota l’advocació de Santa
Maria Magdalena.
L’any 1327, el senyor del castell, Pere Marc, resol
traslladar-ne el culte a una nova capella aixecada entre Gavà i
Castelldefels, i l’ermita del Sitjar queda abandonada. No és fins
a principis del segle XVI que les autoritats d’ambdós municipis
recuperen aquesta seu per allotjar-hi la Mare de Déu de Bruguers.
D’aquesta manera, el 15 de juny de 1509 els feligresos baixen la
imatge en processó des de la primigènia capella derruïda, i
d’ençà, diversos pobles de l’antiga baronia commemoren
l’esdeveniment amb un romiatge anual.
La
celebració d’aquest aplec ha contribuït a convertir la zona
de Bruguers -que inclou la Font del Ferro, l’ermita i el castell-
en un àrea tradicional d’esbarjo per als habitants de la zona.
Però l’atractiu d’aquest indret ha transcendit l’àmbit local,
i des de finals del segle XIX s’ha convertit en una fita per a
l’excursionisme a Catalunya. La proximitat de Barcelona,
l’arribada del tren a Gavà, la singularitat de l’entorn natural
i el caràcter romàntic de les ruïnes del castell van fer que
aquest paratge esdevingués un pol d’atracció per als
excursionistes catalans de finals del segle XIX i principis del XX.
Vanessa
Rodríguez, historiadora
Resum
de la comunicació presentada a la IX Trobada de Centres d'Estudis i
Estudiosos d'Eramprunyà
divendres, 11 de novembre del 2016
ÀLBUM DE FOTOS. LA CONXA DE LES INJECCIONS
Conxa Navarro, nascuda a valència l’any 1912, va arribar a Gavà quan tenia 12 anys i ben aviat va connectar amb la societat del moment.
Quan es va fer retratar amb la seva germana l’any 1928, a l’estudi Lerin de la Rambla, acabava d’aprendre a cosir i feia de modista.
Tot això passava abans que, un dia, veient la pel·lícula Los Milagros de Lourdes al cinema Casino, decidís “Jo vull ser infermera” i aquest treball la convertís en una persona popular i estimada a Gavà
📷Fons: Conxa Navarro. Autor desconegut. AMG.
divendres, 28 d’octubre del 2016
SABIES COM... ES VIVIA ABANS EL DOL?
Aquesta
nova situació afectava molt directament el jovent, ja que, si més
no, durant un a tres anys, segons el grau de parentiu, no podien anar
al ball, al cinema, ni a cap altre acte festiu. Pel que fa al
vestuari, el rigor dels hàbits tradicionals imposava el color negre
a totes les peces de vestir.
Els
homes ho passaven amb una franja negra a la màniga de l’americana,
brusó o jersei, o també a la solapa, o bé amb una corbata,
mocador al coll o una bufanda d’aquest lúgubre color.
Les
dones encara practicaven un dol més sever, ja que les més íntimes
anaven de negre de cap a peus, calçat, mitges i vestit, fins i tot
n'hi havia que àdhuc es posaven un mocador al cap.
Quant
als infants, es dispensava certa condescendència, i anaven el que es
deia de mig dol. Les àvies, a partir dels cinquanta anys, eren les
que observaven el dol més extremat en la forma de vestir, ja que en
el cas d'un decés familiar es passaven la resta de la vida vestides
amb les clàssiques penyores negres.
Per
no haver de comprar roba nova, era habitual tenyir de negre totes les
peces de vestir: vestits, bates, jerseis, mocadors, bufandes,
camises, inclús les mitges i mitjons, etc. Amb aquesta finalitat
s’utilitzava la caldera d’aram de la matança del porc i els
populars “Tintes Iberia”.
Antoni
Tarrida. Del llibre Terra i Ànima, 2005.
dilluns, 24 d’octubre del 2016
EL NOSTRE PATRIMONI: LES CASES D'EN CUYÀS
Foto: A. Gabernet |
A
finals del segle XIX, en Josep Cuyàs Ribó, un acabalat terratinent,
va actuar com a promotor en la construcció d'un conjunt
d'habitatges al carrer del Cap de Creus, que van ser adquirits, entre d'altres,
per pagesos de classe mitjana.
D'aquests edificis cal destacar-ne les obertures formades per arcs rebaixats a la façana, els balcons amb baranes de ferro i la barana del terrat, que donen uniformitat al conjunt. Les distribucions interiors són les mateixes en cada edifici.
El Pla especial de protecció i catàleg de patrimoni arquitectònic de Gavà (1999) permet modificar les distribucions interiors, però no les façanes, que han de mantenir els elements originals.
D'aquests edificis cal destacar-ne les obertures formades per arcs rebaixats a la façana, els balcons amb baranes de ferro i la barana del terrat, que donen uniformitat al conjunt. Les distribucions interiors són les mateixes en cada edifici.
El Pla especial de protecció i catàleg de patrimoni arquitectònic de Gavà (1999) permet modificar les distribucions interiors, però no les façanes, que han de mantenir els elements originals.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 14 d’octubre del 2016
ELS NOSTRES CARRERS: LA RAMBLA
Autor desconegut. Col·lecció Josep Corbalán Castillo. AMG |
El
28 de desembre de 1881 s'inaugurava a Gavà l'estació del
ferrocarril. El mateix dia s'obria al públic una via d'accés entre
la població i l'estació: la Rambla. Molt aviat, el nou eix de
comunicació es convertiria en un dels centres neuràlgics del
municipi perquè compta amb l'avantatge d'unir l'estació de
ferrocarril amb la carretera de Santa Creu i la carretera que porta a
Begues. És també un important eix comercial i l'espai on,
espontàniament, diverses generacions de gavanencs han anat a
passejar, fer vida social o celebrar diferents esdeveniments, com el
14 d'abril de 1931 quan es va omplir de gent que celebrava la
proclamació de la República.
La
Rambla està dividida en tres trams que reben tres noms diferents:
són els dels propietaris que van cedir els terrenys per obrir-la.
Els dos primers, Lluch i Vayreda, el 1881, i Casas, l'any 1926, quan
es va desviar la riera de Sant Llorenç.
Els
plàtans que la caracteritzen es van plantar el mateix any en què es
va obrir. A poc a poc, s’hi van començar a aixecar diversos
edificis: la casa Brunet, les oficines de la fàbrica Roca, l'edifici
de la Unió de Cooperadors… Durant la Guerra Civil, els
treballadors de la Roca van construir sota la Rambla un refugi
antiaeri per protegir-se dels bombardeigs.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 7 d’octubre del 2016
ELS RECORDS DE... JOSEP FORMOSA: CAN PERE BORI
Els
meus avis per la banda materna, Joan Muntané i Rosa Vendrell, eren
masovers a can Pere Bori. Tenien un pou d'aigua de mina que era molt
bona. A la banda dreta de la masia hi havia plantats perers i, al
voltant, garrofers i oliveres.
També hi havia un molí per fer oli i, fins i tot, feien vi. A més a més, tenien gent llogada treballant —els peons— que vivien en unes casetes (dues o tres) al costat de la masia.
També hi havia un molí per fer oli i, fins i tot, feien vi. A més a més, tenien gent llogada treballant —els peons— que vivien en unes casetes (dues o tres) al costat de la masia.
La
casa era molt senyorial i de les parets en penjaven retrats molt
antics. Els propietaris també tenien terres a l'avinguda de Bertran
i Güell, tocant a Gavà (1 milió de pams). Vivien a Barcelona, al
palau de la Virreina. Els meus avis agafaven cada setmana l'autobús
i anaven a Barcelona a portar-hi ous i gallines. La casa la va
heretar la dona, que la va deixar a uns frares i aquests se la van
vendre.
Entrevista a Josep Formosa Muntané, octubre 2013
Entrevista a Josep Formosa Muntané, octubre 2013
divendres, 30 de setembre del 2016
ELS AGUTZILS DE GAVÀ
En
època de Felip III (S. XVII) els agutzils exercien funcions que avui
dia entendríem de seguretat ciutadana, com ara vigilar el compliment
dels bàndols i les ordenances municipals i mantenir l'ordre. També
tenien assignades funcions executives, tant de les sentències dels
alcaldes com de les disposicions administratives emanades dels acords
dels consells municipals, i feien rondes de vigilància fins que amb
el temps els van anar substituint els serenos i els guàrdies
municipals.
En
la documentació existent a l'Arxiu Municipal de Gavà, la primera
anotació que trobem que fa referència a un agutzil té data d'1
d'octubre de 1854, quan s'acorda que segueixi d'agutzil Climent
Masferré,
amb un sou de quatre reals diaris. El 1897, l'Ajuntament deixa sense
efecte el nomenament de l'agutzil Antonio
Tutusaus
Castellví
i nomena per substituir-lo Josep
Xartó Company.
A més de les funcions comentades anteriorment, durant els pròxims
deu anys l'agutzil Xartó s'encarregarà també de l'escorxador
municipal: pesar els caps de bestiar, netejar el local i recaptar els
impostos sobre els caps de bestiar. L'any 1911 descobrim que hi havia
un altre agutzil quan Francisco
Hortes
sol·licita uns dies de permís per traslladar-se a Granada per
motius familiars i l'Ajuntament nomena Nicasi Basolas com a suplent.
El
1910 Josep Xartó es jubila als 70 anys i es nomena agutzil interí
Nicasi
Basolas
Papiol.
Entre altres coses, a més de pregoner, també s'encarregarà del
control d'entrades de vins i licors a la població i, des del 1917
fins al 1927, serà l'encarregat de la centraleta de telèfons
instal·lada a l'Ajuntament. L'any 1927 s'inaugura el nou edifici
consistorial al carrer de Salvador Lluch. Nicasi Basolas disposa d’un
habitatge dins del mateix edifici i és el responsable de la neteja
de totes les dependències. Es jubila a l'edat de 70 anys, després
de 43 anys de servei actiu.
L’any
1935 José
Gil López
és nomenat cobrador d'arbitris de l'aigua i llocs públics no fixos
a la plaça. Després de la Guerra Civil, el seu lloc de treball era
una taula que estava situada en la bifurcació de les escales de
l'antic Ajuntament, on rebia la gent i indicava on havien de
dirigir-se. Sabem que al gener de 1948 cobrava 3.000 pessetes anuals.
La
primera referència de Josep
Zuriaga
data de 1949, quan era l'encarregat de proveïments. Un temps després
passaria a ocupar un lloc a les oficines, i en 1952 era l'encarregat
dels mossos de lleva i vigilava el calabós municipal, que estava
situat en els baixos de l'Ajuntament. En jubilar-se l'anterior
agutzil, el Sr. Zuriaga va passar a viure a l'Ajuntament fins que el
1963 el consistori va voler disposar de la casa que ocupava per
ampliar oficines i despatxos. Amb l'esdevenir dels anys, l'agutzil
Zuriaga es va dedicar al lliurament de documentació i correu entre
les diferents oficines municipals. A primera hora del matí, dos dies
a la setmana, agafava un maletí de cuir de color marró i es dirigia
a l'oficina de Correus a recollir el correu oficial dirigit a
l'Ajuntament i el repartia per les diferents oficines. Es va jubilar
el juny del 1985, després de 36 anys de servei actiu. Amb la seva
jubilació, la figura de l'agutzil va desaparèixer per sempre més
de l'administració local.
Pedro
Campos
dijous, 22 de setembre del 2016
ÀLBUM DE FOTOS. INAUGURACIÓ DEL CAMP DE FUTBOL CAN TINTORER
Les darreres temporades, el FC Gavà havia jugat els partits al camp que s’havia habilitat en el llac buit del parc de l’American Lake. Quan la Companyia d’Aigües de Barcelona compra la finca als hereus d’Artur Costa i n’inicia el procés d’urbanització, el club, amb l’ajut de l’Ajuntament, construeix un camp de joc en terrenys de la masia de can Tintorer. Aquell dia es van enfrontar els equips del Palamós i del Gavà en un partit que van empatar a dos gols.
En la instantània, els capitans se saluden en presència de l’alcalde de Gavà, Jaume Pañell, situat entre els dos jugadors, i del president del FC Gavà, Jaume Sanfeliu, a l’esquerra.
📷Fons: Montserrat Sanfeliu. Autor desconegut. AMG.
divendres, 8 de juliol del 2016
RECORDANT LA SOCIEDAD GENERAL DE HULES
L'any
1920, Alfonso Mínguez Faraudo es converteix en representant de la
casa parisenca Eugene Marechal & Fils, dedicada des de 1906 a la
fabricació d'hules. Tres anys després, amb el suport d'Eugene
Marechal, neix la Sociedad General de Hules. El senyor Mínguez passa
a ser el president del consell d'administració, càrrec que
mantindrà fins a la seva mort, l'any 1965. L'any 1928 s'accepta la
proposta de construcció d'una fàbrica (Real orden núm. 1258) i la
Sociedad General de Hules es converteix en societat anònima, amb la
participació majoritària de Marechal.
El
1929 comencen les obres de la fàbrica en uns extensos terrenys al
costat de l'estació del ferrocarril de Gavà. L'1 de gener de 1931
s'inaugura la factoria amb una plantilla de 80 productors. En
aquells moments es dedicava exclusivament a la producció d'hule per
a taules. Els inicis van ser durs, perquè els anglesos controlaven
el mercat espanyol i suposaven una dura competència. Malgrat això,
la qualitat dels seus productes i una encertada política de preus va
permetre obtenir beneficis. Obren delegacions a Madrid i Bilbao.
El
1936, després de l'esclat de la Guerra Civil, la fàbrica es
col·lectivitza i passa a ser dirigida per un comitè obrer. Pocs
mesos després, el comitè confia de nou la direcció de l'empresa al
senyor Mínguez. Les relacions i el suport de Marechal s’interrompen
per problemes de comunicació i es reprenen un cop finalitzada la II
Guerra Mundial.
Acabada
la guerra, la situació és difícil per la falta de matèria primera
i de maquinària i per l'aïllament d'Espanya. L'any 1943 l'empresa
rep el títol de Productor Nacional (núm. 3709). Aleshores la
plantilla és de 250 treballadors. Deu anys després, comença a
fabricar-se i a vendre's el clorur de polivinil, sota l'assistència
tècnica de Marechal. L'any 1955 s'inicia la producció del full
calandra de plàstic i obren delegacions a València i Sevilla. El
1966, la Sociedad General de Hules passa a formar part del grup
Solvay. La maquinària es modernitza i a partir de 1968 es comença
la producció de paper pintat vinílic. S'inicia l'exportació i
s'obren nous mercats, especialment en la decoració de la llar. L'any
1973 es nomena director el senyor Bernardino Iborra Nieto i l'empresa
compta amb una plantilla de 700 persones. Exporta a França, Holanda,
Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Algèria, Bèlgica,
Anglaterra... Sobre un terreny de 140.000 m2
s'alça un gran complex amb jardins molt ben cuidats i immenses naus,
centre d'una important i moderna indústria.
El
1994 s’extingeix com a Sociedad General de Hules i, encara dins del
grup Solvay, s'especialitza en la fabricació de peces per a
automoció. El 2004 Solvay ven la factoria de Gavà a la companyia
alemanya Mann-Hummel amb 130 treballadors. El 2008 Mann-Hummel
anuncia el tancament de la planta de Gavà i trasllada la producció
a Saragossa. Al·lega que la planta de Gavà no és rendible i pretén
concentrar tota la producció a Saragossa. No presenta expedient de
regulació de llocs de treball i ofereix als treballadors el trasllat
a la capital aragonesa. El 2015 l'empresa Clapé Promotora compra els
terrenys de la fàbrica i el novembre d'aquell any les naus són
enderrocades.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 10 de juny del 2016
ÀLBUM DE FOTOS. PLAÇA DE JAUME BALMES
En primer terme veiem la tanca que encerclava els planters de Josep Lladó, els terrenys dels quals ocupen actualment el nou ajuntament i la plaça de Jaume Balmes. Una mica més enllà hi trobem el col·legi Jacme March en procés de construcció i, més a la dreta, l’espai on hi haurà la continuació del carrer de Sant Pere i on s’edificarà el pavelló Jacme March i la nova piscina municipal.
Amb els anys, en aquest sector s’hi acabarà concentrant una bona part del serveis de la ciutat.
📷Fons: David Achell. Joan Petit. Autor desconegut. AMG.
dijous, 2 de juny del 2016
TREBALLAR A CAN SERRA I BALET. ELS INICIS
Col·lecció Montserrat Sobregrau. AMG |
La
fàbrica de can Serra i Balet va obrir les portes l'any 1927 i es
dedicava a la fabricació de teixits de pana. A «les panes», com
popularment tothom la coneixia, bona part de la plantilla eren dones.
A la indústria tèxtil les teixidores i les bitllaires (encarregades
d'anar substituint el fil a mesura que s'anava gastant) sempre eren
dones, perquè se'ls suposava més habilitat a l’hora de fer servir
un teler.
Els
homes feien altres tipus de feines dins la fàbrica (tècnics,
contramestres, fusters...). A partir dels 15 anys els nois iniciaven
el procés d'aprenentatge i els seus salaris augmentaven a mesura que
desenvolupaven tasques més qualificades. En canvi, les noies no
rebien cap formació especialitzada, perquè treballaven bàsicament
per acumular un dot i acostumaven a deixar la fàbrica quan es
casaven o tenien el primer fill. Moltes, acabat el seu torn a la
fàbrica, ajudaven en les feines de la casa i del camp i tenien cura
dels avis o dels germans petits. El seu salari era inferior al dels
homes i les bitllaires eren les més mal pagades.
Les
condicions de treball eren dures per a tots. Es treballava els
dissabtes i es disposava de tan sols una setmana de vacances pagades
a l'estiu. Es patia fred a l’hivern, calor a l’estiu i soroll
durant tot l’any. A la imatge que acompanya aquest text, Filomena Cartagena, Elionor Solé, Hortensia Gargallo i Anita Selleras, treballadores de can serra i Balet, la dècada dels quaranta.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 13 de maig del 2016
ELS SERENOS DE GAVÀ
Melcior Rosich Amat |
Josep Esteve Pugés |
L’any
1883 l'Ajuntament va destituir l'anterior fanaler i sereno —el nom
del qual desconeixem— i es va nomenar en el seu lloc Josep
Solé Gasset,
que, a més, també es va encarregar de la cura del rellotge públic
durant alguns anys. En 1887 es va designar com a sereno suplent en
Federico
Rafols Comas.
Inicialment el sereno vivia únicament de les donacions o propines
dels veïns. Aquest minvat sou va donar lloc a la creació d'unes
artístiques felicitacions que, abans de Nadal, repartien pel veïnat
a canvi d'unes estrenes (aguinaldo).
El
1890 l'Ajuntament va constatar que un únic sereno no podia cobrir
totes les necessitats de la vila, per la qual cosa va convocar la
Junta de Veïns perquè hi donés el seu parer. Arran d’això, es
va nomenar Jaime
Urpí Rafols com a nou sereno,
i es va dividir la població en dos districtes. En 1902 va començar
Joan
Ventura Ros.
Rosendo
Ventura Sebastiá
i Ramón
Urpí Mélich es van afegir a la plantilla de serenos l’any 1908.
L’any 1909 el panorama nocturn del poble va canviar radicalment. Es
van començar a encendre les bombetes il·luminades per la força
elèctrica i es van anar arraconant per sempre els fanals de petroli.
L'any 1935 va començar a treballar Josep
Fulquet Sagrera,
que, junt amb l'altre sereno, Juan
Duaso Sarrau,
van ser destituïts en acabar la Guerra Civil, i van ocupar el seu
lloc
Josep Esteve Pugés
i Melcior
Rosich Amat.
Dos anys després, es van crear dues places de sereno, que van ocupar
Josep Fulquet Sagrera i Josep Esteve Pugés, un cop superades les
proves pertinents. No va ser fins el 1957 quan es van crear dues
noves places de sereno, reservades al personal de l'exèrcit.
Desconeixem els noms dels qui van ocupar aquestes places.
No
s'han trobat les actes de quan van cessar en els seus càrrecs els
últims serenos, però al final de la dècada dels 60 del segle
passat aquesta entranyable figura va desaparèixer de la nostra
població.
divendres, 15 d’abril del 2016
EL NOSTRE PATRIMONI: LA MASIA DE CAN TORELLÓ
La
masia de can Torelló va ser edificada entre 1875-1880 per Ramon
Torelló,
un industrial del sector tèxtil que la va construir amb la finalitat
de criar cucs de seda. El negoci va fracassar i l'edifici va ser
abandonat. La construcció principal és de planta rectangular amb coberta a dues aigües amb
una alçada de planta baixa i dos pisos i té un cos adossat, de
planta baixa i pis, amb teulada plana del que destaca la galeria
d'arcades de la primera planta (en part tancada i en forma de porxo).
A
inicis dels anys trenta, Nicolás
Capo,
metge naturista, va crear una escola naturista que disposava de
diversos espais on poder practicar la seva filosofia de vida, entre
ells, la masia de can Torelló, a la qual anomenaven el
Parthenon.
La revista “Pentalfa”, eina de difusió de l'escola, va publicar
diverses fotografies del Parthenon. Les imatges constaten que
l'edifici estava en ruïnes.
Posteriorment,
des de la dècada dels seixanta, va servir de caserna militar i
va allotjar
el Regimiento de Artillería Antiaérea 72 fins que, cap a 1994, va
ser traslladat a Saragossa. L'any 1997 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Gavà.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
divendres, 8 d’abril del 2016
HISTÒRIES DE LA MILI... DE PERE ALCARAZ
Cuando
fuí a la mili -era de la quinta del 51- me tocó el periodo de
recluta en Castelldefels. Formaron un equipo de fútbol y cuando
pidieron jugadores salieron al menos 200. Viéndolo el teniente dijo:
“los que tengan carnet” y sólo quedamos 18 o 20. Cuando nos
traían la comida, había más cantidad y era un poco mejor, además
estábamos rebajados de bastantes servicios.
Una
tarde, estando jugando al fútbol vino el brigada de cocina, que era
más malo que el veneno, y me dice: “oye tu no eres de Gavà?” y
le contesté que sí. Me dijo que al día siguiente por la mañana
fuese con el cabo de cocina y compráramos un carro de lechugas. Yo
le dije: “mi brigada si yo he trabajado toda mi vida en una
fundición, yo que sé de lechugas”, a lo que me contestó: “nada,
nada, antes de mediodía que estén las lechugas aquí”, y se fue.
Yo cuando terminé de jugar al fútbol me fuí a la residencia de
oficiales y pregunté por mi capitán. Le expliqué lo que me había
pasado con el brigada de cocina. Se echó a reír y me dijo: “déjalo
no vayas que ya hablaré yo con el brigada”.
Cuando
estábamos comiendo sentados en las mesas vino el brigada por detrás,
me cogió la oreja izquierda y empezó a retorcerla, y yo: “hay!
hay! hay!”, “cuando yo te mande a buscar lechugas, tú me traes
lechugas y si no hay las siembras, y cuidadito con decirle nada al
capitán, si no sabrás quien soy”. No dije nada, porque yo sabía
la mala leche que gastaba el brigada.
Pere Alcaraz, Memòries
dimecres, 23 de març del 2016
PER PASQUA, LA MONA
El
dia de Sant Pere de 1936 es va inaugurar la Pastisseria Torradeflot.
A causa de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola el 18 de juliol
del mateix any, la pastisseria ubicada al carrer de Sant Pere va
haver de tancar, ja que com molts altres gavanencs, el seu fundador,
en Josep
Torradeflot,
va haver d’anar a lluitar al front.
Acabada
la guerra, la pastisseria va reobrir i en Josep va reprendre la seva
feina. El 1942 va néixer el seu fill Josep, que seguiria l’ofici
del pare i que actualment dóna continuïtat al negoci familiar.
En
aquesta fotografia, corresponent a un dilluns de Pasqua Florida dels
anys 60, s’hi van reunir la Carmen
León,
la Teresa
Figuerola —esposa
d’en Josep Torradeflot i mare de l’Angelina—,
la Teresa,
la Juanita
i la Mari
Carmen Torradeflot,
la tieta Angeleta
—germana d’en Josep, el fundador—, i l’Ana
Maria Olivella,
actualment, esposa d’en Josep Torradeflot, fill, i cara visible de
la pastisseria. Totes elles preparades per a una intensa jornada de
venda de mones de Pasqua.
Els
possibles orígens grecs, llatins i àrabs de la mona de Pasqua
denoten l’antiguitat d’aquesta tradició. Documentada
des del segle XV, la mona és una ofrena que els padrins entreguen
als seus fillols i/o filloles cada diumenge de Pasqua Florida. Segons
la tradició, el tortell ha de tenir tants ous durs com anys té
l’infant a qui li és lliurada, fins que aquest rep la primera
comunió.
La
mona de Pasqua representa el final de la Quaresma i de les
abstinències de Setmana Santa. Així mateix, està lligada a un
costum social en què és habitual anar a passar el dia al camp i
menjar-se-la després de dinar en companyia dels familiars i amics.
La
tradició de la mona ha experimentat transformacions importants.
Originàriament eren tortells de pasta de pa guarnits amb ous durs
incrustats a la superfície i que s’elaboraven a casa. En algunes
poblacions la mona podria tenir forma d’objecte, d’animal o de
ninot amb un ou a la boca o la panxa.
Amb
el temps, però, les mones han perdut la seva senzillesa per
evolucionar cap a pastissos de dimensions més grans, fetes de pa de
pessic, mantega i xocolata, embellides amb plomalls, fruita
confitada, ous i figuretes de xocolata de temàtiques diverses,
especialment, personatges de les sèries infantils i de dibuixos
animats.
Bibliografia:
divendres, 11 de març del 2016
ÀLBUM DE FOTOS. ROCA RADIADORS I EL BEISBOL
L’empresa es va fer càrrec de la subvenció de l’equip i el club s’anomenà Roca Gavà. Només un parell d’anys més tard el club de beisbol de Gavà va quedar campió de Catalunya de segona categoria i, un any després, arribà a la final del campionat d’Espanya.
Aquesta fotografia, feta fa cinquanta anys al camp de can Sellarès, ha captat amb molt d’encert la tensió del joc, expressada en el moment de colpejar la pilota amb el bat. També podem observar que el públic, majoritàriament infantil, està seguint el partit “ben acomodat” a la graderia.
📷 Fons: Club de Beisbol de Gavà. Autor desconegut. AMG
divendres, 26 de febrer del 2016
HISTÒRIES DE LA MILI... DE JOAN SOLÉ MARGARIT
Joan Solé durant el servei militar 22 de maig 1939 Autor desconegut Col·lecció Joan Solé Margarit. AMG |
Quan
van mobilitzar la meva lleva, jo estava a l’Hospital Clínic de
Barcelona afectat per una nefritis aguda. Això em va permetre
d’estar a l’hospital fins que vingué l’ordre de desallotjar
els malalts per fer lloc als ferits de guerra. El meu pare va venir a
buscar-me i repenjat en ell i caminant vam arribar a Gavà. El 24 de
gener vaig veure per la finestra del menjador com «els nacionals»
ocupaven la Rambla. De seguida van fer presentar totes les lleves
mobilitzades i als malalts ens dugueren a l’Hospital Militar per
fer-nos una revisió i, per poc que t’aguantessis dret,
incorporar-te en un batalló, que en el meu cas fou el de Flandes,
destinat a Vitòria.
L’arribada
a la caserna de reclutes que provenien de la Zona roja donà lloc a
tot tipus de comentaris. De primer, a les guàrdies que em va tocar
fer vaig passar un fred de mil dimonis. Així que quan digueren que
entre els més aptes n’escollirien alguns per fer-los caporals, no
vaig vacil·lar gens. I quan em vaig trobar davant de la companyia a
la qual havia de donar ordres, vaig treure tota la veu que era capaç
i la meva experiència teatral i els comandaments quedaren
impressionats. L’endemà ja portava els galons de caporal i en la
meva missió ja no patia tant de fred. I d’això de ser caporal
passà l’anècdota que explico a continuació.
La
gent de la meva companyia era de passeig i només restàvem els
soldats de porta i jo. M’adreçava a la taquilla tot cantant un
fragment de sarsuela quan un xicot, que era de Vitòria, es va
dirigir a mi dient: “Oiga cabo, ¿puedo hacerle una pregunta?”.
“Tú diràs”—li vaig respondre. “Nada, es que yo soy del
Orfeón Vitoriano y para celebrar Santa Cecilia, patrona de la
música, queríamos representar la zarzuela Molinos
de viento,
pero de 30 cantantes que tenemos en el coro, nadie se atreve a
interpretar el papel de Capitán Aberto. He pensado que usted, si le
viniese bien hacer una prueba, yo estoy seguro que lo aprobarian”.
Jo li vaig respondre que no hi tenia cap inconvenient, però que
pensés que per anar a assajar trobaríem dificultats. I ell em va
respondre que no patís perquè el president de l’orfeó era íntim
amic del nostre tinent coronel i que em farien els papers necessaris
per poder sortir de nit a l’hora de la prova i als assaigs.
I
a l’hora que em digueren vaig fer cap al local de l’Orfeón
Vitoriano. Davant de tots els membres de l’orfeó, cantaires i
dirigents, el mestre Aramburu, que tenia ja el piano obert, va dir:
“Sabe, usted, la romanza con que empieza la obra el protagonista:
Mis ojos al ver los tuyos?”
I en veure que jo m’hi agafava decidit, vaig observar que li feia
l’ullet com a expressió de “ja el tenim!”, i em va donar el
llibret tot dient: “En el próximo ensayo hay el dueto de Margot
con el capitán: he aquí un cabo que lo ascendemos a capitán por
medio de la música” —va dir en to de broma. Tothom va riure i,
feliç i content, vaig entornar-me'n a la caserna fins a l’endemà.
Quan va arribar l’attrezzo em vaig posar la jaqueta de capità de
marina holandès i la mida era perfecta. El dia de l'estrena ens
aplaudiren molt i va ser un gran esdeveniment. Però el premi que em
van donar va ser el millor que em podien regalar: un permís de dos
mesos, en tren de viatgers, perquè pogués passar-lo a casa on
encara no havia tornat des que havia anat a Vitòria. I quan se'm va
acabar el permís vaig tornar a la caserna i em van fer arribar un
avís de part de l’orfeó. Recentment, hi havia hagut un incendi
molt desastrós i l’Ajuntament s’havia posat d’acord amb
l’orfeó per si fos possible repetir Molinos
de viento
a benefici dels damnificats. Vam tenir un altre èxit de
representació i una altra vegada vaig tenir el permís corresponent
per tornar a veure la família.
Joan
Solé Margarit, Memòries, inèdit
dimecres, 10 de febrer del 2016
SABEU QUI VA SER FELIP SOLÉ OLIVÉ?
Retrat de Felip Solé, cap a 1930 Autor desconegut Col·lecció Joan Bosch Solé |
Ensenyar, educar i formar l'esperit
cívic de les noves generacions va ser el seu lema. La influència
que va tenir sobre els seus alumnes va ser decisiva perquè molts
d'ells van destacar en la cultura i en la política local. L'aparició
del primer periòdic local, L'Aramprunyà,
de caire catalanista; la fundació de l'Esbart Dansaire Ginesta, el
Pomell de Joventut "Roselles de Gavà", la intensificació
de l'activitat coral entorn de la coral "La Igualtat",
l'augment de la pràctica esportiva amb la creació del "Club
Ciclista Gavanenc" i del "Club de Futbol Gavà", així
com l'interès pel patrimoni i la pròpia història cal atribuir-ho,
en bona part, a l'aplicació dels seus joves exalumnes dels principis
i lliçons del seu mestre.
L'any
1909
va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida.
Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola
Normal de Magisteri, de la qual va ser director en diverses ocasions. Felip Solé és pare del geòleg i catedràtic
de geografia física, Lluís Solé Sabarís, nascut a Gavà l'any
1908, del metge i polític Felip Solé Sabarís i del mestre Josep
Maria Solé Sabarís. Aquest últim és el pare de l'historiador
Josep Maria Solé Sabaté i del periodista Felip Solé Sabaté.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
Per saber més: http://www.catedramariustorres.udl.cat/espaimt/directori/item.php?acr_item=sole&opcio=home&tipus=a
Per saber més: http://www.catedramariustorres.udl.cat/espaimt/directori/item.php?acr_item=sole&opcio=home&tipus=a