Josep
Peiró Morte (vora 1861-1936). Natural d’Olba (Terol), als dotze anys va marxar
del seu poble fugint de la fam, les pallisses del seu pare i d'una vida sense
futur. Com la majoria de la població de llavors, no havia anat mai a l'escola i
no sabia ni llegir ni escriure. Però era molt espavilat, perquè, tot sol, va
arribar fins a Barcelona i va començar a fer feines al port. Anys després, vingué
a Gavà per treballar en la construcció de la via del ferrocarril —inaugurat el
1881— que unirà Vilanova amb el port de Barcelona. S’hi va quedar a viure i es
casà amb Maria Peiron, que era vídua amb un fill, Venenci Formosa. Amb ella
tingué dos fills més, el Jaume i la Mercè. Els primers anys va fer
exclusivament de pagès fins que va llogar un tros de muntanya al turó de
Caçagats a Miquel Tintorer, i va emprendre l’ofici de picapedrer. Joan
Tintorer, germà de Josep, recorda que en aquells temps li pagava una pesseta al
mes.
Josep
Peiró feia les proteccions dels portals per a l’entrada de
carros i els
pedrissos de pedra vermella de les voreres, que encara podem trobar en molts
carrers de Gavà. Treballador incansable, va prosperar, va comprar diversos
camps i, l’any 1913, va adquirir una casa al carrer de Sant Pere. En aquest
domicili, que a partir d’aleshores serà conegut com cal Peiró, la seva
dona va regentar una botiga de queviures, a més de fer de modista. Així, el
Josep es va convertir en un gavanenc benestant i ben relacionat que anava, fins
i tot, a caçar amb l’hisendat Salvador Lluch. En aquell temps, també va comprar
un terreny al davant de l’església de Sant Pere (Rectoria amb Raval de Molins),
que va habilitar com a taller per als treballs de pedra més delicats.
El seu fill,
Jaume Peiró Peiron (1902-1983), el va succeir al capdavant del negoci. Sense
electricitat, a la pedrera encara es funcionava com a l'edat mitjana. Extreien,
tallaven i treballaven manualment el gres triàsic vermell, fabricant pedrissos
per als carrers, blocs de pedra per fer els arcs de les portes —de vegades amb
gravats o dibuixos en relleu—, corrons per a les eres de batre blat, moles de
molí, abeuradors per a animals, pedres d’esmolar i qualsevol altra cosa que es
pogués fer de pedra.
Cada
vegada que rebien un encàrrec, calculaven la pedra que calia treure i tallar.
Amb pocs treballadors, rebien suport de familiars que, en sortir de treballar a
la fàbrica, feien hores extres a la pedrera. Una vegada enllestida la feina,
venia a carregar el transportista, en "Pauses", traginer amb un carro
de tres muls, o en Jaume Milà Campamà, amb un carro i un matxo. Per carregar, recolzaven
el carro a terra i, empenyent, feien lliscar les pedres cap a l'interior. Després,
les duien al lloc de l'obra. Els retalls de pedra que anaven sobrant s'apilaven
en alts munts, que van quedar a la pedrera un cop abandonada.
Jaume Peiró
va efectuar treballs notables en pedra vermella a les masies de ca n’Amat, can
Rosés i can Viñas, així com en moltes torres particulars. A la casa del carrer
de la Rectoria,on hi havia hagut el solar del taller, encara hi podem trobar una
bonica mostra de la seva feina, el relleu de dues plantes al seu test, als
brancals, i les inicials JP i la data, 1951, a la llinda.
L’any
1960, l’alcalde, Joan Escala, i el rector, mossèn Isidre Puig, li van
encarregar diversos treballs a l’ermita de Bruguers: restaurar l’espadanya del
campanar, fer la taula de l’altar, i feines a la rectoria i a l'escala que puja
al presbiteri.
En
aquest mateix indret, una feina destacada de Jaume Peiró fou la construcció de
l’actual creu de pedra, una rèplica perfecta de la que hi havia al davant de
l’ermita i que havia estat malmesa en un accident fortuït.
AGRAÏMENTS:
Jaume Milà, besnet i net dels Peiró; M. Lluïsa Cortell i Querol, besneta de
Josep Peiró Morte, que ha escrit una ressenya biogràfica del seu besavi, i Rosa
Batet, de cal Marquesó.
🖋 Enric Ferrer Batet
.jpg)
