EN TEMPS DE CORONAVIRUS (I). EL PASSEIG DE JOAN MARAGALL

Els estors de la balconada de casa acostumen a estar abaixats, la veritat és que a les hores que parem a casa ja es tard i no pensem en aixecar-los, a l’hivern és fosc i a l’estiu hi entra massa el sol de la tarda. En temps de coronavirus, però, tot és radicalment diferent. Tantes hores a casa, tot i que tele treballis, et veus obligat a aixecar-los per tenir, encara que sigui només visual, un contacte terapèutic amb el món real.

Terrenys on posteriorment es va ubicar el passeig de Joan Maragall. Anys cinquanta. 

AMG. Fons AVBC. Autor desconegut..

 

No ho he dit encara però la nostra balconada ens aboca al Passeig de Joan Maragall. Amb l’actitud atenta del jubilat vigilant d’obres, observo amb curiositat l’estructura metàl·lica del nou parc infantil i m’imagino les possibilitat lúdiques que pot tenir i que hi tornarà a haver canalla cridant i corrent com sempre.

Els que no han deixar en cap moment de circular pel passeig són els gossos amb els seus amos agafats al final de la corretja. Quin món tant estrany, les bestioles és poden esbargir i els humans (llevat dels passejadors) tancats a la gàbia.

Tots aquests  pensaments de confinament em porten a recordar que el passeig és un espai públic relativament recent ja que fins a la dècada dels seixanta no es va començar a urbanitzar. I que abans eren terrenys de cultiu amb arbres fruiters i on, també, s’hi havia fet blat.

A finals dels cinquanta el podríem descriure com un descampat travessat de camins i caminets que, algun d’ells, era d’us habitual per anar a les bòbiles. Pel que fa als entorns de la zona, hem d’imaginar-nos que on acaba la banda de ponent de l’actual Illa de vianants, al carrer de Sant Pere, et trobaves una riera que baixava pel costat de l’església i es dirigia avall per on ara hi ha el passeig de la Riera de les Parets, a tocar al col·legi de les monges. Més enllà tot eren camps i algunes masies disperses com la de cal Pauet dels Dents o la que Josep Lladó va rehabilitat per muntar el seu negoci de planters i on actualment hi trobem l’Ajuntament nou.

La banda de mar de l’actual passeig, des de la riera, que feia límit amb la finca de la Boada, fins el carrer de Montflorit  ja estava planificada urbanísticament des dels anys trenta però només hi havia el carrer d’àngel Guimerà edificat. Poc a poc s’hi van anar construint cases més o menys disperses, la majoria de planta baixa. Les bandes sud i de muntanya del passeig també s’anirien omplint, així mateix, de casetes, moltes construïdes pels mateixos propietaris, i consolidant el traçat urbà que enllaçava amb les Colomeres. Això sí convivint amb la presència de nombroses rieres i rierols que periòdicament provocaven aiguats i inundacions que els veïns vivien amb temor i resignació.

 

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà

EL 24 I EL 25 D’ABRIL DE 1954 ES VA PROJECTAR EL FILM «EL BESO DE JUDAS» AL CINEMA DEL CENTRE CULTURAL

 

El 24 d’abril de 1954 es va projectar la pel·lícula «El beso de Judas» al cinema del Centre Cultural. El film, interpretat per Rafael Rivelles, Paco Rabal i Gérard Tichy, i dirigit per Rafael Gil amb guió de Vicente Escrivà, és una visió de Jesucrist a través del deixeble que el va vendre als romans a canvi de trenta monedes amb el seu famós petó.

Vuitanta-dos decorats, exteriors rodats a Terra Santa, un repartiment brillant, i, sobretot una interessant idea argumental caracteritzen la pel·lícula perquè l'acostament a un personatge tan complex com el de Judes Iscariot, dota de gran interès la trama.

Dirigida durant la postguerra, té el valor afregir de no barrejar la temàtica religiosa amb idees anticomunistes, com era habitual en l'època. Va obtenir una menció especial a la millor pel·lícula al Festival de Cinema de Venècia .

https://www.youtube.com/watch?v=NgpZIFfTHT0

 

RECORDEU LA BATALLA DE VERDURES ENTRE GAVÀ I VILADECANS?

La festa de la Tornaboda s’ha convertit, a partir de la seva recuperació definitiva per part de Gavà, l’any 1980, en el motiu central de les festes carnavalesques.

 

Un fet destacable en tot aquest procés es va produir l’any 1987, quan Viladecans s’hi va incorporar i així es va poder recuperar el veritable sentit de la festa, amb la ballada conjunta de les colles d’ambdues poblacions al pont de can Sellarès, el diumenge de carnaval.

Aquell mateix any, per tal de potenciar encara més la presencia del carnaval, les entitats l’Esparriot, la coordinadora d’entitats d’esplai i els agrupaments l’Eramprunyà de Gavà i Sant Joan i Garbí de Viladecans, juntament amb la colla de Diables de Viladecans, organitzen una nova activitat: la batalla de verdures. La batussa que rememora antigues rivalitats entre ambdues poblacions, tindrà lloc al pont de can Sellarès i en certa manera es contraposarà al sentit de reconciliació de la tornaboda. 

 

 

La riera de sant Llorenç és el límit natural entre els termes de Gavà i Viladecans i el pont de can Sellarès era encara, l’any 1987, un dels pocs punts de connexió entre ells. El lloc triat per la batalla era un entorn sense urbanitzar i travessat per una riera descoberta que feia evident una separació que sempre havia anat més enllà de la geografia, amb retrets generalitzats i desconfiança mútua entre els dos pobles veïns. Aquesta rivalitat venia de lluny, només cal recordar el que ens explica Josep Soler Vidal al llibre Plet de Termes i pastures entre Gavà i Viladecans i més proper en el temps les freqüents picabaralles que tenien lloc a banda i banda de la riera.

La batalla de verdures es realitzarà conjuntament fins l’any 1997, darrer any de la seva celebració. Per justificar la retirada d’aquesta activitat es van aprofitar els conflictes bèl·lics que es van succeir als Balcans, en aquestes dates i que amb les seves violències i massacres no convidaven a promocionar qualsevol tipus d’acte que tingués un caràcter bèl·lic, i més tenint en compte que ens les darreres edicions de la batalla, les verdures van deixar pas a la contundència de les fruites i, ocasionalment, es va veure volar també alguna pedra.

Benet Solina

Arxiu Municipal

BON SANT NICASI !

 

ADELITA BARBERÀ, UNA MESTRE QUE ENSENYAVA A VIURE

Un diumenge d’hivern del febrer de l’any 1911 naixia en una casa humil de Sabadell una nena que estava cridada a ser una de les mestres més reconegudes de Gavà durant els anys centrals del segle XX. El seu nom era Adela Barberà Jiménez. Al cap de poc temps del seu naixement, la família va emigrar a ultramar per establir-se a Camagüey, al centre de Cuba, on la petita Adela va rebre una educació plena d’estímuls. Per una banda, la seva infantesa i adolescència es va veure nodrida per un ambient artístic i obert, perquè els seus pares van començar a treballar a les ordres de l’empresari català Joan Guarch Milà en el segon teatre més important de Camagüey: el Teatre Avellaneda. Per altra banda, també va rebre educació reglada a l’escola mixta San Agustín de la mà d’una professora exigent i atenta que recordaria de per vida, la seva estimada Amanda Monreal Valdivieso.

 

Essent molt jove, va conèixer Manolo Buisán Serrador, un barceloní tretze anys més gran que ella, que el 1931 va anar a passar una temporada a Camagüey. En retornar Manolo Buisán a Catalunya, van començar una relació epistolar de dos anys que va acabar en proposició de matrimoni. Es van casar per poders el 8 de maig de 1933 i al cap de pocs dies, Adela Barberà va embarcar-se en el transatlàntic Cristóbal Colón que, després de fer escala a Nova York, la duria fins a Bilbao. Allà l’esperava el seu espòs que l’acompanyaria amb tren fins a casa dels seus pares, que feien de porters a la fàbrica de velluts de can Serra Balet, a la carretera de Santa Creu de Calafell de Gavà..

