dimecres, 26 de juny del 2024

ALEGRIA... ÉS FESTA MAJOR! Recordant les fires d'atraccions a la festes majors dels anys seixanta

Les fires d'atraccions a la festes majors d'estiu dels anys seixanta eren un element clau d'aquestes  celebracions. Amb una varietat d'atraccions que anava des de cavallets i autos de xoc fins a casetes de tir i paradetes de menjar, aquestes fires esdevenien un punt de trobada per a gent de totes les edats. Els infants gaudien dels cavallets o del tren de la bruixa, mentre que els adolescents i els adults es congregaven als autos de xoc i altres atraccions més emocionants. 

L'ambient es complementava amb la música de moda de l'època, els llums de colors i l'olor a sucre filat i xurros, creaven una atmosfera festiva, que encara perdura en la memòria de molts de nosaltres. 


 
 
📷 Festa Major de Sant Pere. Anys seixanta. Autor i fons: Joan Mitjans. AMG  
 
🖋   Assumpció Gabernet

Podeu veure el vídeo amb un recull de  fotografies de la fira d'atraccions de la festa major, clicant aquest enllaç 👉 Fira d'atraccions a Gavà  



dimarts, 25 de juny del 2024

ELS PEIRÓ, MESTRES PICAPEDRERS DE GAVÀ

 

Josep Peiró Morte (vora 1861-1936). Natural d’Olba (Terol), als dotze anys va marxar del seu poble fugint de la fam, les pallisses del seu pare i d'una vida sense futur. Com la majoria de la població de llavors, no havia anat mai a l'escola i no sabia ni llegir ni escriure. Però era molt espavilat, perquè, tot sol, va arribar fins a Barcelona i va començar a fer feines al port. Anys després, vingué a Gavà per treballar en la construcció de la via del ferrocarril —inaugurat el 1881— que unirà Vilanova amb el port de Barcelona. S’hi va quedar a viure i es casà amb Maria Peiron, que era vídua amb un fill, Venenci Formosa. Amb ella tingué dos fills més, el Jaume i la Mercè. Els primers anys va fer exclusivament de pagès fins que va llogar un tros de muntanya al turó de Caçagats a Miquel Tintorer, i va emprendre l’ofici de picapedrer. Joan Tintorer, germà de Josep, recorda que en aquells temps li pagava una pesseta al mes.
Josep Peiró feia les proteccions dels portals per a l’entrada de
carros i els pedrissos de pedra vermella de les voreres, que encara podem trobar en molts carrers de Gavà. Treballador incansable, va prosperar, va comprar diversos camps i, l’any 1913, va adquirir una casa al carrer de Sant Pere. En aquest domicili, que a partir d’aleshores serà conegut com cal Peiró, la seva dona va regentar una botiga de queviures, a més de fer de modista. Així, el Josep es va convertir en un gavanenc benestant i ben relacionat que anava, fins i tot, a caçar amb l’hisendat Salvador Lluch. En aquell temps, també va comprar un terreny al davant de l’església de Sant Pere (Rectoria amb Raval de Molins), que va habilitar com a taller per als treballs de pedra més delicats.

El seu fill, Jaume Peiró Peiron (1902-1983), el va succeir al capdavant del negoci. Sense electricitat, a la pedrera encara es funcionava com a l'edat mitjana. Extreien, tallaven i treballaven manualment el gres triàsic vermell, fabricant pedrissos per als carrers, blocs de pedra per fer els arcs de les portes —de vegades amb gravats o dibuixos en relleu—, corrons per a les eres de batre blat, moles de molí, abeuradors per a animals, pedres d’esmolar i qualsevol altra cosa que es pogués fer de pedra.

Cada vegada que rebien un encàrrec, calculaven la pedra que calia treure i tallar. Amb pocs treballadors, rebien suport de familiars que, en sortir de treballar a la fàbrica, feien hores extres a la pedrera. Una vegada enllestida la feina, venia a carregar el transportista, en "Pauses", traginer amb un carro de tres muls, o en Jaume Milà Campamà, amb un carro i un matxo. Per carregar, recolzaven el carro a terra i, empenyent, feien lliscar les pedres cap a l'interior. Després, les duien al lloc de l'obra. Els retalls de pedra que anaven sobrant s'apilaven en alts munts, que van quedar a la pedrera un cop abandonada.

Jaume Peiró va efectuar treballs notables en pedra vermella a les masies de ca n’Amat, can Rosés i can Viñas, així com en moltes torres particulars. A la casa del carrer de la Rectoria,on hi havia hagut el solar del taller, encara hi podem trobar una bonica mostra de la seva feina, el relleu de dues plantes al seu test, als brancals, i les inicials JP i la data, 1951, a la llinda.

L’any 1960, l’alcalde, Joan Escala, i el rector, mossèn Isidre Puig, li van encarregar diversos treballs a l’ermita de Bruguers: restaurar l’espadanya del campanar, fer la taula de l’altar, i feines a la rectoria i a l'escala que puja al presbiteri.

En aquest mateix indret, una feina destacada de Jaume Peiró fou la construcció de l’actual creu de pedra, una rèplica perfecta de la que hi havia al davant de l’ermita i que havia estat malmesa en un accident fortuït.

AGRAÏMENTS: Jaume Milà, besnet i net dels Peiró; M. Lluïsa Cortell i Querol, besneta de Josep Peiró Morte, que ha escrit una ressenya biogràfica del seu besavi, i Rosa Batet, de cal Marquesó.

🖋  Enric Ferrer Batet

dijous, 20 de juny del 2024

ELS FESTIVALS DE FINAL DE CURS ALS ANYS CINQUANTA

 
 
Els festivals de final de curs marquen la culminació de l'any acadèmic amb combinació de cerimònies, representacions i activitats lúdiques. Als anys cinquanta els estudiants preparaven actuacions teatrals, recitals poètics i balls tradicionals, sovint sota la direcció dels mestres, que dedicava setmanes a assajar amb l'alumnat. 
 
La música en directe, amb pianos i guitarres, acompanyaven moltes de les actuacions, donant un toc festiu a l'ambient. També era habitual que les escoles organitzessin exposicions amb els treballs dels alumnes, com dibuixos, manualitats i projectes escolars, mostrant les habilitats adquirides durant el curs. 

Els pares assistien amb orgull, aplaudint amb entusiasme els esforços dels seus fills. Aquest festivals, més enllà de ser un moment de celebració, reforçaven els vincles comunitaris i han deixat un record inesborrable en la memòria col·lectiva de l'època.
 

📷 Festival de fi de curs, col·legi Sagrat Cor, 1955. Col·lecció M Eugènia Marrugat. AMG.

🖋   Assumpció Gabernet

divendres, 7 de juny del 2024

L’ESCULTURA EN GRES A GAVÀ (II)

NUCLI URBÀ

A la façana de cal Marquesó, la casa situada al carrer de la Rectoria, cantonada amb el del Raval de Molins, trobem, cisellat, a la llinda del balcó de l'esquerra, el dibuix d'un barril i les eines típiques per construir-lo, així com una data: “1745”. Aquesta inscripció representava una valuosa font d'informació, ja que indicava l'ofici i la seu del taller d’un boter. Així doncs, qui volia comprar barrils, encara que no sabés llegir, trobava l'establiment sense problema. És l'anunci comercial més antic de la zona. No deixa de ser curiós i anecdòtic que a l'edifici proper de la rectoria no hi hagi res gravat, tot i ser de l'època i estar bastit amb pedra de la mateixa procedència.   

BRUGUERS

Ermita de Bruguers

Les escultures més importants es troben en aquest indret: tant la comunitat com els barons d’Eramprunyà van tenir un especial interès en l'obra. Tanmateix, cal reconèixer la mala sort del conjunt. Primer, l'obra va quedar inacabada perquè l’any 1503, en haver de refer la volta de l'ermita, que s'havia enfonsat, es va prescindir dels escultors per raó de pressupost. Després, el temps, les guerres i la deixadesa van danyar el conjunt. Actualment, l’escassa atenció a aquest llegat fa que la humitat vagi destruint les estàtues de l'interior.

A la façana hi trobem uns escuts inacabats, una verge trencada durant la Guerra Civil i, a l’arc de la porta, dos àngels i dos personatges que bé podrien ser els barons.   

Al cor de la capella hi podem trobar quatre figues que el sostenen, un àngel, un lleó amb ales d’àliga, un altre àngel molt desgastat i un anyell amb bec d’ocell.

A la sagristia hi ha una làpida que commemora la reedificació de la casa forta del Sitjar.

Al dentell de la porta que va al pati de la casa rectoral hi trobem una llegenda en mal estat: FRA IOHAN BATISTA SADURNI, que en va ser ermità entre 1776 i 1788. 

 Creu de Bruguers

Aquesta creu de pedra, situada originalment al davant mateix de l’ermita, sembla que va ser bastida al mateix temps que la façana. Tot i que va sobreviure als estralls de la Guerra Civil, va ser destruïda l’any 1960 a conseqüència de la topada fortuïta d’un camió. Les fotografies i els fragments recollits van permetre al mestre picapedrer, Jaume Peiró, construir-ne una rèplica exacta, encara que se’n va canviar la ubicació.

 

🖋  Enric Ferré 

dijous, 30 de maig del 2024

RECORDANT A FERMÍN NAVARRO LÓPEZ

 

Fermín Navarro López va néixer a Puerto Lumbreras (Múrcia) l’any 1933 i, amb només 6 anys, va arribar amb la seva família a Gavà. La seva afició per la cinematografia el va portar des de molt jove a col·laborar amb el cinema del Casino, activitat que va mantenir durant molt de temps.

Va formar-se com a barber amb el seu oncle, a la barberia López, ubicada al carrer de Salvador Lluch, on vivia la família i, l’any 1962, va obrir la seva pròpia barberia al carrer de Sant Lluís.

El Fermín era col·laborador habitual de l’Arxiu Municipal i sempre va mostrar la seva bona disposició a compartir els seus coneixements i la seva col·lecció de fotografies. Era una gran persona, generosa i afable. El trobarem a faltar.


Podeu veure el video amb un recull de  fotografies de la seva col·lecció, clicant aquest enllaç 👉  1933-2024

divendres, 24 de maig del 2024

L’ESCULTURA EN GRES A GAVÀ (I)

 Un petit tresor en pedra vermella

Les roques vermelles del període triàsic que trobem als turons del Calamot i Caçagats, propers al nucli urbà de Gavà, així com a Bruguers i a part del terme de Begues, eren sorres al·luvials que van ser trepitjades pels primers dinosaures fa uns 250 milions d'anys —al Museu de Gavà es pot veure una rèplica d'una d’aquestes roques amb reproduccions d'empremtes dels peus d'un d'aquests saures. Aquest període de clima sec i calorós el coneixem per Buntsandstein. El color vermell d’aquesta roca es deu a la presència d'òxid fèrric, i al llarg de la història ha estat molt apreciada en la construcció. Als afloraments rocosos de Gavà hi podem localitzar pedreres iberes i romanes, i ens consta que s’han treballat fins no fa gaires anys. El picapedrer, o un escultor si la feina era molt delicada, feia els bustos, les creus, les dates o els símbols màgics que des de fa segles ens acompanyen.

Al terme de Gavà podem trobar pedres de gres vermell gravades a:

LES MASIES

Can Rosés

El caminant que passa per davant de can Rosés es veu sorprès per la imponent estructura d’una masia amb torre de defensa. Al segle XVI era coneguda com a can Riera del Serguerar i fou centre d’una important explotació agrícola. Al davant encara hi podem trobar l'era.

En aquesta època, les localitats costaneres patien constants atacs de pirates turcs i francesos, que havien signat una aliança l’any 1536. Per aquest motiu, Felip II ordenà fortificar el litoral amb torres de defensa; la de can Rosés n’és un exemple.

Tant la torre com la masia guarden una petita meravella: escultures en relleu que, per la seva similitud amb les de Castelldefels, que tenen làpides amb la data de construcció, es poden datar al voltant de 1560.

A la dreta del rellotge solar de la façana hi ha una finestra petita on podem trobar dos bustos i una creu de calvari sota un arc conopial (en forma de cortina recollida). A la finestra més gran del costat hi ha esculpides cinc carasses.

A la torre de defensa hi trobem una petita finestra amb una flor de lis, dues rosetes i dos cercles. A la torre també hi ha una finestreta amb una petxina que marca el camí de Sant Jaume. A la mateixa torre encara cal esmentar un angelot, que sembla de diferent material i època, prop del cim de la teulada 

Can Llong

Aquesta masia, on s’han trobat restes de ceràmiques d’època iberoromana i que és de probable origen medieval, conserva tres pedres amb la indicació dels anys en què es varen fer reformes. A l’esquerra del rellotge de sol, una pedra mostra “n.o. 28 any 1833” (número de casa 28) (fig. 6); sobre el límit, a la finestra de la dreta del rellotge, hi ha gravat "1773", i, a la part posterior, una pedra assenyala "1823". 

Can Ribes

És una masia del segle XVIII, actualment incorporada al nucli urbà de Gavà, que està situada al carrer de Manuel Carrasco Formiguera, cantonada amb l’avinguda de Joan Carles I. A sobre del portal d'entrada hi trobem una placa quadrada amb nom i la data “RI 1779 BAS”.

Can Tintorer

Les primeres referències a aquesta masia, que ha donat nom a un barri, daten del segle XV. Cal indicar que des del seu interior s'accedeix a les mines neolítiques de Gavà.

A la façana hi trobem un rellotge de sol, una mica desgastat, gravat al brancal dret de la porta.

Ca n’Amat

Situada a prop de la Font del Ferro i envoltada per la colònia d’estiueig a la qual dona nom, aquesta masia senyorívola té inscrit el nom del propietari i la data de construcció, “Joan Amat Ros, 1741”, a sobre de la porta.


🖋  Enric Ferrer Batet


divendres, 10 de maig del 2024

🎀 TEMPS DE COMUNIONS. LA ROBA I LA TRADICIÓ A PRINCIPIS DEL SEGLE XX 

Fotografia de la Col·lecció d'imatges de Joaquim Albert. Anys 20. AMG

Comencem el mes de maig i l'Arxiu Municipal vol recordar aquests vestits de la Primera Comunió de principis del segle XX. 

Al llarg del temps, aquestes cerimònies han anat adaptant-se a la situació social de cada moment i no només per la forma de celebració sinó també per la roba que les nenes i els nens portaven aquest dia tan solemne. 

El 1900, la comunió es feia a partir dels 7 anys. Els vestits de les nenes eren blancs, símbol de puresa. Podien ser de tall curt, amb un tocat de flors i un gran vel, simbolitzant les núvies de Crist. Els nens portaven vestits foscos, alguns de pantaló curt i amb un braçalet o banda que identificava el nen que rebia el sagrament. La festa, després de la cerimònia, era privada i molt familiar.

En alguns casos, els nens es vestien amb hàbits i les nenes de monja.

Fotografia de la Col·lecció de Rosa M. Casado. AMG

Entre els anys 40 i 50 (postguerra) i segons el nivell econòmic del moment, la mateixa roba dels dies festius era molt utilitzada per a la cerimònia de la comunió. Les celebracions es feien en col·legis i institucions amb un esmorzar homenatge a les nenes i nens que combregaven. 

Era normal veure una classe sencera del col·legi anant pel carrer cap a l'església a fer la Primera Comunió, conjuntament.

Actualment, podem trobar molta diversitat de models tant en nenes com en nens, però encara seguim veient, en aquestes
dates tan cerimonials, els clàssics guants blancs, missals, rosaris, almoineres i recordatoris per a un dia tan idíl·lic en què les nenes i els nens són els protagonistes principals. 



Podeu veure el vídeo i fer un passeig virtual a través de les fotografies de les nenes i nens de Primera Comunió dels anys 1900 al 1936 de Gavà. 👉 Temps de comunions. Anys 1900-1936



🖋  M. Carmen Carbonero

diumenge, 5 de maig del 2024

PRIMER DIUMENGE DE MAIG, DIA DE LA MARE

La celebració del Dia de la Mare té les seves arrels en l'antiguitat, però la forma moderna d'aquesta festivitat  es va originar als Estats Units a principis del segle XX. La idea va ser promoguda per Anna Jarvis, qui volia honorar a la seva pròpia mare i a totes les mares per la seva dedicació.

El 1914, el president Wooddrow Wilson va proclamar el segon diumenge de maig com el Dia de la Mare als Estats Units. Des d'aleshores, la celebració s’ha estès a molts països en diferents dates i amb diverses celebracions.

A casa nostra es celebra el primer diumenge de maig. És un dia dedicat a honorar i agrair a les mares per tot el que fan. És habitual regalar flors, targetes i passar temps junts en família.

 


📷   Palmira Coromines amb la seva filla Montserrat Vendrell en una foto d'estudi l'any 1936. 
        Autor: Ángel López (Foto-Estudio Lumière). Col·lecció Camprubí-Vendrell. AMG. 
 
🖋    Assumpció Gabernet

dijous, 25 d’abril del 2024

SABEU QUÈ ÉS UNA BARJOLA?

 

Fotografia J. Margarit. AMG
Gavà és l’únic productor d’espàrrecs de Catalunya i la raó per la qual es van desenvolupar amb tant d’èxit a les Sorres de Gavà i no a la resta del delta és fàcil d’explicar. Es tracta d’una planta que necessita terres sorrenques i humitat en el subsòl.

A Gavà, l’extensió de sorres és força gran, mentre que a Viladecans la terra d’al·luvió ocupa més superfície, i a Castelldefels queda reduïda a res entre la Pineda i la terra de cultiu no sorrenca. Les condicions del terreny eren, doncs, les ideals i els pagesos les van saber aprofitar.

Aquesta singularitat va propiciar el naixement d’un vocabulari propi relacionat amb aquest cultiu. Malgrat que no està recollit al diccionari, els pagesos l’utilitzaven de forma habitual. Una d'aquestes paraules és "barjola", utilitzada per referir-se al cistell de vímet ovalat amb una nansa al mig i una altra de més petita en cada extrem que els pagesos gavanencs utilitzaven per col·locar-hi els espàrrecs.

 📷 Col·lecció J. Margarit

🖋  Assumpció Gabernet


dissabte, 13 d’abril del 2024

LA FALLA DE GAVÀ




El 21 de juliol de 1930 una comissió formada per sis persones va presentar al Govern Civil de Barcelona una instància sol·licitant la legalització de la Casa de València de Gavà. La seu era ubicada en un edifici del carrer de Salvador Lluch, a l’antic Cafè de la Plaça, que l’any 1922 s’havia traslladat al Casino de la Rambla. Poc després, el 31 d’agost, ja es va celebrar l’assemblea de constitució de la Casa de València de Gavà a la qual van assistir 65 socis.

A partir d’aquell moment la Casa de València va començar a organitzar un bon nombre d'activitats com la commemoració anual de la conquesta de València en què no hi podia faltar música, tronadors, traca, ball i castell de focs. Les activitats lúdiques, culturals i esportives es van anar succeint fins a l’esclat de la Guerra Civil. Després de la Guerra ja no va tornar a funcionar.

Després de la guerra, la Casa de València va desaparèixer com moltes altres entitats, però no així els valencians, que continuaven presents en entitats com el Cor l’Alegria, la Cobla Brugués, l’Orquestra Blay o la Banda Municipal de Música. L’any 1981 el retorn de la democràcia va permetre constituir de nou la Casa de València de Gavà, que el 1987 va plantar la primera falla al parc de la Torre Lluc.

📷  Primera falla de Gavà, 1987. Fons periòdic Bruguers. Autora: Sílvia T. Colmenero.

🖋 Assumpció Gabernet