dijous, 17 de novembre de 2011

“SI VOLS PASSAR UN BON NADAL, TINGUES UN PORC EN SAL”

“A les set del matí, amb el pica, un tren al qual se li havia donat aquest nom perquè només arribava fins a Picamoixons —via Lleida—, venia la senyora Josepa, una dona que vivia al Prat i que era d’Arbeca, mandonguera d’ofici. Amb ella al capdavant, procedíem a preparar el mandongo. El més pesat era trinxar la carn perquè calia fer girar i girar la màquina de trinxar. Abans d’embotir, fèiem els tastets: posàvem a la paella unes cullerades de carn picada de cada varietat, les fregíem i, abans d’embotir-les, les tastàvem per saber com estaven de sal i pebre, per si calia rectificar.

Fer foc, lligar botifarres a peu dret, salar la cansalada, fregir el llom i el magre, i la costella i les menudalles que servien per fer el caldo de tot l’hivern. Una vegada fregit es posava en una tupina, una olla amb nanses i tapadora de pedra en què l’oli es refredava de seguida. Les botifarres negres i blanques, abans de posar-les a la caldera a bullir, les punxàvem amb una agulla saquera perquè no rebentessin. Després de bullir-les, ja fredes, les penjàvem en una canya o barra de fusta a una alçada on no poguessin arribar els gats i els gossos. Tot en una habitació al pis de dalt, on també guardàvem l’oli de tot l’any i la conserva casolana.

Aquell dia sempre teníem convidats. La meva mare, que era una excel·lent cuinera, el dia abans havia bullit una gran olla de mongetes seques que servien de primer plat, a repetir. El segon plat era una mica de tot el recent porc mort. Per postres, préssec en conserva fet a casa, o, si en quedava, algun meló. La beguda, gasosa o aigua del pou perquè el meu pare era un abstemi obstinat. Total, que passaven tot un dia de menjar molt de fartanera, com deien al poble. Acabàvem feliços i rebentats pel tràfec d’aquella jornada!”

Testimoni de Teresa Balsells, Gavà, 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada