ADELITA BARBERÀ, UNA MESTRE QUE ENSENYAVA A VIURE

Un diumenge d’hivern del febrer de l’any 1911 naixia en una casa humil de Sabadell una nena que estava cridada a ser una de les mestres més reconegudes de Gavà durant els anys centrals del segle XX. El seu nom era Adela Barberà Jiménez. Al cap de poc temps del seu naixement, la família va emigrar a ultramar per establir-se a Camagüey, al centre de Cuba, on la petita Adela va rebre una educació plena d’estímuls. Per una banda, la seva infantesa i adolescència es va veure nodrida per un ambient artístic i obert, perquè els seus pares van començar a treballar a les ordres de l’empresari català Joan Guarch Milà en el segon teatre més important de Camagüey: el Teatre Avellaneda. Per altra banda, també va rebre educació reglada a l’escola mixta San Agustín de la mà d’una professora exigent i atenta que recordaria de per vida, la seva estimada Amanda Monreal Valdivieso.

 

Essent molt jove, va conèixer Manolo Buisán Serrador, un barceloní tretze anys més gran que ella, que el 1931 va anar a passar una temporada a Camagüey. En retornar Manolo Buisán a Catalunya, van començar una relació epistolar de dos anys que va acabar en proposició de matrimoni. Es van casar per poders el 8 de maig de 1933 i al cap de pocs dies, Adela Barberà va embarcar-se en el transatlàntic Cristóbal Colón que, després de fer escala a Nova York, la duria fins a Bilbao. Allà l’esperava el seu espòs que l’acompanyaria amb tren fins a casa dels seus pares, que feien de porters a la fàbrica de velluts de can Serra Balet, a la carretera de Santa Creu de Calafell de Gavà..

 

En algun moment de la dècada dels 30, Adela Barberà va decidir obrir un petit centre educatiu a Gavà, seguint l’exemple de la seva mestra cubana. I ho va fer, d’entrada, a la mateixa porteria de la fàbrica. Entre alguns dels seus primers alumnes hi havia els dos germans petits de Cal Sobrall, Maria i Ròmul Campmany, que es convertirien en amics incondicionals de la mestra. També assistien a aquelles primeres classes Carme Farran, Teresa Guxens i Maria Torrents. Nens i nenes s’aplegaven a la mateixa aula amb total normalitat, tal com preconitzaven els ideals de coeducació que es van posar en marxa amb l’Escola Moderna i que van tenir la seva més gran implantació durant la IIª República. A causa de les reduïdes dimensions de l’escola de l’Adelita, el tracte era molt amable, gairebé familiar, però això no impedia que la professora fos exigent i comencés a guanyar fama de preparar molt bé els seus estudiants.

Aquest va ser l’inici d’aquest petit col·legi que ja en els seus primers temps va haver de fer front a l’esclat de la Guerra Civil espanyola i, tres anys més tard, al començament del règim franquista, un règim que en línies generals va comportar un gran retrocés en l’àmbit de l’ensenyament. El maig de 1939, les escoles oficials de Gavà –el Col·legi Salvador Lluch, les Monges i el Sagrat Cor–van haver de tornar a posar els crucifixos a les aules, cerimònia que va significar l’inici d’una estreta relació entre els col·legis i l’Església. Aquesta relació passava principalment per obligar els estudiants a assistir a missa setmanalment i a fer un seguiment d’aquesta assistència amb conseqüències en l’expedient acadèmic.

Així mateix, els alumnes havien de cantar l’himne del “Cara al Sol” a l’inici de la jornada escolar i s’establia una rígida separació entre l’ensenyament dels nens i el de les nenes. Si bé les escoles de Gavà van complir totes aquestes normes, el centre semiclandestí de l’Adelita va aconseguir passar per alt moltes de les imposicions del règim. En un pis petit al carrer Salvador Lluch, on s’havia traslladat ja abans del 1940, l’Adelita continuava ajuntant a la mateixa aula nens i nenes de diverses edats que aprenien els primers rudiments de gramàtica, aritmètica i geografia, entre d’altres matèries. Els estudiants, entre els quals hi havia Pepi Parcerisa, Avel·lina Coll, Vicenç Zurriaga, Josep Larruy i Jordi Planas, podien gaudir d’una certa llibertat en comparació a les altres escoles i també de les excursions i les classes a l’aire lliure que programava l’Adelita. Així, per exemple, un dia de començaments de juny de 1948 la mestra es va endur una dotzena d’alumnes a la Fira de Mostres de Montjuïc per veure com seria la futura televisió. Als anys 40 i 50 també van visitar el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, la processó del Carme del Garraf, el Corpus de Sitges, el Cau Ferrat, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, la Colònia Güell i els voltants muntanyosos de Gavà.

