ARXIU MUNICIPAL DE GAVÀ: EL RETORN DE LLUÍS COMPANYS

dilluns, 1 de març del 2021

EL RETORN DE LLUÍS COMPANYS

Avui fa vuitanta-cinc anys del retorn del president Lluís Companys a Barcelona després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals. Havia passat un any i mig d’ençà que havia estat detingut i empresonat pels fets d’octubre del 1934.

Durant l’any 1934, Lluís Companys impulsà la polèmica Llei de contractes de conreu, que l’enfrontà amb els grans propietaris i amb el Govern espanyol. El 6 d’octubre del 1934 protagonitzà una revolta contra la legalitat republicana arran de l’entrada al govern de la República de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola des del balcó del Palau de la Generalitat.

El Govern català fou detingut en ple per tropes dirigides pel comandant en cap de la Quarta Divisió Orgànica, el general Domènec Batet. Lluís Companys fou empresonat juntament amb tot el seu govern i l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1932 fou suspès. Inicialment, Companys fou reclòs al vaixell Uruguai, fondejat al port de Barcelona, i posteriorment traslladat a Madrid, on fou jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals i condemnat, juntament amb la resta del Govern català, a trenta anys de reclusió major. Més endavant, fou traslladat al penal d’El Puerto de Santa María, a Cadis.

Aquests fets coincidiren amb la vaga general revolucionària convocada arreu de l’Estat espanyol i amb la insurrecció asturiana impulsada per la UGT i la CNT a Astúries. Els membres del Govern català romangueren empresonats fins a la victòria electoral del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936.

Un cop alliberat, Companys protagonitzà un retorn triomfal a Catalunya. A l’altura de les costes del Garraf deixà el tren que el portava a Barcelona i pujà a un cotxe descapotable, iniciant així un recorregut multitudinari fins al Palau de la Generalitat. El pas de la comitiva per Gavà, amb la multitud que el va anar a rebre —i que podem veure en aquestes imatges—, fou captat pel fotògraf local Martí Sabatés a la carretera de Santa Creu de Calafell, ben a prop de l’Hostal Vell i del sortidor de benzina que hi havia instal·lat.

Si voleu veure el vídeo publicat pel Museu d'Història de Catalunya, cliqueu aquí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Actualment, ens resulta molt fàcil obrir un diari i trobar les notícies acompanyades de fotografies. Però, fins a arribar a aquest punt, s'ha produït un recorregut que va, des dels primers gravats fins que, gràcies a l’evolució tècnica, es transformen les imatges en plaques metàl·liques. No serà fins als anys vint que les publicacions van anar introduint els fotogravats i, una dècada després, assistim a la consolidació de la fotografia de premsa. Amb aquesta exposició volem donar a conèixer als pioners del fotoperiodisme gavanenc: Martí Sabatés, Feliu Casado i Jordi Vaghi.

L’Arxiu Municipal compta amb una biblioteca i una hemeroteca amb vuit punts de lectura. No disposa de servei de préstec.

La biblioteca conté més de 12.000 volums, entre els quals hi ha obres de referència i llibres d’història local i comarcal. L’hemeroteca compta amb més de 200 capçaleres, entre les que destaquen títols com l’Aramprunyà, publicat a la dècada dels anys 20 i 30 o la col·lecció completa del periòdic Bruguers.

La biblioteca de l’arxiu gestiona també el fons bibliogràfic del Museu de Gavà i el Centre de Documentació del Parc Natural del Garraf.

Des de la creació de l'Arxiu Municipal, l'Ajuntament de Gavà ha fet una aposta decidida per la recuperació, preservació i difusió de la memòria fotogràfica de la ciutat, així com per posar en valor l'obra dels seus autors més rellevants.

Un d’aquests fotògrafs gavanencs que mereix especial atenció és Francesc Català Agustí. L’any 2004 ja vàrem tenir ocasió de veure una retrospectiva del seu treball al Museu de Gavà. Enguany, la publicació del llibre, Francesc Català, una mirada fotogràfica, editat conjuntament per l’Ajuntament de Gavà i l’editorial Efadós, ha comportat un estudi més complet del seu fons. L’estudi ha permès aprofundir en la seva obra, descobrir el personatge i obrir una finestra al Gavà dels anys seixanta i setanta que ell va viure i fotografiar, en el que va ser el període més prolífic i creatiu de la seva carrera. El llibre, que recull més de dues-centes fotografies, documents i retalls de premsa, ens permet copsar la mirada subtil de Francesc Català i traça una memòria gràfica inestimable de la societat gavanenca d’aquells anys.

Nascut a Gavà l’any 1927, el seu contacte amb la fotografia es produeix a finals dels anys cinquanta. Francesc Català s’incorpora a l’Agrupació Fotogràfica Gavà l’any 1965 i poc després ja passa a formar part de la junta. Ben aviat, com els seus companys de generació —Mitjans, Marrugat, Roca—, comença a participar i a guanyar en nombrosos concursos. Cal destacar un premi a la desapareguda Unió Soviètica, on tres fotografies seves van ser publicades al diari Pravda.

Francesc Català és un fotògraf de mirada intel·ligent que encaixa perfectament amb els nous temps – una fotografia sense esteticismes, que capti els esdeveniments del carrer i de la quotidianitat- i sap treure partit al seu entorn.

A nivell formal, Català destaca el seu interès per les perspectives amb línies naturals i amb llums baixes, com ara les que se’ns mostren en les imatges dels solcs que fa un pagès que llaura, o en les ratlles que dibuixen les interminables rengles d’esparregueres. Aquests exercicis de composició i anàlisi de la llum no eren simples pràctiques formals, sinó que estaven al servei del resultat que cercava.

Documentalisme d’autor

Les sèries documentals de Francesc Català són veritables reportatges d’autor amb un estil pròxim al neorealisme en els que el fotògraf gavanenc reivindica, per sobre de tot, l'espontaneïtat en l'acte fotogràfic. En les seves fotografies es pot veure com les pensa i les treballa per provocar sensacions i interpretacions intencionades, com en aquelles captures dels cartells publicitaris de la transició superposats amb anuncis del circ o les que contrasten amb la figura humana i els “a volar joven” o “se vende todo”, que són fonamentals per a entendre el seu tarannà irònic. Francesc Català va saber captar amb la seva càmera la transformació accelerada, i en alguns aspectes traumàtica, que va viure Gavà durant els anys 60 i 70. Els temes fotogràfics naixien sempre de la vida bategava al seu entorn, per exemple, enfocant l’objectiu en la canalla que encara jugava lliure pels carrers i rondava la fira d’atraccions, o en la gent gran que els nous temps feien semblar encara més vells i fora de lloc. Retratava personatges anònims i populars, les masies que els nous barris engolien, l’obertura de nous carrers o episodis tan singulars de la vida quotidiana com aquella massiva cua del petroli durant la nevada de 1962. La manca d’habitatge i el barraquisme consegüent el portà a fotografiar el barri de Les Ferreres i els pavellons prefabricats de les Casitas de San Rafael, construïts per acollir les famílies damnificades pels aiguats de 1962 i que havien perdut les coves del torrent del Calamot que els servien d’allotjament. Català va documentar la primera Feria de Abril a Catalunya, celebrada l’any 1974 a la pineda de Gavà, així com l’ambient de les festes taurines, amb nens prodigi i toreros aficionats, que tenien lloc els matins de diumenge en una hípica local. El seu interès es va dirigir, també, a explorar les possibilitats fotogràfiques de la pràctica esportiva, especialment d’esports tan durs com el motocròs, el rugbi, la boxa o el ciclisme. Amb un registre gràfic ben diferent, l’autor ens obre les portes de can Rosés i ens ofereix unes fotografies reposades i a voltes bucòliques d’una masia en la que els seus propietaris han volgut respectar tant els elements característics, torre de defensa inclosa, com el seu interior despullat. Del gruix de l’obra de Francesc Català és obligat destacar les col·leccions fotogràfiques dedicades a l’activitat agrícola i el cultiu de l’espàrrec a les Sorres de Gavà i, sobretot, un extens i descriptiu reportatge sobre el treball a les bòbiles i l’ofici de rajoler.

Assumpció Gabernet

L’estiu de 2018 l’Eva Comas es va adreçar a l’Arxiu Municipal de Gavà buscant informació sobre una mestra de Gavà, la senyora Adelita. D’entrada, val a dir que les referències bibliogràfiques sobre el personatge eren gairebé inexistents i que no es conservava documentació directament vinculada a la senyora Adelita. Semblava mentida que, després de ser un referent per diverses generacions de gavanencs, quedessin tants pocs testimonis escrits de la seva activitat.

Però l’Eva Comas és una persona persistent, metòdica i amb les idees clares. Partint pràcticament de zero i, com a bona investigadora, va passar hores i hores revisant documentació i, paral·lelament, realitzant entrevistes a aquells que havien conegut a l’Adela Barberà i així va anar contrastant la informació. D’aquesta manera, de forma gradual, la vida de la mestra i del seu entorn es va anar dibuixant i va anar prenent forma.

El resultat ha estat el llibre que es va presentar ahir, editat per l’Ajuntament de Gavà, una obra metodològicament impecable i al mateix temps redactada amb un estil molt personal, a mig camí entre la història i la novel·la. De ben segur que us enganxarà des de la primera línia.

Assumpció Gabernet

Josep Varela i Serra ha publicat recentment una biografia sobre Felip Solé i Olivé (1880-1947), que va exercir a Gavà com a mestre de les escoles de la plaça entre 1906 i 1909. Des del primer moment, «el senyor Felip», com se'l coneixia al poble, va destacar per les seves aptituds com a pedagog. Imposava la disciplina a l'aula, però sense el rigor i els càstigs als quals estaven acostumats els alumnes. Ensenyar, educar i formar l'esperit cívic de les noves generacions va ser el seu lema. La influència que va tenir sobre els seus alumnes va ser decisiva perquè molts d'ells van destacar en la cultura i en la política local.

L'any 1909 va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual va ser director diverses ocasions. Pedagog, introductor, juntament amb Enric Arderiu, de l’ensenyament del català al magisteri i col·laborador d’Antoni Maria Alcover i de Pompeu Fabra en la labor lexicogràfica i normativitzadora. També va participar amb Pau Vila en l'estudi de la divisió territorial de Catalunya.

Tots aquests i molts més detalls de la biografia de Solé estan recollits a Felip Solé i Olivé. Pedagogia i tenacitat al servei d'un país de Josep Varela i Serra, publicat per l'Institut d'Estudis Ilerdencs i la Diputació de Lleida. Varela, catedràtic d'ensenyament secundari, és un matemàtic enamorat de la Història, que ja ha publicat diverses biografies. En aquesta ocasió, mitjançant un acurat treball de recerca molt ben documentat, l'autor ens apropa a la figura de Felip Solé, un treballador incansable i una persona compromesa amb la seva època. Un retrat d'un personatge poc conegut, analitzat des de diverses vessants i molt ben contextualitzat.

Assumpció Gabernet

El llibre omple un buit en la bibliografia històrica local, ja que parla del segle XVII, un segle amb esdeveniments molt importants en l'àmbit nacional, com ara la guerra dels Segadors, la revolta dels Barretines o la guerra de Successió, que fins ara no havien estat contextualitzats localment.

La publicació, a més, presenta un estudi socioeconòmic del Gavà del segle XVII gràcies a la informació continguda a l'Arxiu de la Baronia d'Eramprunyà. Aquest estudi permet aproximar-se a l'evolució econòmica dels veïns de la localitat al llarg del segle, i entendre per què van rebre d'una determinada manera els esdeveniments d'abast nacional abans esmentats.

El llibre també fa una aproximació a la realitat física del Gavà d'aquell segle, detallant l'estructura i evolució del nucli urbà i de les masies escampades pel terme. Així mateix, descriu la realitat institucional del poble, en el marc del domini baronial, prestant especial atenció a la interacció entre govern local i administració del culte parroquial. El llibre també fa una aproximació a l'administració de la justícia i a les obres públiques realitzades al llarg de la centúria.

El llibre es clou amb onze apèndixs que transcriuen documentació de l'època, entre ells dos processos judicials inèdits, i un índex dels topònims i noms propis citats al llibre.

Josep Campmany

El cicle festiu de la Tornaboda, que té lloc de desembre a Carnaval, és alhora una de les tradicions més antigues i una festa compartida entre Gavà i Viladecans que ha patit, al llarg del segle vint, un seguit d’oblits i recuperacions fins assegurar-ne la seva actual pervivència.

Des que l’any 1980, amb l’assessorament de la família Marrugat, es va recuperar de manera institucional la Tornaboda, la festa s’havia submergit en una inèrcia on s’hi trobava a faltar una reflexió profunda sobre el seu origen i significat.

És per això que l’edició conjunta d’aquest llibre per part dels ajuntaments de Gavà i Viladecans, respon a la necessitat de desvetllar interrogants històrics i d’establir la idoneïtat de l’actual Tornaboda. Pompili Massa, premianenc i especialista en dansa tradicional, s’ha encarregat de la difícil tasca de treure’n l’aigua clara. En aquest aspecte ha estat un encert triar algú que s’ho mirés amb prou distància i imparcialitat, lluny de l’apassionament dels protagonistes.

