HISTÒRIA DEL CULTIU DE L’ESPÀRREC A GAVÀ

Foto:Jordi Vaghi. AMG

El delta de Ponent, que abasta des de l’estany del Remolar fins a les costes del Garraf, era una zona pantanosa i insalubre gens apta per al cultiu. Amb tot, ja des de les acaballes de l’edat mitjana, va haver diverses iniciatives per transformar-lo. Aquest procés va ser summament lent i fins al segle XIX no es van introduir els canvis que van culminar amb la plena colonització de la zona. Entre aquests canvis cal destacar la gradual dissolució del règim senyorial, el progrés de la tècnica, la crisi vitícola, que va reduir les rendes de secà, i la creixent demanda del mercat de Barcelona que absorbia bona part de la producció agrícola del delta, entre la qual hi havia els espàrrecs de Gavà.

L’espàrrec va ser durant molts anys, i fins a la dècada dels anys setanta, una font important de riquesa per als pagesos i la base de l’economia del camp gavanenc. L’esparreguera és una planta que creix en condicions molt adverses. Davant un mal any per a l’agricultura, l’espàrrec es presentava com un ingrés segur i, com que Gavà n’era l’únic productor de Catalunya, podia mantenir un bon preu al mercat.

L’any 1973 el periòdic local Brugués ja es feia ressò del perill que la proximitat a Barcelona suposava per al camp gavanenc. I és que, efectivament, l’avidesa de sòl industrial i residencial, de l’aigua del subsòl i la creació d’una infraestructura de comunicacions adequada a les noves necessitats van començar a minvar les Sorres. Barcelona, que va ser l’estímul per sanejar les maresmes i augmentar la producció agrícola, va ser la causa d’aquesta situació. L’evolució i la rapidesa del transport li permetien buscar productes frescos a molts quilòmetres de distància. De forma progressiva, l’espàrrec va deixar de tenir pes en l’economia, però actualment encara continua sent el producte més representatiu. 

Assumpció Gabernet
Arxiu Municipal de Gavà