La plaça Major va evolucionar a partir de l'antic camí medieval que anava de Barcelona a Sitges i que unia Gavà amb les veïnes poblacions de Viladecans i de Castelldefels. Actualment hi destaquen tres edificis:
LA CASA GRAN
Gavà és l’únic productor d’espàrrecs de Catalunya i aquesta singularitat ha propiciat el naixement d’un vocabulari propi relacionat amb aquest cultiu. Malgrat que no està recollit al diccionari, els pagesos l’utilitzen de forma habitual.
Barjola o burjola: cistell de vímet ovalat amb una nansa al mig i una altra de més petita en cada extrem que els pagesos gavanencs utilitzaven per col·locar-hi els espàrrecs.
Feiucs: parts seques de la planta de l’esparreguera que els pagesos eliminen amb especial cura per afavorir la sortida dels turions i evitar molèsties en el moment de collir els espàrrecs. Aquests mateixos feiucs, secs i tallats, serveixen per protegir els marges del vent de ponent amb la finalitat que no s’endugui la sorra.
Manadar: triar els
espàrrecs per classes i gruix i fer-ne manats.
Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà
EL NORBERTO I LA JOSEFA: CARTES DES DEL FRONT
Norberto Guitart era un pagès de Castelldefels, casat i amb dos fills petits, el Nadalet i l’Aleix. Entre l’1 i el 16 d’octubre de 1938 va escriure setze cartes a la seva dona, la Josefa Ros —una per dia— . Feia més de set mesos que era a primera línia del front de l’Ebre, i mantenir aquella correspondència diària l’ajudava a conservar l’ànim.
Al llarg de vuitanta-set pàgines, el Norberto narra el dia a dia en una trinxera: les guàrdies, l’avorriment, la incertesa, la manca d’higiene, l’alimentació... Es preocupa per saber com va tot a casa seva —segueix els problemes dentals de la seva dona, l’estat de salut de la seva mare i els progressos del seu fill gran, que aprèn a llegir. Dona consells a la Josefa sobre com portar les terres —què cal sembrar, collir o podar—, pateix pels companys ferits i s’entristeix pels que es van quedant pel camí.
Però potser el que més crida l’atenció és el fort sentiment d’enyorança envers els seus, i especialment envers la seva dona, a qui sempre anomena «Josefa mía de mi corazón», i la seva necessitat de veure’ls i abraçar-los. Un anell rebut a inicis d’octubre, amb una fotografia de la família, li serveix de consol:
«También me dices que el Nadalet y el Aleix siempre te quieren ver
la mano, pues yo no tengo que pedirlo a nadie; de noche me lo pongo
al revés, o sea, le doy media vuelta y me queda en la palma de la
mano, y me pongo la mano debajo de la cara para teneros más cerca. Y
si pudierais oír las cosas que os digo, pues entablo verdaderas
conversaciones con vosotros, pero no me contestáis... qué le
haremos, un día u otro me contestaréis, ¿verdad, Josefa mía...?»
El Norberto va mantenir fins a l’últim moment l’esperança que el rellevessin i poder tornar a casa. El seu desig, però, no es va fer mai realitat. Va ser afusellat i enterrat al municipi de la Fatarella.
La Josefa, vídua i amb dos fills petits, es va proposar recuperar les seves restes i retornar-les a casa. El 18 de novembre de 1939, el cos del Norberto va ser traslladat i inhumat a Castelldefels. Uns anys després, la Josefa va decidir marxar amb els seus fills i la seva nova parella a l’Argentina. Allà va començar una nova vida, però mai no va oblidar el Norberto, a qui sempre va continuar considerant el gran amor de la seva vida.
El plec de cartes sempre la va acompanyar, i poc abans de morir les va confiar al seu net, Luis Alberto Guitart, que fa uns anys va tornar a Castelldefels amb la seva dona i els seus dos fills. Ara viu a Gavà, i el seu desig és donar a conèixer aquesta història d’amor: la dels seus avis paterns, el Norberto i la Josefa.