No calia una obra massa extensa; en a penes un centenar de pàgines, això sí, amb una edició atractiva i profusament il·lustrada, trobem una aportació ben estructurada que ens ofereix un coneixement més profund de la festa i que, fins i tot s’atreveix, en les consideracions finals, a fer propostes per a una revisió de la reposició de la Tornaboda encetada a mitjans de segle passat per Maria Eugènia Marrugat i que va servir de model a l’actual.

El contingut està redactat en cinc capítols que van des d’una exposició exhaustiva de tot el que fa referència a la festa a través de la descripció de folkloristes com ara Pere Màrtir Puig, Joan Rigall, Joan Amades o Josep Maria Castells, - aquests darrers com a conseqüència de les seves visites a Gavà en les anomenades “missions de recerca per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya”-, al que sabem del seu recorregut històric fins a l’anàlisi de la indumentària i del material coreogràfic i musical del ball de la Tornaboda .

En el primer apartat l’autor fa una aportació clau, que planarà al llarg de tot el treball, per entendre la posada en escena de l’actual conjunt de balls. El desllorigador, Pompili Massa l’ha trobat en el canvi de costums que es van produir amb l’aparició dels balls vuitcentistes i la nova organització del ball social que això comportà. L’antic ball de plaça organitzat pels mateixos fadrins, és a dir nois joves amb ganes de festejar i de passar-s’ho bé s’abandonà i anar deixant pas als balls que tenien lloc en locals confortables a canvi del pagament d’una entrada. Així mateix es produí un canvi de repertori.

El moviment cultural de la Renaixença farà prendre consciència de la desaparició de les manifestacions populars antigues i que avui anomenem folklore. Així, els anys 80 del segle XIX hi va haver una revifalla de la Tornaboda, ara però, aixoplugada en algun cafè local. Es torna a ballar, però ja no és el mateix ball natural de Carnaval sinó que pren ja aquí un sentit de tradició, de folklore que es recupera, que ha perdut la senzillesa del ball popular i s’ha transformat en ball espectacle. Tot i amb això La Tornaboda era encara ben viva quan el comediògraf Julià Carcassó arran d’una estada a Viladecans, convidat pel seu amic Baldomero Llort, escriu el 1893 una comèdia de costums que ens fa pensar que en algun moment, en aquestes societats rurals de Gavà i Viladecans el dimarts de carnestoltes va gaudir d’un acolliment popular semblant a la de les festes majors d’hivern.

Azahara Abadias

El segon conte de la col·lecció "Xerinolis" s'ha dedicat a la llegenda de la campana de Sant Pere de Gavà. Narra com els gavanencs van aconseguir una campana per al seu campanar i que per recordar aquesta troballa se celebra la Festa Major el 29 de juny, dia de Sant Pere.

Aquesta publicació segueix la línia de recuperar i consolidar les tradicions i les manifestacions populars en el marc del cicle festiu de Gavà. El conte s’adreça a una àmplia franja d’edat, infants entre els 8 i els 12 anys, que el poden llegir de forma autònoma, i als més petits, que comparteixen la lectura amb els adults. L’equip de treball que n’ha fet possible l’edició l’han format Ricardo Alcantara, reconegut escriptor internacional de contes infantils; Júlia Muñoz, il·lustradora i dissenyadora gràfica, i Miguel Angel Escobar, que s’ha encarregat de la maquetació, tot sota la coordinació de l’estudi Dissenyat per tu.

Benet Solina

Aquest llibre, l’últim de l’Antoni Tarrida, té un caire més memorialístic que no pas de recerca històrica. L’Antoni Tarrida narra en primera persona l’experiència vital d’un adolescent enmig de la guerra i recorda els fets viscuts a Gavà, les penalitats, els crims i les atrocitats que patiren tant els d’un bàndol com els de l’altre.

L’Antoni Tarrida va publicar el seu primer llibre, Pagesos, sorres i espàrrecs, l’any 2003 i, dos anys després, Terra i ànima. Plasmar per escrit els seus records sobre la guerra civil era una assignatura pendent que ara havia anat ajornant perquè implicava reviure experiències massa doloroses: la pèrdua d’alguns companys, la por als bombardeigs, la gana... Però com ell mateix explica, se sentia en l’obligació moral de fer-ho.

El títol de l’obra, La generació perduda, és prou eloqüent. La guerra, com a molts d’altres, li condicionà el futur. Hagué d’abandonar els estudis als 15 anys i un diploma d’excel·lència que li permetia seguir amb una beca estudis superiors un cop acabada l’escola. L’esclat de la guerra va truncar les seves esperances i il·lusions. A la tragèdia dels que marxaven al front, es va sumar la lluita per la supervivència dels que, com ell, van restar aquí a la rereguarda.

Un cop acabada la guerra, les circumstàncies el van abocar a fer de pagès. Aquest contratemps no li fou impediment per continuar enriquint-se culturalment i a inicis dels seixanta va començar a col·laborar com a articulista en el periòdic local Brugués, del qual va ser nomenat director el 1966, càrrec que va ocupar fins al 1974.

L’Antoni Tarrida inicia la narració dels fets el 19 de juliol amb l’esclat de la guerra. A partir d’aquí, va desgranant tots els seus records i vivències quotidianes fins als primers mesos de repressió franquista, sense poder reprimir la ràbia per aquella guerra que defineix com a “mil vegades maleïda” i “per la consegüent dictadura que tants anys vàrem patir”.

L’obra està dedicada a la seva àvia Roseta. Per a l’Antoni, l’àvia representa un símbol de fortalesa, de com una dona d’aspecte feble es va sobreposar a les adversitats de la Guerra Civil i de la conseqüent postguerra i es va convertir en suport i guia per a tota la família. Però el llibre també és un homenatge als que, com ell, van veure canviar el seu futur per sempre, el que ell considera, sense cap mena de dubte, la generació perduda.

Amaia Bordas

L’Arxiu Municipal, el Museu i la televisió local de Gavà, van sumar tècniques i esforços per aconseguir desvetllar i mostrar una època, compresa entre 1939 i 1979, de creixement i canvi de la ciutat a través de les veus de les dones que hi arribaren en la seva condició d’immigrants procedents de diferents indrets de l’estat espanyol, tals com Andalusia, Múrcia, Aragó, València, Castella-La Mancha, Melilla i Galícia. I potser, el més important, ha estat aconseguir que les relatores de la pròpia experiència personal, en un inici sorpreses per aquest interès vers elles, hi hagin participat d’una manera tant i tant directa. El seu testimoni ha servit de base per a una exposició, una filmació, i aquesta publicació que aquí es presenta.

Elles, les dones immigrants, s’han descobert com a subjectes actius de la història des del moment en què prenen la decisió de deixar el lloc d’origen. Recordar com s’adaptaren al nou medi i com assumeixen finalment una nova identitat, tanca el cicle iniciat anys enrere.

De fet, aquestes vint-i-cinc dones, arriben a Gavà en anys ben diferents (des de 1924 fins 1970) i per tant el que deixen i el que troben no és sempre el mateix. La mirada canvia perquè el moment tampoc és el mateix. I això és el que enriqueix el treball, perquè podem veure un país i una ciutat en moments de desenvolupament diferent. I és molt important l’esforç realitzat per tal que aquestes veus s’acompanyin amb imatges. D’una banda, les fotografies impagables de Joan Mitjans de les barraques, o de les casetes humils, o de les coves habilitades com a habitatges...; i de l’altra, les realitzades per les pròpies protagonistes, o per familiars o també per fotògrafs ambulants que ens mostren moments especials en les seves vides, però que alhora fan de testimoni de l’evolució urbanística de Gavà: aquell carrer com era, aquella casa que s’enderrocà,... i també el mercat, la feina, o el terrat de casa,... llocs plens de vida. Perquè la vida és el que volien salvar aquestes dones. I per salvar-la calia trobar una feina, un sou. Gavà els oferia la fàbrica Roca, i això anava de boca a orella.

El model que es repeteix més sovint durant l’època investigada és el d’una parella jove que busca un futur millor i la dona, companya i suport de l’aventura laboral, desenvolupa un rol que poques vegades té oportunitat de mostrar-se. Per això el millor que es pot fer és escoltar les seves veus.

Montserrat Duran

Donacions o cessions

L’Arxiu Municipal està obert a la cessió o donació del patrimoni documental de les persones, empreses, entitats o associacions de Gavà que vulguin preservar-lo en les millors condicions.

Desitgem recollir tota la documentació que aporti informació sobre la nostra ciutat, sigui quin sigui el suport: escrits, fotografies, postals, vídeos, cartells, programes de festes...

L'ingrés de la documentació es pot realitzar en forma de donació o de cessió. En aquest últim cas es manté la propietat del fons.

PÀGINES

dilluns, 1 de març del 2021

EL RETORN DE LLUÍS COMPANYS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada