FONTS PER A LA HISTÒRIA: un atles de 1903, un món que ja no existeix

 

Entre els fons de l’Arxiu Municipal de Gavà conservem un atles universal publicat l’any 1903 que ens permet observar la geografia política d’abans de les grans transformacions del segle XX. Les seves pàgines mostren un món dominat pels imperis i pel colonialisme, molt diferent del que coneixem avui.

És un atles anterior a la Primera Guerra Mundial i a la revolució russa: l’Imperi Rus encara ocupa una vasta extensió d’Europa i Àsia, l’Imperi Austrohongarès es manté al centre d’Europa i l’Imperi Otomà conserva territoris als Balcans i a l’Orient Pròxim. Molts noms també han canviat: l’actual Iran hi apareix com a Pèrsia, i bona part d’Àfrica i d’Àsia es representa com a territoris colonials sota domini europeu.

Comparar aquest atles amb un mapa actual fa evident fins a quin punt la geografia política és dinàmica. Al llarg del segle XX, la desaparició dels grans imperis, la descolonització i la creació de nous estats van transformar profundament les fronteres i els noms dels països.

Més enllà del seu valor cartogràfic, aquest atles és un testimoni històric: reflecteix com es veia el món el 1903 i quines jerarquies polítiques i territorials es consideraven normals. Conservar-lo ens permet entendre millor com han canviat les fronteres i com els mapes, lluny de ser neutres, són també una mirada sobre el seu temps.

👀 Podeu veure el vídeo que hem preparat clicant aquest enllaç:
👉  Atlas Geográfico Universal, 1903

🖋  Assumpció Gabernet

🖺  Atlas Geográfico Universal, Hijos de Paluzíe, 1903 (Barcelona). AMG/ Fons                        Purcet-Ferrer.

EL CARNAVAL RETROBAT

El carnaval, amb el seu caràcter irreverent i pagà, no encaixava amb els valors que el règim franquista volia projectar i, per aquest motiu, durant els quaranta anys de dictadura la seva presència als carrers fou gairebé inexistent. Només els més petits mantenien viva, tímidament, la tradició de disfressar-se, especialment en el gran ball infantil que s’organitzava al Casino, un dels pocs espais on la fantasia trobava una escletxa per expressar-se.

Amb l’arribada de la democràcia, però, l’ambient va canviar de manera notable i la ciutadania es va abocar a la recuperació del Carnestoltes. Entitats i associacions locals van assumir un paper protagonista en aquesta renaixença festiva, impulsant balls i concursos de disfresses que tornaven a omplir de color i d’humor la vida comunitària.

Entre els anys 1978 i 1981, com a mínim, el Centre Parroquial Sant Nicasi —situat als baixos d’un immoble de la Riera de Sant Llorenç— va donar cobertura a la celebració del carnaval dels barris de Can Tries i Can Tintorer. La fotografia que acompanya aquest text ens transporta a aquelles nits de disfresses, on veïns i veïnes de totes les edats compartien rialles i música en un ambient que reflectia molt més que una simple festa: era l’expressió palpable d’un temps nou que començava.

En aquest mateix context, l’any 1982 el Consell Popular de Cultura de l’Ajuntament de Gavà va decidir restituir i donar a conèixer la Tornaboda, un conjunt de danses que antigament s’havien representat per Carnaval. La seva reintroducció, juntament amb les festes de disfresses i les rues, contribuí a consolidar el Carnaval com un element essencial del calendari festiu de la ciutat i com un símbol de recuperació de tradicions que havien estat llargament silenciades.

👀 Podeu veure el vídeo que hem confeccionat, clicant aquest enllaç 

 👉 Festa de Carnaval, 1978-1980 .

🖋 Vanessa Rodríguez

📸 Festa de carnaval al Centre Parroquial Sant Nicasi. 24 de febrer de 1979. AMG / Fons Maruenda-Roigé / Autoria desconeguda

DE LES COVES A LES FERRERES, PASSANT PER «LAS CASITAS»

 

Als anys cinquanta, van ser moltes les famílies que arribaven a Gavà buscant una vida millor; la majoria venien del sud. Trobaven feina a les fàbriques, al camp o a la pedrera del Calamot. Habitualment, primer venia el pare o la mare i, un cop instal·lats, hi arribava la resta de la família. Els qui tenien un parent o amic que els esperava quan arribaven a l’estació gaudien de molts avantatges, perquè els oferien un sostre i contactes per aconseguir feina. Els qui arribaven sense res ho tenien més complicat.

Tard o d’hora tothom acabava trobant una ocupació, però trobar un lloc per viure era més difícil. Hi havia oferta de treball, però no d’habitatges. Edificar cases per a persones amb pocs recursos no era un negoci gaire rendible i les autoritats no havien previst com resoldre el problema. Aquesta situació va obligar molta gent a instal·lar-se en pensions, a casa de familiars o amics, a rellogar una habitació o, com a últim recurs, a instal·lar-se en coves o barraques, com les del torrent de Bergelit i del Calamot. Quan la gent començava a estalviar, comprava solars al carrer del Treball, al Segle XX… i s’hi feien les seves barraques, perquè encara no tenien prou diners per construir-se la casa. Quan els fills començaven a treballar, edificaven i, als patis, llogaven habitacions.

Un dia de l’any 1962 hi va haver unes grans inundacions i les coves es van omplir d’aigua. Hi va anar gent de l’ajuntament, de la Creu Roja i policies, i ens van portar a una caserna de soldats, Can Pere Bori, per la plaça de Catalunya actual. Famílies senceres es van quedar sense res. Els espais estaven separats per cortines i no s’hi cabia. Vam estar allà un any i després ens van donar una caseta de les de San Rafael. Ens van dir que allò era provisional, però hi vam estar onze anys. Les habitacions es dividien amb cortines i hi havia gent que en llogava. La gent del poble ens mirava amb recel i ens sentíem discriminats. Com que aquesta situació no es podia mantenir, el Ministerio de la Vivienda es va fer càrrec de la construcció de blocs de pisos a les Ferreres per reallotjar els damnificats dels aiguats. L’any 1974 es van lliurar els contractes.

🖋  Article publicat a partir del testimoni d’Ana María Mena Torres, recollit al llarg de diverses entrevistes l’any 2008.

📷 Habitatges anomenats popularment «Las Casitas de San Rafael», que van allotjar als damnificats pels aiguats de la tardor de 1962. AMG / Fons David Achel/ Autoria desconeguda.

MAÓ A MAÓ. LES BÒBILES DE GAVÀ

 

La xemeneia quadrada de la bòbila vella dels Querol, avui integrada dins l’estadi municipal de la Bòbila, és un dels darrers testimonis visibles d’una activitat que va marcar profundament el Gavà de mitjan segle XX. En aquell context, el municipi vivia una transformació accelerada: el fort creixement demogràfic, l’arribada de nova població i l’expansió urbana feien imprescindible una producció constant de materials de construcció. Les bòbiles, hereves de la llarga tradició artesanal dels forns de calç i d’obra cuita, es consolidaven aleshores com a veritables indústries al servei d’un territori en plena expansió.

Durant els anys seixanta, a Gavà hi van arribar a funcionar a ple rendiment quatre bòbiles, totes elles situades al sector oest del municipi, una zona especialment rica en argiles. Popularment eren conegudes com la bòbila del Gras, la bòbila Pagès i les bòbiles vella i nova dels germans Querol. Aquest conjunt industrial va convertir aquest sector del terme en un dels principals pols productius de la ciutat en aquells anys.

Les altes xemeneies, elements característics d’aquestes instal·lacions, simbolitzaven una etapa de maduresa industrial: una producció ja parcialment mecanitzada, però encara fortament vinculada al coneixement tècnic i a l’experiència acumulada al llarg de generacions en els forns artesanals. El ritme de treball venia marcat pel foc dels forns continus i pel fum que s’enlairava de manera gairebé permanent, convertint-se en una imatge habitual del paisatge gavanenc.

Aquestes indústries no només van modelar el territori, sinó també la vida quotidiana de moltes famílies. Les bòbiles eren espais de treball dur, amb jornades llargues i feines físicament exigents, però també representaven una oportunitat laboral estable en un moment de profunds canvis socials. A la Gavà dels seixanta, la bòbila esdevenia un punt de trobada entre un món rural que s’anava extingint i una nova realitat urbana i industrial que s’obria pas amb força.

Amb el pas del temps, però, les noves tècniques constructives i els canvis en el sector van anar deixant obsoletes aquestes instal·lacions. La xemeneia quadrada de la bòbila vella dels Querol resta avui com un element patrimonial carregat de memòria. La seva presència ens recorda una dècada clau, quan les bòbiles van ser protagonistes silencioses del creixement de Gavà i van contribuir, maó a maó, a construir la ciutat —i el barri al qual donen nom— que coneixem avui.

🖋 Vanessa Rodríguez

📸 1- Xemeneia de la bòbila vella dels germans Querol. Octubre de 1982. AMG / Fons Ajuntament de Gavà / Autoria desconeguda

📸 2- Detall de l'antiga bòbila dels germans Querol. Al marge inferior dret s'intueix una de les boques del forn continu. Octubre de 1982. AMG / Fons Ajuntament de Gavà / Autoria desconeguda

ÀLBUM DE FOTOS: l’endemà dels aiguats

Imatge de la riera de Sant Llorenç, coneguda antigament com la dels Rierals, l’endemà de les pluges torrencials del setembre de 1962. Les freqüents rierades inundaven el barri dels Rierals i la carretera a l’alçada de la fàbrica Roca. La posterior canalització de la riera va posar fi a aquests episodis. 

AMG. Fons i autor: Jordi Vaghi Castillo

FONTS PER A LA HISTORIA: la cistella de la compra de fa cent anys

Entre les pàgines d’una llibreta d’economia domèstica del fons de la família Lluch conservada a l’Arxiu Municipal hem trobat una anotació aparentment senzilla: una llista de la compra de 1925.

L’anotació recull productes molt diversos: espelmes, canyella sencera, pebre vermell, pebre negre, safrà, sabó, paquets de blau, sucre, paperines, lleixiu, un llum, una llibreta i unes estisores. La llista inclou aliments, productes d’higiene, neteja, il·luminació i estris domèstics, fet que ens recorda que la «cistella de la compra» d’inicis del segle XX englobava moltes necessitats bàsiques de la llar.

En alguns casos, fins i tot s’hi anoten els preus: espelmes: 8,40 pessetes, estisores: 12 pessetes, xocolata: 6,10 pessetes, blau: 3,50 pessetes, llums: 5,60 pessetes. Per entendre què representaven aquestes xifres, cal tenir en compte que la pesseta era la moneda oficial des de 1868 i que, cap al 1925, un jornal diari d’un obrer podia situar-se aproximadament entre 4 i 7 pessetes. Aquests imports ens permeten intuir el pes que determinats productes tenien en l’economia domèstica. Per exemple, unes estisores podien representar una despesa considerable, comparable o superior a la d’alguns aliments. També destaca la presència del «blau», utilitzat habitualment per emblanquinar la roba, un producte avui gairebé desaparegut de les nostres llars.

Aquest mes de gener, quan parlem de «la cuesta de enero» i de l’augment del preu de la cistella de la compra, aquest petit document ens recorda que la preocupació per les despeses quotidianes no és nova. Fa cent anys, les famílies també anotaven, calculaven i prioritzaven, amb una llista a la mà, allò que calia comprar. Petits documents com aquest ens permeten apropar-nos a la vida quotidiana del passat i entendre millor com vivien, compraven i s’organitzaven les famílies de Gavà fa un segle.

🖋  Assumpció Gabernet

🖺  Llista de la compra de 1925. AMG. Fons Lluch