L’endemà de la rierada, l’alcalde de Gavà, Josep Lluch, que havia accedit al càrrec pocs dies abans, junt amb autoritats municipals i la Guardia Civil visitaren la zona sinistrada per avaluar la magnitud de la tragèdia. El panorama al torrent del Calamot era desolador, l’aigua havia inundat les coves i s’havia endut bona part de les míseres edificacions.
Les primeres mostres de solidaritat van arribar del barri de Santa Teresa, una de les zones propers a la catàstrofe, que de des el primer moment va donar suport a aquells que fins llavors havien viscut en aquell espai de pobresa. Els van acollir i facilitar tot tipus d’aliments calents per tal que es refessin.
En un primer moment l’Ajuntament va allotjar els damnificats, que ho havien perdut tot, a l’antic casalot de can Pere Bori, un edifici que havia albergat una escola pública durant la Guerra Civil Espanyola i havia prestat servei, fins no feia masses anys, com a caserna militar. Un grup format per noranta-dues famílies, unes quatre-centres cinquanta persones, ocuparen, amuntegades, unes grans estances que separaven amb peces de roba penjades que els deixaven poc espai i cap intimitat. Molts dels afectats dormien directament a terra, mentre que d’altres es veien obligats a compartir llits i, a sobre, en tot el recinte nomé hi havia un lavabo. Una foguera a l’antic pati d’armes servia de cuina, sempre que el temps ho permetés.
En mig d’aquesta situació tan precària, els afectats de la riuada van haver d’estar-se tot un any a can Pere Bori, fins que l’Ajuntament de Gavà va fer construir un grup de mòduls prefabricats en un descampat situat entre el final del carrer Santa Teresa i el cementiri. Coneguts popularment com les Casitas de San Rafael, aquests senzills barracons els van acollir i els permeteren començar a refer la seva vida.
Les famílies allotjades a les casitas dividien els espais amb cortines i, tot i ser reduïts, encara hi havia gent que els rellogava (allotjats de mestressa). La manca de lloc obligava als veïns a fer molta vida fora i, encara que als barracons hi arribava la llum, l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font i el safareig i els lavabos es trobaven en un mòdul d’us comú.
Les Casitas van configurar, de cop i volta, un barri en si mateix però desconnectat tan del traçat i els serveis com de la dinàmica urbana. Als seus veïns sempre els va perseguir una sensació d’abandó i marginalitat. Els hi havien dit que aquest emplaçament era provisional per dos anys però se n’hi van estar onze.
Com que aquesta situació no es podia allargar més i calia allotjar-los de forma definitiva, l’Obra Sindical del Hogar, va emprendre de la construcció d’uns blocs d’habitatges al peu de la serra de les Ferreres, just a tocar a la carretera de Begues i la part alta de nou barri de can Tintorer. L'any 1974 es van enderrocar les Casitas i es van lliurar els contractes dels noranta-dos primers pisos. Els nous propietaris anirien a viure a un polígon de blocs de pisos on es repetirien les condicions que tenien a l’antic habitatge: aïllament de la trama urbana i manca d’infraestructures i de serveis bàsics. D’aquesta manera quedava “resolt” el problema sorgit de la riada de l’any 1962.
Benet Solina Garcia
Arxiu Municipal de gavà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada