EL PASSADOR ESTRIAT D'ENRIC QUEROL
Aquesta és una història d’enginy.
La vaig poder escoltar
dels llavis del seu protagonista un dimarts calorós del juliol de l’any 2018,
en una entrevista que havia de servir per preparar un llibre.
Tot va començar a
la casa Brunet, un edifici modernista que encara continua dret a la Rambla de
Joaquim Vayreda de Gavà.
Als baixos de l’edifici, treballava el protagonista
d’aquest relat: un jove Enric Querol Marimón, que en aquells finals dels anys
50 tot just havia començat la carrera d’Enginyeria Industrial. Era el fill
petit del més petit dels germans rajolers, els propietaris de les dues bòbiles
que s’aixecaven a l’exterior del poble, a la vora del Calamot, i que donaven
feina a un bon nombre de nouvinguts. Enric Querol tenia llavors vint anys i
estava empleat al taller mecànic de la Ferreteria Barcelonesa que havia obert
Hermenegild Capelleres, com dèiem, als baixos de la casa Brunet.
Un dia es va
presentar a la ferreteria un delegat d’una empresa de l’Hospitalet de Llobregat
que es dedicava al muntatge de bastides. Volia saber si en aquell taller
mecànic podrien dissenyar una peça que servia per muntar les bastides, perquè
de moment l’havien de fer arribar de França, de contraban. Es tractava d’un
passador estriat. “Llavors en Josep Bruach, el fill de la ferreteria, em va
demanar si el podia dissenyar, i jo li vaig dir que sí, però que abans hauria
de dissenyar dues o tres màquines”, explicava Enric Querol assegut en una
butaca al menjador de casa seva davant d’una tassa de cafè.
Mentre parlava, es
va treure de la butxaca una peça metal·litzada de no més de tres centímetres
amb una volandera: “Aquí el tens, el passador estriat” i va afegir: “Aquesta és
la feina de l’enginyer: trobar la manera de realitzar qualsevol cosa”. Durant
tres mesos, cada nit després de sopar, a la casa del carrer dels Reis Catòlics
on va néixer l’any 1937, el jove Enric Querol va anar dibuixant els plànols de
les tres màquines que havien de fer els passadors. I així el taller mecànic de
la ferreteria va poder subministrar a l’empresa de bastides tots els que
necessitava. Josep Bruach li va donar la idea de patentar la
maquinària: “No podíem patentar el passador perquè estava normalitzat, però les
màquines, sí”, explicava Querol, i afegia que “en Pepet Bruach es va portar
molt bé; em va dir que com que jo havia dissenyat les màquines, les patents
eren meves”.
Amb aquestes patents sota el braç, els passadors estriats va
representar-li un gran negoci. No només eren necessaris per muntar les
bastides, sinó també per als botons de les cuines de gas, per a la caixa de
canvi de marxes dels cotxes i per a diverses màquines. Per això l’any 1963
Enric Querol va obrir, amb l’ajut del seu sogre, la seva pròpia empresa a la
zona industrial de Gavà. “Vam començar amb 125 metres quadrats i en va acabar tenint
més de 3000”, apuntava.
L’empresa es deia Lipe (La Industrial de Pasadores Estriados), i estava completament
automatitzada, fins i tot abans de l’arribada dels ordinadors, de manera que
només amb 17 treballadors es podien fer els tres torns. La companyia subministrava passadors estriats a clients
d’arreu del món: a Xile, a Argentina, a Algèria, a Marroc i a diversos països
europeus, entre d’altres. Aquesta embranzida econòmica, va donar ales a Querol
per participar en diversos projectes, el més important dels quals va ser la
creació en clandestinitat de Sefes, una patronal que als anys 70 aplegava una
vintena d’empresaris del Baix Llobregat. Més endavant, quan Sefes es va
fusionar amb Pymec, Querol va ocupar-ne el càrrec de vicepresident. Així m’ho anava
explicant tot, amb un somriure murri als llavis i, al final, va concloure: “I
tot va sortir del passador estriat!”
Eva Comas Arnal