 

En algun moment de la dècada dels 30, Adela Barberà va decidir obrir un petit centre educatiu a Gavà, seguint l’exemple de la seva mestra cubana. I ho va fer, d’entrada, a la mateixa porteria de la fàbrica. Entre alguns dels seus primers alumnes hi havia els dos germans petits de Cal Sobrall, Maria i Ròmul Campmany, que es convertirien en amics incondicionals de la mestra. També assistien a aquelles primeres classes Carme Farran, Teresa Guxens i Maria Torrents. Nens i nenes s’aplegaven a la mateixa aula amb total normalitat, tal com preconitzaven els ideals de coeducació que es van posar en marxa amb l’Escola Moderna i que van tenir la seva més gran implantació durant la IIª República. A causa de les reduïdes dimensions de l’escola de l’Adelita, el tracte era molt amable, gairebé familiar, però això no impedia que la professora fos exigent i comencés a guanyar fama de preparar molt bé els seus estudiants.

Aquest va ser l’inici d’aquest petit col·legi que ja en els seus primers temps va haver de fer front a l’esclat de la Guerra Civil espanyola i, tres anys més tard, al començament del règim franquista, un règim que en línies generals va comportar un gran retrocés en l’àmbit de l’ensenyament. El maig de 1939, les escoles oficials de Gavà –el Col·legi Salvador Lluch, les Monges i el Sagrat Cor–van haver de tornar a posar els crucifixos a les aules, cerimònia que va significar l’inici d’una estreta relació entre els col·legis i l’Església. Aquesta relació passava principalment per obligar els estudiants a assistir a missa setmanalment i a fer un seguiment d’aquesta assistència amb conseqüències en l’expedient acadèmic.

Així mateix, els alumnes havien de cantar l’himne del “Cara al Sol” a l’inici de la jornada escolar i s’establia una rígida separació entre l’ensenyament dels nens i el de les nenes. Si bé les escoles de Gavà van complir totes aquestes normes, el centre semiclandestí de l’Adelita va aconseguir passar per alt moltes de les imposicions del règim. En un pis petit al carrer Salvador Lluch, on s’havia traslladat ja abans del 1940, l’Adelita continuava ajuntant a la mateixa aula nens i nenes de diverses edats que aprenien els primers rudiments de gramàtica, aritmètica i geografia, entre d’altres matèries. Els estudiants, entre els quals hi havia Pepi Parcerisa, Avel·lina Coll, Vicenç Zurriaga, Josep Larruy i Jordi Planas, podien gaudir d’una certa llibertat en comparació a les altres escoles i també de les excursions i les classes a l’aire lliure que programava l’Adelita. Així, per exemple, un dia de començaments de juny de 1948 la mestra es va endur una dotzena d’alumnes a la Fira de Mostres de Montjuïc per veure com seria la futura televisió. Als anys 40 i 50 també van visitar el port de Barcelona, l’aeroport del Prat, la processó del Carme del Garraf, el Corpus de Sitges, el Cau Ferrat, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, la Colònia Güell i els voltants muntanyosos de Gavà.

Però més enllà de les sortides i dels coneixements acadèmics, bona part dels alumnes que van passar per les seves classes recorden l’Adelita com un exemple de persona oberta i valenta, entregada als altres i que els va ensenyar a viure. Molts d’ells afirmen que els va ensenyar a no tenir por i a demostrar iniciativa, una actitud que certament anava en contra de l’ambient tancat d’aquell sistema político-social.

Com que la mestra no disposava del permís oficial per impartir classes, les autoritats van fer-li tancar el centre l’any 1954. Tan sols li van permetre de tenir nens i nenes de menys de sis anys. Amb el temps, però, a partir de classes de repàs i de lliçons a veïns i a amics va aconseguir tornar a ensenyar estudiants de fins a 14 anys. Amb diverses interrupcions, doncs, el centre de l’Adelita va estar obert fins a la dècada dels 80. El final de la seva trajectòria com a professora va estar plena d’homenatges i obsequis dels seus alumnes que fins i tot van regalar-li un viatge a Camagüey. Adela Barberà va morir a Gavà el 3 de març de 1999 i reposa al cementiri d’aquesta població al costat del seu espòs. 

Eva Comas Arnal

RECORDANT LA FEINA DE L'ESCOMBRIAIRE

Aquests últims mesos estem veien als carrers de Gavà un inusitat tràfec de contenidors i camions de deixalles que, sens dubte, es correspon amb els actuals criteris en la gestió dels residus i la necessitat de reciclatge de la nostra societat. 

 

No és cap descobriment dir que vivim en un món ple de productes i abocat al consumisme  i que no sempre ha estat així, encara que, en les actuals circumstancies, als mes joves els pugui semblar inconcebible.

Sense voler anar massa enrere en el temps, els que ara ronden la jubilació i van viure la infantesa entre els anys cinquanta i seixanta, recordaran un entorn encara “tranquil i buit” on cada cosa tenia valor i calia que tingués una vida llarga. Estàvem vivint, sense ser-ne conscients, els darrers dies d’un món on la roba es feia a mida, els productes es venien a granel, hi havia lleteres i garrafes, els envasos de gasosa i de iogurt es retornaven i passaven amb el carro drapaires i ferrovellers repicant pels carrers. A més,  la part “orgànica” anava a parar a les gallines o al femer. Tot s’aprofitava (ara en diem reciclar) i la recollida del que podia quedar la feia l’escombriaire porta a porta.

En aquest entorn, els residus de la vida quotidiana no suposaven cap maldecap, de fet ni existien. És cert que era a una altra escala i que avui tot és una mica més complicat però segur que hi ha pràctiques que es podrien recuperar i, potser, ens estalviaríem algun contenidor.

Parlant d’escombraries, no seria just oblidar la figura de l’escombriaire, el treballador municipal encarregat de fer desaparèixer el que no volem. I per fer-ho és adient  recuperar un text emmarcat  en el període de la República que l’Alfons Gibert (1923-2004) va publicar l’any 1990 al llibre Un segle de vida Gavanenca (1840-1940).

La lectura d’unes bases per adjudicar el servei de recollida d’escombraries domiciliàries i neteja de la via pública, aprovades per l’Ajuntament en sessió del 30 de desembre de 1931, fetes publiques el gener de 1932, ens han semblat d’allò més interessants. L’interès rau, és clar, en el fet que era un servei que es realitzava fa més de mig segle.

Diu la primera clàusula: “El que resulti adjudicatari estarà obligat a la recollida d’escombraries i neteja diària de tots els carrers de la població”

Tot i que la barriada de les Colomeres, la de Serra-Castells i la Barceloneta ja eren força habitades, no podem comparar-les amb avui, car faria riure. De tota manera no deixava de ser una feina prou feixuga per a un home sol, com més endavant aclarirem.

La segona clàusula s’expressa de la manera següent: “Així mateix s’obligarà a la recollida de les escombraries que els veïns dipositin en galledes o altres objectes en els portals de llurs cases, als quals se’ls avisarà per mitjà de trompeta, amb la deguda anticipació.

He dit abans de la feina era feixuga per a un home sol i ho dic perquè és així. Jo recordo perfectament que l’adjudicatari va ser en Pere Escofet Civill, i recordo també com  anava sempre desesperat per tal de poder complir el contracte.

La clàusula cinquena encara cargola més: “Una de les principals obligacions de l’escombriaire és que a les dotze del migdia de tots els jorns, ha de tenir netejada, recollides les escombraries i residus de la Plaça Mercat, com també recollirà les del escorxador municipal i regarà la Plaça quan sigui convenient”

Tot això, encara que sembla mentida, ho feia un home sol, cada dia. Les escombraries les abocava a un carro tirat per un cavall. El carro, un cop ple, l’havia d’anar a descarregar en “un lloc adient distanciat del poble 500 m pel cap baix”

Algú pot preguntar-se: de què ve esgarrifar-se? Per què s’ho feia tot sol? Per què no llogava algú que l’ajudés? Ho entendreu tot seguit veient què diu la clàusula quarta de les esmentades bases: “L’Ajuntament abonarà mensualment en concepte de treballs de dit servei, la quantitat de dues-centres pessetes” . Dues-centes pessetes mensuals! Encara hi ha algú que cregui de veritat que l’Escofet podia llogar gent que l’ajudés?

L'any 1932 Gavà tenia 5.000 veïns i les característiques d’un poble alhora pagès i industrial amb una configuració urbana on s’estava consolidant el que podem anomenar el segon eixample de Gavà, que correspon als actuals barris de les Colomeres i les Panes.

Benet Solina

Arxiu Municipal de Gavà