Però més enllà de les sortides i dels coneixements acadèmics, bona part dels alumnes que van passar per les seves classes recorden l’Adelita com un exemple de persona oberta i valenta, entregada als altres i que els va ensenyar a viure. Molts d’ells afirmen que els va ensenyar a no tenir por i a demostrar iniciativa, una actitud que certament anava en contra de l’ambient tancat d’aquell sistema político-social.

Com que la mestra no disposava del permís oficial per impartir classes, les autoritats van fer-li tancar el centre l’any 1954. Tan sols li van permetre de tenir nens i nenes de menys de sis anys. Amb el temps, però, a partir de classes de repàs i de lliçons a veïns i a amics va aconseguir tornar a ensenyar estudiants de fins a 14 anys. Amb diverses interrupcions, doncs, el centre de l’Adelita va estar obert fins a la dècada dels 80. El final de la seva trajectòria com a professora va estar plena d’homenatges i obsequis dels seus alumnes que fins i tot van regalar-li un viatge a Camagüey. Adela Barberà va morir a Gavà el 3 de març de 1999 i reposa al cementiri d’aquesta població al costat del seu espòs. 

Eva Comas Arnal

RECORDANT LA FEINA DE L'ESCOMBRIAIRE

Aquests últims mesos estem veien als carrers de Gavà un inusitat tràfec de contenidors i camions de deixalles que, sens dubte, es correspon amb els actuals criteris en la gestió dels residus i la necessitat de reciclatge de la nostra societat. 

 

No és cap descobriment dir que vivim en un món ple de productes i abocat al consumisme  i que no sempre ha estat així, encara que, en les actuals circumstancies, als mes joves els pugui semblar inconcebible.

Sense voler anar massa enrere en el temps, els que ara ronden la jubilació i van viure la infantesa entre els anys cinquanta i seixanta, recordaran un entorn encara “tranquil i buit” on cada cosa tenia valor i calia que tingués una vida llarga. Estàvem vivint, sense ser-ne conscients, els darrers dies d’un món on la roba es feia a mida, els productes es venien a granel, hi havia lleteres i garrafes, els envasos de gasosa i de iogurt es retornaven i passaven amb el carro drapaires i ferrovellers repicant pels carrers. A més,  la part “orgànica” anava a parar a les gallines o al femer. Tot s’aprofitava (ara en diem reciclar) i la recollida del que podia quedar la feia l’escombriaire porta a porta.

En aquest entorn, els residus de la vida quotidiana no suposaven cap maldecap, de fet ni existien. És cert que era a una altra escala i que avui tot és una mica més complicat però segur que hi ha pràctiques que es podrien recuperar i, potser, ens estalviaríem algun contenidor.

Parlant d’escombraries, no seria just oblidar la figura de l’escombriaire, el treballador municipal encarregat de fer desaparèixer el que no volem. I per fer-ho és adient  recuperar un text emmarcat  en el període de la República que l’Alfons Gibert (1923-2004) va publicar l’any 1990 al llibre Un segle de vida Gavanenca (1840-1940).

La lectura d’unes bases per adjudicar el servei de recollida d’escombraries domiciliàries i neteja de la via pública, aprovades per l’Ajuntament en sessió del 30 de desembre de 1931, fetes publiques el gener de 1932, ens han semblat d’allò més interessants. L’interès rau, és clar, en el fet que era un servei que es realitzava fa més de mig segle.

Diu la primera clàusula: “El que resulti adjudicatari estarà obligat a la recollida d’escombraries i neteja diària de tots els carrers de la població”

Tot i que la barriada de les Colomeres, la de Serra-Castells i la Barceloneta ja eren força habitades, no podem comparar-les amb avui, car faria riure. De tota manera no deixava de ser una feina prou feixuga per a un home sol, com més endavant aclarirem.

La segona clàusula s’expressa de la manera següent: “Així mateix s’obligarà a la recollida de les escombraries que els veïns dipositin en galledes o altres objectes en els portals de llurs cases, als quals se’ls avisarà per mitjà de trompeta, amb la deguda anticipació.

He dit abans de la feina era feixuga per a un home sol i ho dic perquè és així. Jo recordo perfectament que l’adjudicatari va ser en Pere Escofet Civill, i recordo també com  anava sempre desesperat per tal de poder complir el contracte.

La clàusula cinquena encara cargola més: “Una de les principals obligacions de l’escombriaire és que a les dotze del migdia de tots els jorns, ha de tenir netejada, recollides les escombraries i residus de la Plaça Mercat, com també recollirà les del escorxador municipal i regarà la Plaça quan sigui convenient”

Tot això, encara que sembla mentida, ho feia un home sol, cada dia. Les escombraries les abocava a un carro tirat per un cavall. El carro, un cop ple, l’havia d’anar a descarregar en “un lloc adient distanciat del poble 500 m pel cap baix”

Algú pot preguntar-se: de què ve esgarrifar-se? Per què s’ho feia tot sol? Per què no llogava algú que l’ajudés? Ho entendreu tot seguit veient què diu la clàusula quarta de les esmentades bases: “L’Ajuntament abonarà mensualment en concepte de treballs de dit servei, la quantitat de dues-centres pessetes” . Dues-centes pessetes mensuals! Encara hi ha algú que cregui de veritat que l’Escofet podia llogar gent que l’ajudés?

L'any 1932 Gavà tenia 5.000 veïns i les característiques d’un poble alhora pagès i industrial amb una configuració urbana on s’estava consolidant el que podem anomenar el segon eixample de Gavà, que correspon als actuals barris de les Colomeres i les Panes.

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

RECORDANT A JOAQUIM CALLARISA BEL

 

El setembre de 2007 Joaquim Callarisa en una de les seves visites al Centre d'Història de Gavà, va fer cessió a l'Arxiu Municipal d'un document de la seva mare Manuela, que ell havia conservat  amb molta cura durant tota la vida.  Es tracta d'un carnet de venedor ambulant de loteria de l'any 1935. Aquesta mateixa setmana he trobat, casualment, entre les pàgines d'un vell diccionari del meu avi Joanet, un bitllet de loteria nacional de l'any 1950 segellat per Manuela Bel.

Encara amb el voluminós diccionari entre les mans he recordat, amb un punt d'emoció, el company Joaquim. Tot i la diferència d'edat, ens unia l'afició per la fotografia i en aquest aspecte, és just recordar que ell va ser un dels fundadors de l'Agrupació Fotogràfica Gavà, a principis dels cinquanta, i que va formar part de la primera junta, presidida per Feliu Casado. De caràcter inquiet i entusiasta, el Joaquim sempre estava a punt per ensenyar-te el darrer invent sorgit de la seva imaginació – ja sigui una ampliadora o un telescopi- i que havia fabricat ell mateix!

Tornant a la seva mare, la Manuela, a més de vendre loteria, havia establert una petita botiga de llaminadures al carrer dels Màrtirs on, tant la canalla com els adults, compraven pegadolça, regalèssia o fruits secs que ella embossava fent una paperina amb fulls de diari. Era visita obligada, sobretot, durant els intermedis de les llargues tardes de sessió contínua al cinema Casino. A principis dels cinquanta, l'establiment de la Manuela es repartia la clientela amb la parada ambulant que tenia a la Rambla la Pepita Carro, just a la porta del Casino i la xurreria dels Solé, una mica més avall.

Més endavant, amb l'arribada de la immigració i el conseqüent creixement urbanístic de Gavà, el Joaquim va veure una oportunitat de negoci i muntaria, en el mateix indret, una de les primeres  botigues locals d'electrodomèstics on hi venia, també, material fotogràfic i oferia un servei de revelat i positivat. Al nou establiment li  va posar el nom de Comercial Bel, sens dubte en reconeixement a la seva estimada mare.

 

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

 

 

BON ESTIU !

 

SABEU COM ES VA FUNDAR L'EMPRESA LIPE?

 EL PASSADOR ESTRIAT D'ENRIC QUEROL

 

Aquesta és una història d’enginy. 

La vaig poder escoltar dels llavis del seu protagonista un dimarts calorós del juliol de l’any 2018, en una entrevista que havia de servir per preparar un llibre. 

Tot va començar a la casa Brunet, un edifici modernista que encara continua dret a la Rambla de Joaquim Vayreda de Gavà. 

 

Als baixos de l’edifici, treballava el protagonista d’aquest relat: un jove Enric Querol Marimón, que en aquells finals dels anys 50 tot just havia començat la carrera d’Enginyeria Industrial. Era el fill petit del més petit dels germans rajolers, els propietaris de les dues bòbiles que s’aixecaven a l’exterior del poble, a la vora del Calamot, i que donaven feina a un bon nombre de nouvinguts. Enric Querol tenia llavors vint anys i estava empleat al taller mecànic de la Ferreteria Barcelonesa que havia obert Hermenegild Capelleres, com dèiem, als baixos de la casa Brunet.

 

Un dia es va presentar a la ferreteria un delegat d’una empresa de l’Hospitalet de Llobregat que es dedicava al muntatge de bastides. Volia saber si en aquell taller mecànic podrien dissenyar una peça que servia per muntar les bastides, perquè de moment l’havien de fer arribar de França, de contraban. 

Es tractava d’un passador estriat. “Llavors en Josep Bruach, el fill de la ferreteria, em va demanar si el podia dissenyar, i jo li vaig dir que sí, però que abans hauria de dissenyar dues o tres màquines”, explicava Enric Querol assegut en una butaca al menjador de casa seva davant d’una tassa de cafè. 

Mentre parlava, es va treure de la butxaca una peça metal·litzada de no més de tres centímetres amb una volandera: “Aquí el tens, el passador estriat” i va afegir: “Aquesta és la feina de l’enginyer: trobar la manera de realitzar qualsevol cosa”. Durant tres mesos, cada nit després de sopar, a la casa del carrer dels Reis Catòlics on va néixer l’any 1937, el jove Enric Querol va anar dibuixant els plànols de les tres màquines que havien de fer els passadors. I així el taller mecànic de la ferreteria va poder subministrar a l’empresa de bastides tots els que necessitava. Josep Bruach li va donar la idea de patentar la maquinària: “No podíem patentar el passador perquè estava normalitzat, però les màquines, sí”, explicava Querol, i afegia que “en Pepet Bruach es va portar molt bé; em va dir que com que jo havia dissenyat les màquines, les patents eren meves”.

Amb aquestes patents sota el braç, els passadors estriats va representar-li un gran negoci. No només eren necessaris per muntar les bastides, sinó també per als botons de les cuines de gas, per a la caixa de canvi de marxes dels cotxes i per a diverses màquines. Per això l’any 1963 Enric Querol va obrir, amb l’ajut del seu sogre, la seva pròpia empresa a la zona industrial de Gavà. “Vam començar amb 125 metres quadrats i en va acabar tenint més de 3000”, apuntava.

 

L’empresa es deia Lipe (La Industrial de Pasadores Estriados), i estava completament automatitzada, fins i tot abans de l’arribada dels ordinadors, de manera que només amb 17 treballadors es podien fer els tres torns. La companyia subministrava passadors estriats a clients d’arreu del món: a Xile, a Argentina, a Algèria, a Marroc i a diversos països europeus, entre d’altres. Aquesta embranzida econòmica, va donar ales a Querol per participar en diversos projectes, el més important dels quals va ser la creació en clandestinitat de Sefes, una patronal que als anys 70 aplegava una vintena d’empresaris del Baix Llobregat. Més endavant, quan Sefes es va fusionar amb Pymec, Querol va ocupar-ne el càrrec de vicepresident. Així m’ho anava explicant tot, amb un somriure murri als llavis i, al final, va concloure: “I tot va sortir del passador estriat!”

Eva Comas Arnal